A la desesperada

L'abdicació del Rei s'ha produït en un moment de profunda crisi del sistema polític que es construeix després de la mort del general Franco. És el resultat de la degradació acumulada al llarg de gairebé quatre dècades. El que es va formalitzar ahir no ha estat en realitat una abdicació, és a dir, un acte voluntari, sinó una renúncia forçada. La continuïtat de Joan Carles com a Cap de l'Estat apuntava de manera inequívoca a un final de règim, a l'expulsió per tercera vegada en la nostra història constitucional de la dinastia borbònica i a l'obertura d'un procés constituent republicà.

Això és el que es pretén evitar amb la substitució de Joan Carles per part del seu fill Felip. És una operació desesperada per evitar el col·lapse de la Monarquia. Abandonada qualsevol esperança de recuperació amb l'actual cap de l'Estat, s'ha recorregut al seu successor com a única taula de salvació a la qual es podia recórrer.

A diferència del que va passar amb l'accés a la suprema autoritat de l'Estat del rei Joan Carles a mitjans dels anys 70,  que va ser el resultat d'una estratègia llargament meditada i planificada fins als més mínims detalls, la seva abdicació ha estat una operació precipitada que s'ha posat en marxa perquè no hi havia més remei que fer-ho. El fet que s'hagi fet pública immediatament després de les eleccions europees del 25 de maig no fa sinó confirmar aquesta impressió.

¿Pot una operació iniciada d'aquesta manera ser l'origen d'una renovació de la legitimitat democràtica del sistema nascut en la transició, que li permeti projectar-se en els pròxims decennis? Perquè d'això és del que es tracta. El sistema polític espanyol ha deixat de ser legítim. La societat espanyola no s'hi reconeix. Se n'avergonyeix i, com a conseqüència d'això, també s'avergonyeix de si mateixa. Aquesta és la primera cosa que hem de resoldre. No es pot viure de manera estable amb el nivell d'autoestima per terra.

Notícies relacionades

El Govern central negocia in extremis amb Junts per salvar la pujada de les pensions després del no del PP

Paz Esteban, imputada en un segon cas d’espionatge a ERC

No crec que el rei Joan Carles sigui el principal responsable d'aquest enorme deteriorament del sistema polític. Crec que, en aquest sentit, la seva posició personal és molt diferent de la del seu avi, Alfons XIII, en la crisi del sistema polític dels anys 20. Joan Carles no és responsable de la crisi del sistema de la transició com Alfons XIII ho va ser del sistema de la Restauració, però penso que les conseqüències per a la Monarquia seran les mateixes.

A aquestes altures del guió, intentar relegitimar democràticament el sistema polític espanyol a partir d'una magistratura hereditària em sembla una tasca impossible. Un sistema polític democràtic pot conviure amb una màxima autoritat de l'Estat no democràtica, però no pot regenerar-se a partir d'aquesta. El príncep  Felip no està en la posició en què estava el seu pare després de la mort del general Franco. Llavors un monarca podia contribuir a transitar de la dictadura a la democràcia. En aquest moment, la seva condició de monarca hereditari l'inhabilita per canalitzar un procés de regeneració.