«Cristina, em deus pasta»

És molt possible que encara que hagués agafat el Vueling VY-3916 BCN-PMI de low cost, que va aterrar a l'aeroport de Son San Joan a les 9.14 hores, la infanta Cristina hagués tingut temps de fullejar la premsa. Si ho va fer (¿no, oi?, bé, pensem que sí) i va decidir saber quin era el vaticini del seu horòscop (gèminis, 13 de juny), pot ser que aquelles 10 línies fessin tremolar l'entrenament a càrrec de l'equip de Miquel Roca.

L'horòscop d'ahir de Cristina al diari Última Hora era: «La inseguretat serà la nota dominant. Para atenció als detalls de la feina. Si vas per lliure, podries tenir un idil·li». El del Diario de Mallorca no era gaire més favorable: «Se sentirà ansiosa d'experimentar noves sensacions, però ha de frenar aquest desordenat impuls si no vol caure en excessos poc convenients. Recordi que un comportament digne no és incompatible amb el desig de novetat i de sentir alguna cosa diferent».

Viure sense preguntar

Una cosa diferent sí que va passar ahir a Palma de Mallorca. Però Cristina no es va adonar de res. La infanta viu, diuen, en un altre món. Capaç d'anar-se'n a viure a un palauet de gairebé set milions d'euros sense preguntar d'on surten els diners. De manera que tampoc llegeix diaris, ni veu la tele. Bé, TVE sí, que ahir es va tornar a lluir a l'escatimar a la seva audiència la declaració de la filla del Rei.

I com que no llegeix, ni veu, ni parla (la declaració davant el jutge Castro va ser per reiterar la confiança que té en el seu marit i per atribuir-li a ell la gestió econòmica) i, a més, la policia la va entrar al jutjat contra direcció per la plaça dels Patins, no va topar amb la manifestació de 250 mallorquins, que la van deixar com un drap brut a ella, als Reis i a la Monarquia. Els lemes a favor van anar per al jutge, que va ser aclamat al sortir del jutjat: «No digui justícia, digui Castro», van corejar alguns. Altres portaven pancartes: «La justícia té un nom: Castro».

«A mi això, ho sento, em recorda la caiguda d'Alfons XIII», va explicar Antoni Marimón, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Mallorca. «Aquell rei també gaudia d'un enorme desprestigi personal, poca salut i patia la crisi del 29, semblant a la d'ara. Estava envoltat d'un cert deteriorament, com els passa a les monarquies de tant en tant. Però aquell rei va cometre un error: avalar la dictadura de Primo de Rivera. Joan Carles, en canvi, va defensar la democràcia el 23-F del 81». Si Marimón s'hagués acostat a la via d'Alemanya hauria vist una gran pancarta: «El Rey no da golpe desde el 23-F».

Cristina, «vestida amb el primer que va agafar de l'armari», va explicar l'estilista Gemma Muñoz, «com a signe de normalitat, com la bossa no logo no marca [fals, es tractava d'un Madison de la firma Coach, això sí, de 395 euros, no com el Louis Vuitton de 1.200 euros que va lluir la dona de Jaume Matas], va oferir el millor dels seus somriures, el que li van ensenyar els seus tutors». Va ser un somriure que podia recordar aquella frase d'Isabel Pantoja: «Dents, dents...».

Mentre Cristina feia 14 passos, no més, fins a entrar al jutjat on va estar vuit llargues hores, la multitud, menys nombrosa que quan va declarar el seu marit, Iñaki Urdangarin, cantava: «Juan Carlos, Sofía, la olla está vacía», «La Monarquia és una porqueria», «La Monarquia, a la guillotina» i «Cristina, bombó, fes-nos un taló». Les pancartes, que també clamaven guerra contra Coca-Cola, que s'aturin les prospeccions petrolíferes a Eivissa i mitjans per a educació, giraven totes contra la institució, reclamant, en un mar de banderes republicanes, la caiguda de la Monarquia. «7.775.000 [el pressupost de la casa reial] yate y palacio no os bastan, 'noos' llena de vergüenza», era la més destacada juntament, és clar, a una de molt manual, domèstica: «Cristina, em deus pasta».

Recordant Ortega

Notícies relacionades

Junts votarà en contra de reduir la jornada si no s’adapta a les pimes

La jutge processa el germà de Sánchez per tràfic d’influències

Ja hi va haver ja, entre els manifestants, gent que va parlar d'aquell amor cec de Cristina per Iñaki, però no gaire bé, no. Assumpta Gual, biòloga i professora d'ESO, va recordar la definició que Ortega y Gasset atorga a enamorament: «L'enamorament és un estat de misèria mental en què la vida de la nostra consciència s'estreny, empobreix i paralitza». «Jo aniria amb molt de compte», va assenyalar l'eixerida i encantadora Paloma García Pelayo, tertuliana de Tele-5, «amb el que hagi dit Cristina allà dins perquè és molt probable que el seu matrimoni estigui en joc [...] Veurem quin és el futur de la parella».

La fina estilista (i mai més ben dit) Gemma Muñoz va dir que ningú s'explica per què els rics no en tenen mai prou. «Jo, la veritat, això de Cristina és com si enxampessin Carmen Thyssen robant a Mercadona». Matías Vallés, l'enfant terrible del periodisme balear, la va clavar a l'escriure fa cinc dies: «Després de la irrupció de la sublimació amorosa en l'esfera penal, falta dilucidar si Cristina va participar en les martingales d'Urdangarin perquè l'estimava, o si l'estimava perquè la deixava participar en les seves rendibles empreses».