¿De qui és el Museu del Prado?

El Museu del Prado és a Madrid. Rep milers de visitants anuals i genera activitat econòmica al seu voltant. També ho fan les seus ministerials. ¿On, si no, fan la compra o tenen la casa els funcionaris que hi treballen? Però els beneficis i les càrregues no corresponen només a Madrid. Almenys, no de forma exclusiva. Així ho entenen Ángel de la Fuente, director de l'Institut d'Anàlisi Econòmica del CSIC, i els professors Ramón Barberán (Universitat de Saragossa) i Ezequiel Uriel (Universitat de València), els experts en què el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, es recolza per revisar les balances fiscals, el mètode utilitzat fins ara per analitzar les relacions financeres entre l'Estat i les autonomies.

Aquests experts redueixen el pes de les despeses que s'imputen a un territori (mètode del flux monetari, el defensat per la Generalitat) i augmenten el dels que en teoria beneficien tots els ciutadans, encara que no sigui amb despesa directa (flux de benefici). L'Exèrcit també treballa per a catalans i manxecs, segons aquest criteri. Per a altres experts, part d'aquesta visió és raonable, per exemple per a les ambaixades, però, ¿també per a la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre?

Tot plegat ho recull l'Informe sobre la dimensió territorial de l'actuació de les Administracions Públiques, que és la proposta metodològica que ha d'aprovar Montoro i que discutiran amb altres experts el 7 de març. El Prado, però també el Liceu de Barcelona, «són inversions que en alguna mesura beneficien tots els espanyols, però molt més aquells que viuen en el territori en què aquests equipaments es localitzen». Per això imputen el 75% de la despesa rellevant a la regió on es localitza físicament la despesa i el 25% es reparteix entre la resta.

Notícies relacionades

Albiol, absolt en el judici per les antenes en una comissaria de Badalona

Rufián renuncia a la seva acta de regidor d’ERC a Santa Coloma

Els autors consideren que «no importa on estan localitzades físicament les unitats administratives». L'objectiu d'aquest mètode que trosseja les balances fiscals en 350 indicadors per comparar ingressos i despeses estatals en les comunitats és «parlar d'equitat i no d'una altra cosa». Altres serveis, com la defensa, es distribueixen entre les autonomies. Aquesta és una de les dues formes amb què es calculen també les balances fiscals.

L'última coneguda, del 2010, donava un dèficit fiscal per a Catalunya d'11.258 milions (5,8% del PIB). Pel de flux monetari, que compara el que l'Estat recapta a l'autonomia amb el que hi gasta, era de 16.543 milions (8,5% del PIB). Així, Catalunya és la més mal parada. Pel que defensen els savis de Montoro, és Madrid. El Govern destaca que si els ministeris fossin a Barcelona, el dèficit fiscal català seria molt menor. No variaria en canvi amb l'altre mètode, perquè la despesa es reparteix territorialment.