Mor Manuel Fraga, figura del franquisme i de la transició

Manuel Fraga Iribarne va morir diumenge a la nit al seu domicili de Madrid als 89 anys d'una aturada cardíaca.Figura clau del franquisme i de la transició, la seva desaparició posa fi a un historial que comprèn sis dècades de la història d'Espanya. Nascut a Villalba (Lugo) el 23 de novembre de 1922, Fraga ha estatel degà dels polítics espanyols, un dels més vells en actiu i l'únic que ha exercit càrrecs públics durant tota l'etapa democràtica després haver-los tingut en el franquisme. 

Vell, xacrós, ranquejant, però incombustible, va saber adaptar-se als canvis polítics, com ahir va destacar un altre històric, Santiago Carrillo. Fraga va ser ministre de Franco però tambépare de la Constitució. Aquest brillant opositor en la seva joventut 'va guanyar als 23 anys la plaça d'oficial lletrat de les Corts' va aprovar totes les assignatures polítiques que es va proposar en la maduresa, però va suspendre en la que va posar més afany: arribar a la Moncloa. I això que considerava el centredreta com «la majoria natural».

El nen prodigi del règim

 

Afiliat de molt jove a la Falange Española de las JONS, amb 27 anys, mentre Espanya sortia de la postguerra, va iniciar la seva trajectòria política al servei de Franco el 1949, quan va ser nomenat secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica. El nen ploraner que va ser de bebè, que va emigrar amb els seus pares a Cuba, on va viure dels 2 als 4 anys, va fer aviat carrera en la dictadura. Conseller nacional del Movimiento, se'l va conèixer com elnen prodigi del règim. El dictador el va nomenar el 1962ministre d'Informació i Turisme, càrrec que va ocupar fins al 1969. 

Sota el seu mandat, va impulsar la llei de premsa i impremta (1966) que va suprimir la censura prèvia. Són els anys del desarrollismo , de l'S pain is different , quan el turisme es va convertir en la primera indústria del país. Fraga va construir una xarxa d'hotels públics: els paradors nacionals. 

D'aquesta època, el 1966, va serel cèlebre bany a la platja de Palomares (Almeria), on un B-52 nord-americà havia perdut quatre bombes d'hidrogen. Quan era ministre, es va referir al comunista Julián Grimau, condemnat a mort, com a « caballerete ». Mai va reconèixer cap obligació de retractar-se per la seva participació en el franquisme, escudant-se que no va participar en la guerra civil, que no va ajudar a fundar el règim i que, quan s'hi va incorporar, va defensar l'aperturisme. 

"La calle es mía"

Va estrenar la dècada dels anys 70 com a ambaixador d'Espanya al Regne Unit. Enl'últim Govern de la dictadura i el primer de la Monarquia, presidit per Arias Navarro, va ocupar els càrrecs de vicepresident per a assumptes d'Interior i de ministre de la Governació, des d'on va impulsar la legalització d'associacions i partits polítics. 

Una vaga a Vitòria el 1976 es va saldar amb cinc morts. Quan va ser increpat pels manifestants, va replicar amb una de les seves frases lapidàries, tan cèlebre com desafortunada: "La calle es mía". Mentre participava en la ponència que va redactar la Constitució, va començar a moure els fils per fundar i refundar Aliança Popular.

Després de diversos fracassos, va deixar el partit en mans d'Antonio Hernández Mancha i va assegurar que el futur de la dreta el marcarien «Déu i el poble espanyol». El gener del 1989, va tornar a ser elegit president del rebatejat Partit Popular, càrrec que mesos després ocuparia José María Aznar. Llavors, es va refugiar a la seva Galícia natal, entrant el 1990 a la presidència de la Xunta, càrrec que va revalidar fins a quatre vegades, i sempre amb majoria absoluta. Per als seus detractors, la clau va ser l'enfortiment de les xarxes de poder provincial en què descansa el tradicional caciquisme gallec. Els seus partidaris, en canvi, van subratllar l'accent galleguista que va imprimir a la seva política. I és que aquell jove militant de la Falange es va mostrar, en democràcia, un autonomista, que es va arribar a definir com «de centre reformista, com Barack Obama». 

Retir espiritual al Senat

Una operació d'hèrnia discal a començament del 2001 va fer córrer els primers rumors sobre el seu estat de salut. Peròes va sobreposar amb la seva quarta majoria absoluta, a l'octubre. Just després d'enfonsar-se el Prestige, va assegurar: «Ja ha passat el perill més greu» (15-11-2002). El cert és que el pitjor encara havia d'arribar, en tots els sentits per a Fraga. La gestió de la marea negra va fer perdre la majoria absoluta a Fraga, que es va presentar per cinquena vegada el 2005, facilitant el retorn a la Xunta del bipartit PSOE-BNG. El seu retir espiritual va ser en el Senat.  

De fortes conviccions religioses, inculcades per la seva mare (que l'obligava a resar cada dia el rosari), va deixar sempre en mans de Déu la seva salut, que es va demostrar de ferro. Va superar una hèrnia discal i una altra inguinal, vivia amb marcapassos i va patir més d'un defalliment en públic. La seva vehemència gairebé autoritària, o potser el seu subconscient, el va fer acumular un nodrit elenc de frases i teories controvertides.

El GAL i el terrorisme

En ple fragor del GAL, Don Manuel va exclamar: «No és terrorisme d'Estat combatre el terrorisme, fins i tot si es fa il·legalment». També d'aquesta època és la seva declaració contra les crítiques de la diputada socialista Clementina Díez: «L'únic que va exhibir aquesta senyora va ser el seu escot». Més tard, va lliscar per terrenys més pantanosos: «Jo dic veritats sense condó i penso morir-me sense posar-me'n un».

Notícies relacionades

Gairebé tota la classe política reconeix l'aportació de Fraga a la transició

Les dures paraules d'un professor universitari sobre Fraga triomfen a internet

 La capella ardent s'instal·larà avui al seu domicili madrileny i per desig de la família només hi assistiran els més íntims. Tal com va demanar, serà enterrat a la localitat corunyesa de Perbes.