"Ni tinc la pell tan dura ni llàgrimes de cocodril"

Durant una vintena d'anys va ser el secretari general delPartit Comunista d'Espanya (PCE). En aquest temps antic, d'acer i foneria, saltaven guspires només d'acostar-s'hi. Els anys l'han refredat, i encara que el roig és intens, ja no crema. Al seu pis de Madrid, Carrillo(Gijón, 1915) és un cap de bronze. Aquest comunista va ser tan dur que ha sobreviscut alcomunisme.

- Va fer les primeres vacances bastant gran.

- Les de veritat van ser a partir dels 50 anys. Em van semblar estupendes. Vaig pensar que havia perdut molt de temps. Estant a l'exili en vaig fer a Iugoslàvia, a Bulgària, a la Xina...

- ¿Quan era petit no va tenir mai vacances?

- Havia anat algunes vegades a Gijón... Allà estaven els meus avis, oncles, ties. Anàvem a nedar a la platja de San Lorenzo. Amb 12 anys ja m'havia convertit en una persona bastant responsable. Però abans era un gamberro. Combatíem la gana xoriçant ous a les botigues.

- Les vacances als països de l'Est devien ser polítiques.

- A Bulgària hi vaig estar a l'agost del 1956. Al xalet vaig conviure amb el periodista i escriptor Arthur London, que acabava de ser alliberat d'una presó txecoslovaca. Arthur London era un vell amic meu. El que em va explicar de la presó, de les tortures... Va ser un descobriment terrible, patètic. D'aquelles vacances en vaig sortir pensant que només creuria en el que jo mateix veiés i toqués amb les meves mans; i no en el que ens explicaven -i el que preníem en aquella època com una veritat gairebé absoluta- els dirigents de la Unió Soviètica.

- ¿Va començar el desglaç, la descreença?

- Aquelles vacances van ser per a mi la pèrdua de la fe. La descripció que va fer London dels calabossos em donava la idea que la policia dels països anomenats socialistes utilitzava els mateixos mètodes que la policia feixista.

- Tant sacrifici, ¿ha valgut la pena?

- Sí. En totes les tempestes històriques els que ho passen pitjor són les persones que s'hi veuen involucrades sense tenir cap objectiu, sense tenir un fi. Més de la meitat de la meva vida he estat a la presó, a l'exili, a la clandestinitat, però molta gent que no tenia idees ha passat calamitats sense fi, amb la guerra civil, amb la guerra mundial... La vida s'ha de viure conscientment. La vida és una lluita constant on ets martell o enclusa. I moltes vegades ets enclusa sense saber per què ho ets.

- A més de martell, ¿es pot ser falç?

- Ho diu per la falç i el martell! En general la falç la fan anar els que tenen el poder. Els que estan a l'oposició no fan servir aquest instrument.

- Va perdonar el seu pare, a qui havia repudiat.

- El meu pare i jo vam recuperar l'amistat cap al 1956 o el 1957. Alguns m'han criticat per trencar amb ell, "fill malànima". Les coses l'any 1939 eren molt clares. El meu pare va participar en el cop de Casado i aquell cop va deixar en mans de Franco molts dels meus millors amics i camarades. Era un moment en què vaig haver d'optar entre els que lluitaven per les mateixes idees o per qui era el meu pare. Si ho hagués de fer avui no escriuria una carta amb tanta fraseologia com llavors, però tindria un contingut semblant. Després, el 1956, quan vam elaborar la política de reconciliació nacional, Pasionaria em va dir: " No creus que si estem propugnant la reconciliació hauries de començar pel teu pare?" Era una cosa que estava pensant. vaig anar a Bèlgica, on el meu pare estava malalt. Ens vam veure. La trobada va ser emocionant. Em va dir: "No m'has d'explicar res". Ell comprenia el que havia fet.

- ¿Ara és una persona més carinyosa, que demostra l'afecte?

- El que m'ha fet comprendre millor els altres, fins i tot els meus camarades, és tenir fills. Ha estat una espècie de desenvolupament de la sensibilitat. El dia d'avui, després dels avatars de la política, dels problemes que hi va haver al meu partit, el que tinc és una mirada molt més comprensiva, fins i tot cap als que han estat els meus adversaris.

- Una mirada més comprensiva, diu, ¿fins i tot tendra?

- Home, sí, fins i tot tendra. En altres èpoques vaig considerar la tendresa com una debilitat de la qual m'havia de protegir. Ara ja no.

- Vostè va ser el dimoni.

- Sí. Ser secretari d'un partit comunista era ser Llucifer. Havia de començar els primers mítings dient que no tenia ni cua ni banyes.

- ¿Ja no fa pudor de sofre?

- Tinc la impressió que ja no em veuen així. No sé si queda algun passat de moda.

- ¿Es nega a posar-se esmòquing?

- ¿Com podria tornar a Vallecas si em poso esmòquing?

- A la seva dona i als seus fills els ha donat una vida feixuga. ¿Hi va haver queixes?

- No. En broma dic que és una família molt tradicional. Políticament estem units com una pinya.

- Els fills li van canviar la visió del món, ¿i els néts?

- No tant. Estimo molt els meus sis néts, però el canvi el van causar els fills. Tenia unes ganes tremendes de tenir-ne. va ser gairebé una obsessió.

- ¿Explica les batalletes de l'avi als néts?

- No. Sé molt bé que és molt pesat.

- Doncs té dret a explicar-les.

- Però no als néts. ¡Pobres nois!

- Encara fuma. ¿És l'últim acte de resistència, d'oposició?

- Fumo perquè escric molt i no sé fer-ho sense tenir el tabac a mà.

- ¡És una locomotora!

- És veritat. Fumo des dels 14 anys. Hi ha hagut períodes en què he fumat tres paquets, i fins i tot quatre. N'encenia un amb l'altre. El cert és que tinc 87 anys i no noto que el tabac em perjudiqui. Però no recomano a ningú que fumi.

- Però vostè segueix i segueix.

- Segueixo. No és només un vici, també és una cultura.

- ¿Morirà pel tabac?

- Mmmmm. No crec que sigui pel tabac. Pot ser que hi contribueixi. He arribat als 87 anys. Sóc un dels supervivents d'una generació combustible. Ja tinc força sort. No puc demanar gran cosa més.

- Ha estat molt aficionat al cine.

- Sí. Fins i tot durant la clandestinitat vaig anar al cine. Hi anava amb la perruca i les lentilles. En aquella època físicament no era tan conegut com ho he estat després, en la transició.

- ¿La perruca era rossa?

- Castanya amb cabells blancs, bastants cabells blancs. La va fer el barber de Picasso. A mi no m'agradava, però calia camuflar-se una mica per anar per Madrid.

- Després, el 1996, n'hi van tornar una que no era la seva.

- La vaig rebutjar. Devia ser d'un travesti.

- ¿La bona es va perdre per sempre?

- Se la va quedar, no sé si un jutge o un policia, possiblement un jutge, com una espècie de trofeu.

- Tornem al cine. ¿De debò ha sigut important en la seva vida?

- Quan era un jove de 16 o 17 anys vaig veure una sèrie de pel·lícules soviètiques, 'El camino de la vida', 'La línea general', 'Lenin en octubre', que van contribuir a acostar-me al comunisme. Una de les pel·lícules que més m'agraden -me la sé de memòria- és 'Casablanca'.

- ¿En quin paper es veu? ¿En el de Bogart o en el del negre Sam?

- Ni en l'un ni en l'altre. Ni tan sols en el del resistent europeu. Però evoca una època, un ambient que vaig conèixer.

- El cop d'Estat del 23-F també va ser una pel·lícula. Aquella nit de terror va repassar la seva vida.

- Un Cetme a la panxa, guàrdies civils al davant... Aquella nit em vaig dedicar a preparar-me per si havia de morir. Vaig recordar moltes coses que m'havien impressionat en la vida, i sobretot em vaig dir: "No et preocupis. Només serà un minut. Vindrà Tejero o un altre, et clavarà un tret al cap i s'ha acabat. ¡Que descansat que quedaràs!".

- Va pensar: "Comporta't dignament".

- És calr. Va ser la meva actitud des del principi. Em vaig adonar que si triomfaven, la meva hora havia arribat.

- ¿Havia pensat en altres ocasions que podia morir?

- Sí. Els comunistes de la meva generació vam entrar al partit durant la guerra civil. Vam ingressar al partit com s'ingressa en un orde militar. Nosaltres posàvem la vida al servei del partit i de la revolució. Avui, afortunadament, ja no és així. La nit del 23-F em vaig dir: "Has tingut molta sort perquè has arribat fins al 1981". ¡Quants amics han quedat pel camí!

- Guerres, cigarrets, riscos... ¿Ha viscut prou?, ¿està en un període de pròrroga?

- Tot és guany. Sóc un dels que més sort han tingut de la meva generació. Els meus amics de joventut, si excloem López Raimundo, han mort tots. I els poquíssims que viuen estan estropellats.

- El món està ple d'excomunistes, com el ministre Josep Piqué.

- ¡I Anna Birulés! ¡I Pilar del Castillo! Van passar pel partit comunista perquè hi va haver una època en què pensaven que distribuiríem poder. Quan van veure que això no era així, se'n van per on havien vingut. No són els únics. Algunes vegades penso, carai, ¡si haguéssim tingut poder, ens hagués sortit cada avaria amb gent d'aquestes característiques! Potser ha estat millor no haver-ne tingut, em dic.

- ¿I s'ho creu?

- No, no m'ho crec fins al final, però sí que crec que el poder és una prova forta que molts no resisteixen.

- Al final ha resultat no ser tan dolent com deien els seus adversaris.

- Sembla que no.

- A la prestatgeria del menjador hi ha un petit cocodril dissecat.

- És un regal de Fidel Castro.

Notícies relacionades

Mor l'exsecretari general del PCE Santiago Carrillo

Santiago Carrillo, un dels artífexs de la transició espanyola

- És un saure, un animal amb la pell dura. ¿S'hi reconeix?

- Ni tinc la pell tan dura ni llàgrimes de cocodril. ¡Ja voldria aquesta pell!