Balanç d'urgència

En la història del regnat de Joan Carles I hi ha alguns punts clars, com per exemple els que es refereixen a la seva elecció com a successor del general Franco i als seus difícils començaments; n'hi ha d'altres que encara necessiten clarificació, com la seva implicació en el gir a la dreta que va començar amb el cop del 23-F, i un enigma final, com és el de conèixer els motius que han pogut portar-lo a l'abdicació, cosa que havia descartat repetidament i que no concorda amb el paper d'intervenció activa que va assumir en els seus recents viatges a l'Aràbia Saudita i el golf Pèrsic.

La seva elecció com a successor del general Franco va ser important perquè va evitar que es recorregués a altres fórmules, com la d'establir una regència a l'hongaresa, amb un militar al capdavant de l'Estat, possibilitat amb la qual s'havia especulat en algunes ocasions.

Els seus primers temps de regnat van ser difícils: sense partidaris que el recolzessin -la tarda del 22 de novembre de 1975, el mateix dia en què es va coronar, no va anar ningú a la Zarzuela a complimentar-lo- i amb una capacitat d'actuació limitada per l'obstinació immobilista d'Arias. I quan va iniciar, juntament amb Suárez, el camí de les reformes, no estava clar quin seria el seu abast. En els fragments del diari de Carmen Díaz de Rivera que coneixem hi ha aquesta anotació del 2 de juliol de 1976, l'endemà de la dimissió d'Arias: «Joan Carles està eufòric (...). Insisteixo que s'ha de  fer la reforma seriosament. És tremendament conservador». I afegeix: «Suárez està nerviós. En la seva eufòria només pensa en alguns retocs. Així no anem enlloc». I el testimoni d'aquesta dona té molt de valor, tenint en compte la relació íntima que va mantenir amb tots dos.

Suárez va anar més enllà del que podien tolerar els militars, irritats pels estatuts d'autonomia i pel reingrés dels militars de la UMD, al mateix temps que preocupats per un terrorisme del qual eren víctimes. Pressionat pels militars, el Rei proclamava, a la Pasqua Militar del 6 de gener de 1979, que ja havia arribat l'hora de demanar responsabilitats als polítics i que s'havien de  tenir en compte les Forces Armades.

23-F: la sospita de Suárez

Notícies relacionades

El Govern central negocia in extremis amb Junts per salvar la pujada de les pensions després del no del PP

Paz Esteban, imputada en un segon cas d’espionatge a ERC

Des de finals d'octubre de 1980 corrien tota mena de rumors sobre projectes de cop, incloent-hi la solució Armada. Assetjat pels militars i sense el suport del Rei, Suárez va dimitir mentre es posava en marxa el cop del 23-F, en el qual estava convençut que Joan Carles estava implicat (Manuel Vázquez Montalbán em va explicar que Suárez l'hi va dir off the record en el transcurs d'una entrevista, però que li va prohibir publicar-ho).

Una vegada controlat el tema autonòmic amb la LOAPA, i amb la Constitució en ple vigor, el paper de Joan Carles quedava reduït al de les poques funcions que li atorgava el text constitucional. La resta del seu regnat no té interès des d'un punt de vista històric i només destaca per una conducta poc exemplar que el va portar a l'insòlit gest de demanar perdó en públic.