¿Qui mana a ETA?

«ETA està en mans de dues dones i de David Pla». Ho asseguren fonts de la lluita antiterrorista que recorden que l'ascens al capdavant de l'organització terrorista del trio format per Izaskun Lesaka, Iratze Sorzabal i Pla va tenir lloc el maig de l'any 2010, després de la caiguda de l'últim gran general d'ETA, el que llavors era cap de l'aparell militar, Mikel Kabikoitz Karrera Sarobe, àlies Ata. La seva detenció va sumir la banda terrorista en un absolut desconcert que van intentar frenar les dues dones assumint el lideratge «en funcions». Però avui, aquesta direcció està plenament consolidada.

Izaskun Lesaka (Pamplona, 1975) és, dels tres dirigents, qui ha assumit les regnes de tot el que es fa a França, on ETA conserva mig centenar de pistolers però cap comando operatiu. Lesaka ha estat sempre vinculada al moviment juvenil proetarra. Molt pròxima a Mikel Garikoitz Aspiazu, Txeroki, després de la detenció d'aquest membre el novembre del 2008, va passar a convertir-se en una dona de total confiança d'Ata, amb qui va assumir el control de l'aparell logístic d'ETA.

Iratze Sorzabal (Irun, 1971) té un perfil més polític. Mare d'un fill amb Ata, s'encarrega amb David Pla de dissenyar el full de ruta polític que vol recórrer l'organització després del comunicat de cessament definitiu de la violència del dia 20 d'octubre. Cap dels tres advoca perquè es torni, de moment, a l'activitat terrorista, ni existeix ara mateix cap risc d'escissió a la banda, asseguren fonts de la lluita antiterrorista. Unes fonts que avancen que la cúpula tampoc pretén fer «ni un sol pas més» fins que algú «pugi a França i es posi a parlar amb ells».

ELECCIONS AUTONÒMIQUES / La pregunta és: ¿quant temps estan disposats a esperar? I en conseqüència, ¿què fan mentrestant? La primera resposta no és senzilla, però totes les fonts consultades sí que coincideixen en la idea que com a mínim s'esperarà a la celebració de les pròximes eleccions autonòmiques basques. Qualsevol suposició de què passarà després és ficció.

Mentrestant, a França, aquest mig centenar de pistolers es mantenen gràcies a una infraestructura que controla Izaskun Lesaka i que els permet sobreviure, amb escassos recursos, dormint la majoria de les vegades en albergs, càmpings, o al mig de la muntanya, i carregant a sobre amb el que els queda.

GURRUCHAGA I ARAMBURU / N'és una prova els dos últims detinguts la setmana passada a França, Oroitz Gurruchaga i Xabier Aramburu, dos militants més, sense més currículum que el de la kale borroka, i que treballaven directament a les ordres de Lesaka. La Fiscalia antiterrorista de França ja es va encarregar d'advertir que no hi havia cap element que fes sospitar que en el moment de la seva detenció eren els responsables de l'aparell militar d'ETA. Algunes fonts asseguren que els detinguts havien rebut l'encàrrec de Lesaka de «revisar i posar ordre» a uns zulos que tenen abandonats, descontrolats, i als quals s'acosten amb temor perquè tenen la sospita que la gran majoria estan sent vigilats pel gran dispositiu que tant la Guàrdia Civil com el Cos Nacional de Policia mantenen a França i al qual, malgrat el cessament de les activitats terroristes, no han restat ni un sol investigador.

Gurruchaga i Aramburu anaven armats i amb prop d'un quilo de cloratita i diverses ampolles de mercuri, que fa anys ETA usava per fabricar bombes adhesives. «Solament amb això que portaven a sobre no es pot construir una bomba», adverteixen les mateixes fonts, que sospiten que aquests etarres duien a terme tasques de manteniment i recompte de zulos. La qüestió de les armes és diferent. Al mes de gener, els membres del Comitè de Verificació Internacional van traslladar a ETA que els seus militants no fossin armats per evitar enfrontaments. L'organització no va trigar a respondre que els seus militants evitarien aquests xocs, però que no es comprometien a deixar les armes fins que es produís un acord amb el Govern. I és en aquest context en què les fonts de la lluita antiterorrista insisteixen en la tesi que ETA és qui té més pressa perquè se solucioni el que la banda fa mig segle que defineix com «un conflicte polític».

REINSERCIÓ INDIVIDUAL / Una altra cosa diferent és què passarà amb els presos, amb aquest mig centenar de reclusos a Espanya que fins ahir s'havien presentat com un col·lectiu molt unit però que amb el seu decebedor comunicat van evidenciar que la fractura o les accions de protesta són qüestió de temps.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

La majoria dels presos saben que l'única sortida que tenen és la de la reinserció individual, i d'aquesta manera l'hi ha intentat fer veure l'esquerra abertzale. Saben que les posicions numantines i enrocades en defensa de l'amnistia no tenen cabuda en l'actual marc polític, ni en la majoria de la societat basca que, segons les últimes enquestes, no l'acceptaria. En canvi, la minoria més radical segueix controlant un col·lectiu que amenaça de fraccionar-se davant les escasses perspectives de canvi. Hi ha aquells que preveuen temps turbulents a les presons. És qüestió de temps, de veure quant po-

der manté el nucli més dur.