Com canvien les coses

El 22 d'abril de 1988 al Palau de la Generalitat, i sota la presidència dels Reis d'Espanya, es varen iniciar els actes de commemoració del Mil·lenari del naixement polític de Catalunya. En el meu discurs, en tant que president de Catalunya, vaig fer un repàs breu de la història de Catalunya. Fins a finals del segle XX. Hi arribem, vaig dir: «Amb un desenvolupament econòmic important, amb un model social característic i amb una consciència clara de poble català, de nació catalana. Tres trets bàsics en la definició de la Catalunya moderna».

I acabava el discurs en castellà: «Esta vocación europea y europeísta de Catalunya, que le viene desde el origen, que recorre toda su historia y que hoy está viva como nunca; esta ambición que tuvieron Barcelona y Catalunya de ejercer un gran papel en el Mediterráneo, y que hoy vuelven a tener; este enraizamiento y esta fidelidad a lo que se es, combinados con una gran capacidad de cambio y de adaptación; este sentido de la tradición y de la permanencia combinado con una vocación de apertura universal; esta capacidad de síntesis y de hacer de puente entre culturas; este país que es Catalunya, también con sus fragilidades y sus hándicaps, que la reflexión histórica nos recordará, con sus limitaciones que a veces llegan a ser graves, pero que nunca nos han destruido, que siempre han constituido el estímulo de una superación; esta realidad de cultura, de lengua, de sentimiento colectivo, de voluntad de ser; todo este patrimonio, toda esta herencia, todo esto, como catalanes y como españoles ¿cómo debemos utilizarlo en este final de siglo XX? Porque esta conmemoración que hoy iniciamos se hace para continuar. Se hace para aportar nuestro patrimonio a un proyecto. Y queremos que vos, Majestades, con lo que vos representáis, nos acompañéis en este proyecto. Por eso hemos pedido vuestra presencia en este primer acto». I afegia: «Que durant tot aquest procés, i sempre, a tots ens acompanyi l'esperit de concòrdia».

Aquest era fa vint-i-sis anys el plantejament que fèiem des de Catalunya. I al qual, a través del Rei, convidàvem tot Espanya.

No sabem quin motiu, o els motius , que han fet que el Rei decidís abdicar. Perquè són moltes les coses que de l'any 2000 ençà s'han espatllat a Catalunya. I a Espanya. No únicament el projecte que la Generalitat i molta, moltíssima gent, diversa, defensava aleshores i que l'acte del Palau de la Generalitat de l'any 1988 definia. Hi ha a tot Espanya una greu crisi institucional. I també un fracàs de projecte. Que es pot superar. Però amb la condició de ser-ne conscients. Potser l'abdicació del Rei podria fer-ho entendre.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Però posats a entendre l'amplitud i la seriositat de la crisi espanyola cal que ningú faci la trampa de deixar de banda el tema de Catalunya. I de seguir creient que amb Catalunya Espanya pot fer trampa. Caure en aquesta temptació de creure que a Catalunya se la pot anar arraconant políticament, afeblint econòmicament, posant en perill els seus serveis socials i laminant la seva identitat és el que ha portat l'esperit que l'any 1988 ens permetia creure en un futur molt positiu a una situació crítica. En molts sentits, però també en el de la relació entre Catalunya i Espanya.

L'abdicació del Rei podria ser un toc d'atenció. ¿A qui? ¿I amb quina capacitat d'impactar? Perquè Catalunya ha quedat prou escarmentada durant els darrers quinze anys per ara renunciar per les bones a l'exigència d'un tracte just com a nació i com a cultura, com a economia i com a projecte de progrés polític i social. L'any 1988, i també més recentment, hi havia confiança. Ara no n'hi ha. Per això ha crescut l'independentisme.