L'últim canti del gall Margallo

L'extravagància verbal més recent protagonitzada pel ministre d'Afers Estrangers i Cooperació,José Manuel García-Margallo i Marfil, ha apuntat al president de la Generalitat de Catalunya amb aquestes paraules: "SiArtur Masconvoca un referèndum d'autodeterminació farà un cop d'Estat en termes jurídics". Encara sorta que ha precisat això d'en termes jurídics, perquè només de més sentir-lo parlar de cop d'Estat ja ens venia a la memòria elgeneral Pavíaliquidant el 1874 la Primera República Espanyola. I és que no s'han d'ignorar els abundants gens castrenses d'aquest ministre per part de pare. El seu besavi patern va ser general i governador de Melilla, on va morir el 1893 en una lluita amb les tribus indígenes, que el van acusar d'haver-les provocat ell. L'incident es va arribar a conèixer com la guerra de Margallo. Això del besnét d'ara no arriba a la categoria de guerra, encara que sí que conté bastantes dosis de provocació.

Perquè provocar és, com va ferMargallo l'11 d'octubre passat alCongrés dels Diputats, comparar els nacionalismes amb el nazisme, encara que ho disfressés d'un vernís filosòfic. Va dir textualment: "En política només hi ha dues divisions entre dos moviments: els que consideren que l'individu és el destinatari final, l'objectiu que ha de centrar tota la nostra atenció, i aquells que situen l'individu al servei d'una idea abstracta, sigui aquesta la de classe en el marxisme, la de raça en el nazisme o el nacionalisme al servei de la nació absoluta". No es va tallar un pèl a l'afegir que el seu partit, el PP, sempre "serveix l'individu i garanteix l'Estat de benestar."

¿Deu tenir alguna cosa a veure la seva tendència a la provocació i a la loquacitat amb la seva afició als galls? "Al col·legi --ha recordat en alguna ocasió--, els meus companys em deienel gall Margallo. El meu primer vaixell es va dirKikirikí i tenia una bandera amb un gall." Havia de ser un gall polític quan el 1960 (als 16 anys) es va afiliar a les Joventuts Monàrquiques Espanyoles, que ja és mèrit havent d'enfrontar-se amb els falangistes dels punys i de les pistoles. Per això, en la transició es va incorporar a un partit (també anomenat popular) que va pilotar el monàrquic José María de Areilza i que va acabar diluït la UCD, on va arribar de la mà dePío Cabanillas, qui sent ministre de Cultura el 1977 li va donar una direcció general, que va ser el seu primer càrrec polític. Dins d'UCD va promoure un grup anumenatJoves Turcs, que tenia l'objectiu de reclamar més democràcia interna en un partit en què cada vegada es fustigava mésAdolfo Suárez. El seu allunyament de la política espanyola el 1994, quan va ser elegit eurodiputat, va resultar molt beneficiós per a ell, que a aquelles altures s'havia socarrimat com a diputat al Congrés. El periodistaLuis Herrero, autor del llibre 'El poder popular' (editat el 1996), va escriure queMargallo era "molt aficionat a la política de conspiracions i té més detractors que defensors entre els seus companys de partit." I rematava: "Li agrada la intriga més que a un tonto un llapis."

La seva amistat ambMariano Rajoy va resultar decisiva per picar ara amunt.Margallo sap que pot dir el que li vingui de gust, encara que siguin bestieses com aqulla que la xiulada a l'himne d'Espanya en l'última final de la Copa de futbol havia incrementat la prima de risc; que la senyoraKirchner, a l'expropiar a Repsol, s'havia disparat un tret al peu (al nét del Rei se li acabava de disparar l'escopeta); o que se li acudís respondre a la salutació afectuosa d'un eurodiputat britànic amb un"Gibraltar espanyol".

Ah,Margallo sol aclarir: “Jo no sóc nacionalista. Sóc patriota, perquè estimo Espanya.” Només faltaria.

El gol de Marcelino

No ens referim aquí l'històric gol del futbolistaMarcelino Martínez Cao contra l'URSS el 1964 i que li va valer a Espanya el seu primer títol europeu. ElMarcelino que ens ocupa ara es diuIglesias, és socialista i va ser president d'Aragó. La setmana passada, en un míting electoral de la campanya catalana a Lleida, es va despenjar dient: "Els que volen posar fronteres volen anar cap enrere, i quan s'han posat fronteres a Europa i han guanyat els hipernacionalismes hi ha hagut molts desastres en aquest continent i més de cent milions de morts". ¿Què ha fetPere Navarro, candidat del PSC, perquè li marquin gol com aquest els seus germans (¿o cosins?) del PSOE, amb arguments propis del PP? Fa uns sis mesos, el catalanoparlantIglesias va afirmar en una entrevista: "Al PP, tot el que li sona a català li produeix urticària". Si es jutja pel míting de Lleida, aMarcelino sembla que li estan brotant els primers granets.

Una dictadura per a López Tena

El maig passat, al minoritari Canal Català, el periodistaVíctor Amela li va dirigir al diputat del Parlament de CatalunyaAlfons López Tena la pregunta següent: "Entre una Catalunya inserida en una Espanya democràtica o una Catalunya independent amb una dictadura, ¿què elegiria?." El líder deSolidaritat per la Independència (SI) no va vacil·lar: "Una Catalunya independent amb una dictadura." I va argumentar: "La dictadura, sempre estaríem a temps de treure'ns-la de sobre, però mai serem sobirans mentre no siguem independents".

La insòlita resposta va passar inadvertida llavors, però ara ha recobrat actualitat. Si no fos per la seva gravetat, es podria dir que aquest senyor valencià deSagunt, notari de professió i exmilitant deConvergència (a proposta d'aquest partit el 2001 va ser vocal del Consell General del Poder Judicial), el que persegueix és cridar l'atenció. Però, ¿un autèntic demòcrata pot defensar per principi una dictadura del signe que sigui? Ja va ser cruel negar-se, com es va negar l'octubre del 2011, a firmar el suport a dos cooperants segrestades aKenya pel simple fet que només una d'elles era catalana i l'altra no. I parlant de segrestos, vet aquí una joia referida a la selecció espanyola de futbol: "Espanya hauria de tenir la decència de jugar amb els seus jugadors i no segrestar els catalans [...] Hauria d'haver quedat eliminada de l'Eurocopa [del 2012] des del primer moment."

És clar que això és peccata minuta siLópez Tenaés capaç d'anar a Intereconomía TV (el setembre del 2011) i pregonar que s'ha de "rebentar Espanya". Pacíficament, per descomptat.

Quatre perles més com a tancament

En plenes víigílies electorals a Catalunya, vegem quatre perletes cultivades algun temps enrere:

-- "La burgesia catalana és la pitjor d'Espanya".

(Julio Anguita. Juliol del 1994)

-- "Els espanyols som els jueus preferits dels nazis catalans".

(Federico Jiménez Losantos. Setembre del 2009)

-- "El que ha robat la cartera i bona part del futur dels extremenys ha estat el Govern català".

(José Antonio Monago. Gener del 2010)

-- "Els nacionalistes, és igual que siguin catalans, bascos o gallecs, no odien a l'Estat [...] Però sí odien Espanya, la pàtria comuna amb un mil·lenni d'unitat al seu darrere [...] Aquesta és la diferència. Espanya i l'Estat. La mateixa que s'estableix entre una mare i un fill de puta."

Notícies relacionades

Elena Manzano: "Cal trencar la premissa que Catalunya dona i Extremadura rep"

Despoblació i extensió territorial

(Alfonso Ussía. Agost del 2010)

http://lamentable.org/