Essencial per a un canvi de model

Em compto entre els que durant molt de temps van xifrar la regeneració democràtica en la sempre demorada llei electoral catalana pensant que podia significar un sanejament de les obsoletes estructures dels partits polítics i, en conseqüència, més acostament entre la volutant del carrer i el que es decideix en la política. El principi d'acord que en algun moment podia esperar-se al Parlament al voltant d'un sistema de doble llista semblant a l'alemany suposaria un petit avanç sobre això i seria benvingut: candidats pròxims al costat de professionals de l'aparell, un aparell, per tant, sotmès a la pressió de l'entorn i no a l'intercanvi de favors, o la promoció servil. Però no és l'essencial.

Notícies relacionades

La proposta socialista, ¿un bon primer pas?

Els partits frenen per enèsima vegada la llei electoral

Els partits participen de les mateixes endèmies que qualsevol organització. Sense ser sotmesa a transparent competència, l'estructura del partit s'anquilosa primer i es corromp després, però tant com ens pot succeir en tantes facetes de la vida a qualsevol dels que els votem o els seguim. D'aquí ve que es digui que, fins i tot amb la injusta desviació de la llei d'Hondt (injusta avui, gairebé comprensible el 1978), tenim els dirigents que ens mereixem. Però també és cert que l'error o el delicte provats en el particular reben puntual sanció, però que queden impunes l'incompliment electoral flagrant i bona part de la corrupció política. En aquest context i per augmentar una cultura política compromesa a elegir els seus governants i a vigilar i castigar els incompliments, hi ha qüestions més necessàries i urgents que aquella lleu reforma electoral. El que és essencial per al canvi profund del sistema polític és una justícia independent i una premsa lliure (tan lliure com l'economia permet), a  més d'un model educatiu construït de baix a dalt perquè duri diverses generacions.

No dic res de nou. És la comunió entre la glòria del sistema americà (justícia i premsa a prova de dubtes) i dels models educatius socioliberals del nord d'Europa; la nostra versió moderna del ciutadà compromès que van teoritzar els clàssics del pensament polític. Només d'aquesta manera té sentit un sistema que demani al ciutadà alguna cosa més que escollir unes sigles. D'aquesta  manera seria fins i tot possible votar en circumscripció uninominal, un model en què el candidat fet a si mateix resulta encara més evident; un sistema sense clientelisme més que amb els propis votants, un sistema en definitiva que reconegui que és millor el mandat imperatiu que l'actual de diputat sotmès al grup parlamentari i  al partit. Fins aquell moment, gairebé tot és pura elucubració de saló, però un exemple pot aclarir la inconsistència dels mantres que en aquest tema solen proliferar: en un sistema polític en què ningú coneix el segon o tercer d'una llista electoral, ¿té sentit parlar de llistes obertes? Encara més ¿algú vol córrer el risc que, oferta a la ciutadania l'opció entre Rajoy i Belén Esteban la gent preferís aquesta última? Doncs això.