Una figura incòmoda

Ningú ha volgut sortir a la foto amb Teodoro Obiang aquesta setmana. Al funeral d'Adolfo Suárez, dilluns, les autoritats van mirar cap a un altre costat. La Zarzuela es va afanyar dimarts a dir que «ni va intervenir ni va influir» perquè el tirà guineà donés una conferència a l'Instituto Cervantes de Brussel·les. I Rajoy, que es va comprometre dimecres a donar-li conversa en el sopar de la cimera UE-Àfrica, va acabar a l'hotel (segurament) veient els quarts de final de la Champions entre el seu estimat Reial Madrid i el Borussia-Dortmund.

Tant desaire oficial no li deu haver agradat gens a l'autòcrata, un home que encaixa malament les crítiques en general -va ordenar que li clavessin 50 bastonades a un ministre d'Interior que es va posar gallet- i els menyspreus. I encara pitjor si vénen d'Espanya, l'antiga mestressa de la seva finca, el país que el va ajudar l'any 1979 a enderrocar el seu oncle, el cruel i hispanofòbic Francisco Macías, i que el va qualificar a Televisió Espanyola com «el Suárez guineà».

Però ara ja és impossible maquillar el «pitjor dictador de l'Àfrica», segons el Harper's Magazine, per més que estigui assegut sobre una de les bosses de petroli més grans del continent veí i que, de tant en tant, prometi atorgar uns quants barrils a la mare pàtria, com anomena Espanya quan les relacions estan en calma, perquè quan la cosa s'ha embolicat l'ha arribat a acusar d'organitzar un complot per acabar amb ell.

Excepte els EUA, i en menor mesura el Regne Unit, Malàisia, el Japó i la Xina, que es reparteixen el festí perforador, a la resta del món lliure li costa no tapar-se el nas. I això que al principi el seu poder de seducció va funcionar. Obiang va arribar al poder com el garant de «la llibertat adequada», vuit anys després va decidir que el millor sistema per a Guinea Equatorial era la creació d'un partit únic -el seu-, i sota pressió internacional, va consentir el multipartidisme avisant que el cap d'Estat era «inviolable durant i després del seu mandat». Total, que ha arribat al 2014 guanyant sempre les eleccions per una majoria monstruosa i sospitosa: a Mongomo, el seu districte natal, «dels 14.811 inscrits al cens el van votar 14.811», assenyala Albert Sánchez Piñol en el seu llibre Pallassos i monstres.

Dret a distància

De l'ètnia fang, Obiang va néixer al poblat d'Acoacán, el 1942. Va estudiar FP a Bata, es va graduar com a alferes a l'Acadèmia Militar de Saragossa el 1964 i va aconseguir treure's el títol d'advocat a la universitat a distància. Potser per això el preocupen tant la corrupció i la justícia. Les pròpies, s'entén. Perquè mentre el 70% dels guineans viuen amb un dòlar al dia i no tenen accés a l'electricitat ni a l'aigua potable -«ganduls», els ha anomenat-, el dictador figura a la llista Forbes dels governants més rics del planeta (400 milions d'euros). Facin números. L'FMI ho va fer, i el 2003 el banc Riggs dels EUA va ser multat per rentar diners del dictador i la seva parentela, que és molta. Té diverses dones -Constancia Mangue és la titular, encara que a altres les ha col·locat en ministeris- i una trentena de fills.

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

Entre tots, la palma del malbaratament se l'emporta el seu primogènit, Teodorín, ministre de Boscos, vicepresident segon del país i el seu delfí, amb una tirada irracional pel luxe que és digna d'estudi. França l'ha imputat per blanqueig de capitals per suposades irregularitats en l'adquisició de béns (els gendarmes van treure en camions del seu palauet de París objectes valorats en 40 milions d'euros). Els equatoguineans tremolen davant la idea del relleu.

Fetillers i cranis

Mantenir aquest to muscular antidemocràtic durant 35 anys ha convertit Obiang en un tipus molt desconfiat. És l'únic cap d'Estat que firma les factures de l'administració del país. No surt sense els seus mercenaris ninja. I sol recórrer a la fetilleria per estalviar-se mals d'ull -durant anys va cobejar el crani del guerrer Mboba, creient que el convertiria en invencible- i per justificar detencions absolutament arbitràries. Aquesta setmana s'ha arrambat als mags de la Unió Europea per mirar de purificar la seva imatge, però se n'ha tornat cap a casa com va venir.