Mas: "No descarto la declaració unilateral d'independència"

No hauria de ser novetat, i no obstant ho és, i que ho sigui explica el que va passar dimarts al Palau Macaya de l'Obra Social de La Caixa: un polític, Artur Mas, i 10 ciutadans parlant al voltant d'una taula en un acte considerat per tots els presents un fet excepcional. No hauria de ser novetat, i no obstant ho és, així que, per dir-ho aviat, la trobada organitzada per EL PERIÓDICO no va ser còmoda per al president de la Generalitat. «És un format no habitual i les preguntes no seran les habituals», va avisar a l'inici el director del diari, Enric Hernàndez, i així van ser les gairebé dues hores de debat: poc habituals. Mas va oferir algun titular («La declaració unilateral d'independència no és el nostre marc ideal, ni el millor, ni el que volem. Però no podem descartar-la al 100% perquè seria una renúncia tan evident que ens faria perdre força»), a estones va estar pedagògic i a estones, a la defensiva; en ocasions va passar a l'atac i a vegades va intentar establir vies de diàleg, explicar el que és, el que fa i el que sent un polític.

Perquè el que no hauria de ser novetat per desgràcia ho és, i davant la raríssima oportunitat de veure's davant un polític de primer nivell en un grup tan reduït, els 10 ciutadans -seleccionats per EL PERIÓDICO sense cap coordinació amb l'equip de Mas- van decidir intentar posar-li les coses difícils. I van preguntar sobre el procés sobiranista i es van queixar de les retallades. Però, sobretot, es van indignar fins a encendre's per la corrupció, i el partidisme, i l'allunyament dels polítics de la gent corrent, d'ells. I el president es va explicar i es va defensar; més dubtós és que convencés aquests 10 representants d'una ciutadania en la qual s'estén sense distinció ideològica la desconfiança amb l'àmbit públic i amb els polítics, però no amb la política. «Això és el que estem fent aquí, política», va dir en un moment de la trobada una de les assistents (Núria Salas. 31 anys, responsable de projectes de l'associació Benestar i Desenvolupament), i no es pot definir millor el que va passar dimarts al Palau Macaya: 10 ciutadans i un polític parlant sense traves al voltant d'una taula. Fent, per tant, política. Això que hauria de ser normal i que és tan excepcional.

¿PERILLA LA CONVIVÈNCIA? «Votar no és perillós; no poder votar, sí»

Hi va haver quatre preguntes directes sobre el procés sobiranista, les de Judit Lara (52 anys. Tècnica en gestió cultural); Enrique Castro  (39 anys. Tècnic en termografia); Raimon García (27 anys. Desocupat, diplomat en Ciències Empresarials i llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses), i Javier Corcobado (26 anys. Tècnic d'equips electrònics de consum a l'atur). Quatre preguntes sobre què passarà si es vota, i si no es vota, i com afectarà els ciutadans el que succeeixi a partir del 9 de novembre, tant si hi ha consulta com si no n'hi ha.

Pacient, més propens a explicar-se que a vendre la seva posició, Mas va defensar el dret a decidir: «Aquest procés no està trencant la convivència a Catalunya. El que posaria en perill la convivència és que el poble de Catalunya arribi a la conclusió que no se'l deixa votar per decidir el seu futur, perquè això és el mateix que negar la seva existència. Per a la convivència, anar a votar no és perillós; no poder votar sí que ho és».

Per això, Mas va argumentar que el seu principal objectiu és que els catalans decideixin el seu futur a les urnes. Si és possible, amb pacte amb Madrid, però si no («No es pot dialogar si no n'hi ha com a mínim dos. I en aquest moment no n'hi ha dos perquè n'hi ha un que no vol»), també. «La marxa enrere no és una opció, seria un error molt gran», va afirmar, ja que, segons el seu parer, després de les eleccions del 25 de novembre del 2012 hi va haver un mandat «explícit i majoritari» pel dret a decidir.

Així, si el que Artur Mas va anomenar la «via britànica» («britànics i escocesos van fixar de mutu acord la pregunta, la data, el procediment i les conseqüències») és impossible per a Catalunya, el president va detallar un full de ruta: si no hi ha pacte amb Madrid per a la consulta del 9-N, crear una legislació catalana, una llei de consultes populars que doni empara legal al referèndum. I si «les institucions de l'Estat recorren aquesta llei i els tribunals deixen Catalunya sense aquest marc legal», eleccions. «És l'últim recurs, i no és el que contemplem; ara només pensem a fer la consulta el 9 de novembre. Si al final ens quedem desarmats, decidirem si usarem el marc legal de les eleccions, que podrien ser anticipades, o no», va afirmar. ¿I després? «No podem descartar la declaració unilateral. No és el nostre marc ideal, ni el millor, ni el que volem. Però no podem descartar-la».

¿I DESPRÉS DE VOTAR? «Qui guanyi haurà de pensar en tots»

El full de ruta plantejat per Mas implica que, d'una manera o d'una altra, els catalans acabaran votant. ¿Què passarà l'endemà de votar? ¿Com afectaria la independència el dia a dia de la gent? «La independència no significa que l'endemà tot canviï a millor -va explicar Mas-. Estem parlant bàsicament d'instruments, no d'essències identitàries. Hi ha molta gent que viu la independència com un tema patriòtic, identitari, cultural, lingüístic, històric… però el tema de si Catalunya té Estat és bàsicament disposar d'instruments o no tenir-ne». És a dir, jugar amb les mateixes  eines (legislatives, recursos) que la resta d'estats encara que això impliqui, com va explicar el president a pregunta de Lluïsa Garcia (44 anys. Autònoma), cedir després part d'aquestes eines a les institucions europees.

¿I si guanya el no en lloc del sí? «Quan perds, perds», va respondre Mas, i va afegir: «És vital que els que s'imposin administrin la victòria pensant en tots, no solament en els que han guanyat». I, malgrat que en nom del consens no va voler establir amb quins percentatges es guanyaria la consulta en cas de celebrar-se, sí que va deixar clara una idea: «molts més sís que nos». O al revés. «Perquè si el 50+1 no serveix per al sí, tampoc serveix per al no. Guanyi qui guanyi, la diferència ha de ser significativa».

DESAFECCIÓ POLÍTICA «El biaix partidista és esgotador i negatiu»

Amb el canvi de terç de la trobada, el to es va endurir. Hi ha tres debats polítics simultanis, en ocasions amb fronteres difuses, a Catalunya: el sobiranista, els efectes de la crisi i l'allunyament de la ciutadania del que ve a dir-se la classe política. Mentre la trobada es va moure en les aigües que porten a Ítaca, Mas es va mostrar còmode. Quan Hortensia Iturriaga (76 anys. Catedràtica emèrita de Química Analítica) va virar cap a la desafecció amb una dura crítica als polítics, les aigües es van tornar més turbulentes per al president de la Generalitat. «No faré una defensa corporativa [dels polítics], tindria totes les de perdre», va admetre Mas davant les crítiques que s'acumulaven sobre la taula: allunyament entre representants i representats, corrupció, l'existència d'una casta política, la bretxa entre Ells (els polítics i els seus aliats, la banca i els mitjans) i Nosaltres (els ciutadans). «Els partits acostumen a tapar-se els uns als altres, per exemple votant en contra que es facin comissions parlamentàries. El seu partit no ha estat aliè a aquestes pràctiques. ¿No creu que això és un frau democràtic?», va preguntar, a boca de canó, Joana Raja (55 anys. Funcionària a la Filmoteca).

Mas va admetre algunes coses. Errors «individuals», per exemple. O que «en política impera massa la visió partidista, fins i tot en coses molt evidents i elementals, i jo no estic lliure de culpa: en lloc de defensar el que és comú a vegades discuteixes per motius partidistes intentant desgastar una cosa que és tan teva com de qui governa, i sobretot de la societat. El biaix partidista acaba sent esgotador i negatiu». «Hem comès molts errors –va afirmar el president–. D’errors en comet tothom, però no en podem cometre tants».

Mas no només es va defensar. També va deplorar les crítiques generals «com si els polítics fossin una casta», va recordar «les càrregues de treball i l’enorme complexitat» que implica gestionar la cosa pública i la «molt dura exposició pública» que pateixen els polítics: «Quan a algú que no és del món de la política li diuen el 5% de les coses que ens diuen a nosaltres, li ve una depressió». I va afirmar que la política se la jutja amb un llistó més dur que altres activitats: «Si es jutgés qualsevol àmbit de la societat amb el mateix filtre, moltes coses es veurien de manera diferent. Els nostres errors compten més perquè són errors públics que afecten la col·lectivitat i perquè són a l’aparador públic». «No és una defensa corporativa», es va mig disculpar el president, potser perquè en ocasions ho va semblar.

I així ho van entendre els ciutadans amb els quals compartia taula. Hi va haver un moment en què Mas els va animar a implicar-se més en política. «Com que de política n’hi ha d’haver, o la fas tu o te la fa un altre, així que tot aquell que consideri que els polítics són un desastre tan gran ha de posar-se a fer política. És molt fàcil opinar de la política si no l’has hagut de fer», va dir. I va afegir: «És molt bo que les persones que fan política en algun moment deixin de fer-ne i facin altres coses, i que les persones que no en fan també s’hi vinculin». Va ser llavors quan Núria Salas va afirmar que això, política, és el que estaven fent ella i els altres nou ciutadans en aquell moment, transmetent-li la seva esmena a la totalitat a la manera de fer dels polítics. Perquè molts ciutadans potser són antipolítics, però això no implica de cap maneraque siguin antipolítica.

RETALLADES SOCIALS «Tenim el 20% menys d’ingressos»

Núria Borràs (21 anys. Estudiant de Medicina) va explicar en el seu torn de paraula que un dia, fent pràctiques, es va perdre a l’hospital i va acabar en un gran passadís d’urgències ple de lliteres, una imatge que li va recordar la d’«un hospital de campanya». Va ser la millor introducció per parlar de retallades, de polítiques socials, de com es pot retallar la bretxa existent entre rics i pobres, de què es pot fer perquè tornin els joves que se n’han anat, potser per no tornar.

Mas no va sortir del guió al qual, per exemple, va recórrer aquesta setmana en el debat sobre la pobresa al Parlament. «La realitat del país és que tenim un 20% menys dels ingressos de fa tres anys», va dir d’entrada el president, per a continuació enumerar algunes de les decisions que ha pres el seu Govern en el terreny fiscal, d’estalvi, d’inversions i de privatitzacions de patrimoni públic. «Hem hagut de prendre decisions complicades. Per exemple: reduir el sou dels servidors públics. Quan fas això, perjudiques la persona, no el servei que reben els ciutadans», va dir Mas, que tampoc es va abstenir de l’habitual referència a Madrid en aquest tema: «Nosaltres no decidim el volum de despesa que fem. Madrid ens imposa de manera unilateral un dèficit», va recordar. Malgrat tot, va dir Mas, el Govern dedica el 71,1% del pressupost a polítiques socials, davant el 67,8% d’abans de la crisi. Les seves explicacions no van convèncer; els números serveixen de poc davant la percepció ciutadana, la realitat a peu de carrer, davant aquell passadís d’Urgències que a Núria Borràs li recorda un hospital de campanya. «En les retallades hem tocat os. Totes les decisions anaven en la línia de tocar com menys millor les polítiques socials, però així i tot hem tocat os», va admetre Mas.

Notícies relacionades

Mas: "No descarto la declaració unilateral d'independència", a la portada d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

El ministre de l'Interior comunica a les víctimes de l'11-M l'expulsió de Rafa Zuher

LA PERSONA DARRERE EL LÍDER «No em considero un polític professional»

Agustí Clua (45 anys. Educador a l’Institut Fòrum 2004 de Sant Adrià de Besòs) va tancar la trobada amb una pregunta personal: ¿Com suporta el president la pressió del moment històric? ¿Ha pensat en algun moment a deixar-ho? Mas va reconèixer: «Fa deu anys no m’hauria vist capaç de fer-ho. M’he fet a base de cops i de bufetades». Aquesta no va ser l’única incursió personal de la trobada: abans, davant una pregunta directa, Mas va afirmar que no es considera «un professional de la política» perquè ha treballat també en el món privat. En un altre moment, Mas va recordar que fa més de 20 anys que fa política, i que només ell i el seu entorn saben el que li ha costat obrir-se camí. Més que una reivindicació personal, era una manera de demanar que es valori la feina del polític. «Hem de construir un llenguatge que ens porti a entendre el que passa fora de la política, però també què passa dins. I aquestes vivències compartides no es tenen habitualment», va apuntar. És cert. Que n’hi hagi més depèn dels polítics, no dels ciutadans.