¿Però això de Pujol no se sabia?

¿Però això de Pujol no se sabia? És una pregunta recurrent aquests dies, dirigida generalment als periodistes. Que Jordi Pujol Soley tenia comptes opacs a l'estranger no crec que se sabés. Que els fills (alguns d'ells) i Marta Ferrusola, l'esposa, feien negocis a l'ombra del patriarca, sí que se sabia. Que Convergència tenia un finançament irregular, també. I és veritat, no se n'havia informat prou als mitjans. Només algunes incursions, aquí i allà.

La guàrdia de corps pujolista, sempre que creixien els rumors que Jordi Pujol fill feia això o allò, sortia sempre amb la mateixa versió: que si és la Marta, que li té menjada la moral al president i li impedeix fer anar dreta la seva prole, els quals tenen dret, argumentava ella, a rescabalar-se del sacrifici del pare per Catalunya; que si Pujol té mala consciència per no haver atès la seva nombrosa família (set fills) com calia. El periodista Francesc-Marc Álvaro recull aquestes versions al seu llibre Ara sí que toca!, publicat el 2003: Pujol ho sabia però mirava cap a una altra banda. Hi havia, en fi, els que en culpaven Lluís Prenafeta, el primer secretari general de la Presidència, que havia estat qui va iniciar els fills de Pujol en els negocis i qui presumptament els havia corromput. Des de fills que d'improvís i sense motiu apareixien en un viatge oficial del president a l'estranger o en una trobada d'aquest amb un important financer, fins a l'esposa que aprofitava un d'aquests viatges oficials (a Guatemala) per visitar plantacions de flors (recordem que regentava una important firma de floristeria que tenia entre la seva clientela empreses, organismes i institucions d'allò més granat). Pujol en persona es va permetre esbroncar els periodistes que havien publicat aquesta activitat extraoficial de la seva dona, encara que el seu bitllet d'avió i el del seu escolta, i el sou d'aquest, el pagaven tots els ciutadans.

Tampoc és que a Catalunya ningú s'escandalitzés gaire per aquesta compatibilitat entre l'esfera pública i la privada. Perquè aquesta és una altra: la premsa (alguna) informava poc, però quan informava

-cas Casinos (1990), cas Treball (2000), que afectava Unió, les activitats de Marta Ferrusola, cas Palau (2009) o les revelacions d'El Mundo sobre els comptes dels Pujol a l'estranger (2012)-, l'opinió pública no reaccionava, no demanava explicacions. Les iniciatives de l'oposició no eren recolzades al carrer i el poder judicial, llevat dels últims anys, mirava cap a una altra banda o en minimitzava les responsabilitats. I el poder de l'Estat, que tenia una relació fluida i amistosa amb CiU, obria el seu paraigua protector perquè els cossos policials no fossin gaire primmirats.

Alguns alerten dels motius que fan que aquest paraigua s'hagi plegat just ara. Convergència ha decidit tirar pel dret, això és veritat, però no fem com aquell tonto que mirava el dit i no la lluna. El que està mal fet és el silenci, l'ocultació i la mentida. El que està mal fel és el robatori i la corrupció. I que cadascú carregui el seu mort.

Notícies relacionades

Elena Manzano: "Cal trencar la premissa que Catalunya dona i Extremadura rep"

Despoblació i extensió territorial

De la investigació s'hauria d'aclarir si la història de l'herència del pare Florenci dels anys 80 és un romanço, o una maniobra (fallida) perquè l'expresident -ja gran- carregui sobre les seves espatlles les accions dels seus fills de les quals ell seria responsable, en realitat, més per omissió que per acció. O que només és la punta de l'iceberg d'una fenomenal empresa de corrupció en la qual tota la família Pujol Ferrusola està involucrada en més o menys grau. ¿I qui sap quants més pot arrossegar? Ningú amb dos dits de front pot pensar a aquestes altures que no hi ha còmplices i més beneficiaris.

¿Quines conseqüències tindrà tot això en el procés per antonomàsia? Alguna en tindrà, perquè Mas i Convergència surten tocats per més que Esquerra segueixi practicant-los la respiració assistida perquè aguantin.