Sumar per guanyar

Un procés nacional enmig de la més profunda de les desigualtats. Aquí és on estem, on el millor del país està en la mobilització de la seva gent. El debat del «procés», si volem que serveixi per canviar-ho tot, i per encarar tot el que hem d'afrontar -la relació amb la Unió Europea, la pertinença a l'euro, les pensions o el deute- és important que sigui àgil i és fonamental que sigui ampli i guanyador.

Difícilment podem fer un país nou mentre ens desfan el país que s'ha de construir, sigui des de les privatitzacions que s'executen des de Catalunya sigui des de les contrareformes laborals o en matèria de pensions que voten les dretes al Congrés.

És mitjançant la consulta, un exercici democràtic, com podem resoldre la relació de Catalunya amb l'Estat. Només d'aquesta manera entrarem en el contrast d'informació, abandonant la lògica de la consigna, un debat que s'està carregant de pors i desinformació. Només des de l'acció d'haver de decidir aconseguirem que el contrast i el matís pugui aflorar. De fet, com deia Jordi Évole, la consulta és allò que ens pot permetre parlar d'altres coses, i hi afegeixo, i entendre que per sortir d'on som també ens cal derrotar les que ens vénen dictades pels mercats i per la Comissió Europea.

Si volem la consulta és perquè es convoqui i no només per fer veure que la volem i els altres ens la neguin. I per això cal posar en marxa tots els mecanismes per poder-la exercir. Potser és hora que entenguem que és el moment de l'acció i de proposar, assumint que ens cal una majoria al més àmplia possible perquè la negativa del Govern de l'Estat encara sigui més difícil de justificar.

Confesso, i és tota una declaració d'intencions, que en el debat nacional no sóc gens amant de la polarització. Entre altres coses perquè crec que en aquest debat hi ha arguments, però sobretot hi ha sentiments, identitat, pertinença o pertinences. De fet, i encara que sembli un sacrilegi, en el terreny nacional reclamo el terreny de la frontera, de l'aiguabarreig, perquè crec que és aquí on es connecta amb una realitat complexa com la del país. I a la vegada crec que la frontera s'ha mogut. Que aquest país ja no està en el pacte constitucional o en el model estatutari. No estem en l'immobilisme ni en la recentralització, ni tampoc en el quedar-nos igual o una mica més. La majoria de la societat se situa entre un independentisme cada vegada més transversal i aquells que no accepten que tot continuï igual i opten per una relació diferent amb l'estat, confederal o federal. Entenc que l'adversari d'un federalista no és l'independentisme sinó que és la inacció, quan no la recentralització.

Estem atrapats en l'immobilisme del Partit Popular, i la inacció del PSOE. I jo, que vinc d'una tradició federalista, reconec que l'única opció perquè aquesta via tingui alguna opció parteix de l'afirmació de la nostra sobirania, d'un Estat propi que es pugui federar, confederar o ser directament a Europa. Dit en altres termes, ens trobem en una via morta i per sortir-nos-en no hi ha una altra opció que l'opció del dret a decidir, guanyadora, àmplia i inapel·lable en termes democràtics. Per fer-ho, tenim una forta mobilització. I el que ara ens cal és política i audàcia enfront els que no es mouen o els que diuen voler el dret a decidir sempre que no es materialitzi.

Un sol poble

Notícies relacionades

Junqueras exigeix «una pregunta clara» sobre la independència

Duran replica a Junqueras que la pregunta de la consulta s'ha de consensuar

S'ha parlat molt de terceres vies, però aquestes depenen de tercers. En canvi, depèn de nosaltres definir una proposta que sigui àmplia i majoritària entre els més mobilitzats i per entrar en aquells territoris humans, personals i geogràfics que no estan mobilitzats en la mateixa proporció. Una proposta de ruptura amb l'statu quo i que connecti amb allò que volem ser: un sol poble. Es tracta de fer un tracte, un pacte, per definir una àmplia majoria. Un pacte que faci que tots aquells que no volem continuar com fins ara sumem. Uns acceptarien l'Estat propi directament a Europa en cas que no es pugui establir una relació d'igual a igual amb l'Estat. Els altres, assumirien que si aquesta via s'obrís es pogués avaluar.

Quan el Govern de l'Estat nega el pa i la sal, fa uns pressupostos desastrosos o manté la llei Wert, no fa només anticatalanisme, sinó que busca llançar el procés català cap a l'unilateralisme i cap a un escenari de més polarització. I la millor resposta que cal donar és fer exactament el contrari, seguint els passos que ens apropin més a la via quebequesa que no pas a la bàltica. No acceptar la lògica de blocs i definir una àmplia majoria guanyadora, sent un sol poble, conscients que el que està en joc no és el rèdit electoral que uns i altres li treguin al «procés» sinó avançar de forma compartida en un moment tan interessant i complex com l'actual, cap un futur de llibertat, justícia i igualtat.