CRISI EN LA JUDICATURA

Carlos Dívar, el jutge que creu en els miracles

La crisi del Poder Judicial ha arribat de la mà d'un magistrat peculiar, de fermes creences religioses a les quals s'aferra quan tot es desploma al seu voltant

Carlos Dívar, en una il·lustració de Tàssies.

Carlos Dívar, en una il·lustració de Tàssies. / TÀSSIES

4
Es llegeix en minuts
MARGARITA BATALLAS / Madrid

Carlos Dívar, president delConsell General del Poder Judicial(CGPJ) i delTribunal Suprem, ha tingut ocasió de posar a prova la fe de què fa gala en la crisi a la qual ha conduït aquesta institució. El detonant va ser havercarregat a l'erari despeses personalsen32 viatges a Marbellai a altres llocs d'Espanya sense voler identificar les persones a qui va complimentar, i permetent que les especulacions sobre la seva identitat entressin en el terreny del morbo i les enraonies. Tot i que per sortir de l'embolic el més probable és que encara confiï queDéu fa miracles, com va confessar en la presentació de la biografia del fundador de l'Adoración Nocturna. «A Déu li hem de demanar tot, fins i tot que faci miracles, i si tenim fe, els farà segons l'hi demanem», va dir llavors. 

La reconegudaconvicció religiosaque acompanya Carlos Dívar és, potser, la característica més destacada d'una personalitat solitària i desconeguda. Aquest malagueny de 70 anys va ingressar en la carrera judicial el 1969 i va arribar a l'Audiència Nacional el 1980. Durant més de dues dècades va ser jutge d'instrucció fins que el 2001 va ser elegit president d'aquesta seu judicial, càrrec que va ocupar fins al 2008, quan va ser ascendit a president del CGPJ i del Suprem. 

Hores extres d'oració 

El seucaràcter discret, sempre tendent a mantenir-se entre bastidors, va fer que fos ben vist pels que ocupaven el poder. Eren els temps en què sorgien com a bolets els anomenats jutges estrella. Una preocupació més en la seva vida, ja que segur que, llavors com ara, devia fer hores extres d'oració, «pels que no resen, pels que no creuen, pels que no coneixen Jesús», com va explicar en una entrevista a una revista religiosa al cap de poc temps d'arribar al poder judicial. 

Els seus antics subordinats al jutjat número quatre de l'Audiència encara enyoren la sevaamabilitat i afabilitat. Dívar, com a bon cristià, s'ocupa dels patiments dels seus semblants i tant li fa que el subjecte de la seva oració sigui un catòlic confés o un terrorista acabat de detenir. Expliquen en aquesta seu que les guàrdies amb Dívar sortien cares. En la dècada dels 90 eren habituals les batudes de presumptes membres o col·laboradors d'ETA. No obstant, després de passar a disposició judicial quedaven en llibertat i, com que normalment havien estat arrestats de matinada, sortien amb el que duien a sobre. Per això l'avui president del CGPJ, després de deixar-los anar un sermó, s'oferia a pagar-los el bit llet de tornada al País Basc en autobús i un entrepà. Quan es quedava sense diners era el fiscal el que assumia aquests pagaments. 

GUST PER LES APARENCES

Una de les coses que més han sorprès les últimes setmanes els que coneixen Dívar és el seugust per les aparences. A l'Audiència Nacional va aconseguir que no se'l fotografiés pujant les famoses escales d'aquesta seu judicial, però des que va assumir que «és el cap», com li va dir el magistrat Ramón Trillo en la seva presa de possessió, exerceix el càrrec amb tota la solemnitat que l'acompanya. En l'obertura de tribunals llueix el gran collar de la justícia, una peça d'or esmaltat fabricada el 1844 per ordre de la reina Isabel II.

En els seus desplaçaments fa servir un Alfa Romeo i és custodiat per un equip deset escortes. Al seu despatx de la planta segona del CGPJ conviuen el seu cap de gabinet, tres assessors i cinc secretàries. No obstant, ara no manté la mateixa proximitat que a l'Audiència. No és normal veure'l pels passadissos de la casa ni compartir confidències en despatxos aliens. Al Suprem tampoc té gaires amics. Al capdavall no és un d'ells: no té la seva categoria professional, no ha format part de cap tribunal i, evidentment, no ha escrit ni una sentència. Però se surt amb la seva quan toca i no dubta a recórrer al seu vot per inclinar la balança com va fer en la deliberació en què l'alt tribunal va il·legalitzar Sortu i Bildu. 

Soledat extrema

Un altre tret de la seva personalitat és la seva obstinació per defensar les causes que considera justes. Així va passar quan van ser investigats els tres jutges de l'Audiència Nacional que havien posat en llibertat el narcotraficant colombià Carlos Ruiz, el Negro. Diuen que va protagonitzar un aspre enfrontament amb el llavors ministre del PP Jaime Mayor Oreja per evitar l'expulsió dels seus col·legues. Des d'aleshores se li va atribuir l'etiqueta d'independent que el va portar a ocupar el càrrec més cobejat de la carrera judicial. Lluny queden aquestes impressions perquè només quatre anys després les seves virtuts d'home piadós, discret i servil s'han convertit en un llast. 

Notícies relacionades

Ara,ningú dóna la cara per ell, ni en públic ni en privat. La sevasoledat extrematambé li ha permès viure aquesta crisi en una bombolla en què segur que ha estat acompanyat pels «dos grans amors» de la seva vida: «la Santíssima Verge i l'Eucaristia». Isense ànim de contrició, perquè com ell mateix va explicar en una entrevista a Mundo Cristiano a l'abril: « Si no em sento moralment responsable, no puc corregir-me» .