De la reforma a la ruptura

Més de 700 aportacions de ciutadans i les de desenes d'experts i actors polítics i socials van donar forma, en un debat impulsat per EL PERIÓDICO sota l'epígraf #MésDemocràcia, a un decàleg de mesures contra la corrupció i per la regeneració democràtica que subscriurien partits polítics, sindicats, universitats, entitats socials i ciutadans. Era el febrer del 2013 i aquells dies es parlava de festes d'aniversari a casa d'Ana Mato, que la Rambla de Palma ja no era dels Ducs de Palma, de Bárcenas, de Bustos, d'Oriol Pujol, del «tot és fals llevat d'alguna cosa» de Mariano Rajoy. La iniciativa d'aquest diari responia a un clam, en el que semblava un clímax, un punt sense retorn. Semblava que tocàvem fons. I no obstant...

No obstant, a finals del 2014, i a l'espera de veure la concreció i l'efectivitat de les mesures anunciades (o reanunciades) per Mariano Rajoy, no només aquell clam ha continuat creixent, sinó que la visible degradació del sistema ja posa en perill tots els consensos de la Transició, socials, polítics i territorials. Els ciutadans segueixen reclamant, en essència, les mesures de sanejament que ja demanaven -sense resposta- el 2013. Llavors podia colar encara allò d'«Espanya no està corrompuda» i només «té alguns corruptes», com afirmava dijous passat el president del Govern. Però cada vegada n'estan més farts, cada cop estan més convençuts que el problema és sistèmic, confien menys en reformes i els sedueix més apostar decididament per la ruptura. S'anomeni independència o Podem.

DESAFECCIÓ / «No m'agrada ser irrespectuós, però començo a estar cansat de tanta presa de pèl. Crec que els nostres representants encara no s'han adonat de la desafecció dels ciutadans envers ells», escriu Pedro Miret (47 anys, economista de Barcelona). «Potser haurem de tornar a començar. ¡Com m'han enganyat!», coincidia el 10 d'agost María Lourdes Calvo (54 anys, treballadora social barcelonina).

El repertori de propostes ciutadanes, ara com el 2013, comprèn mesures polítiques i legislatives de cara a la regeneració i el final de la impunitat. En l'àmbit dissuasori, revitalitzant la justícia: «La majoria de les investigacions s'inicien per delacions, i les acusacions privades comporten amargures i venjances privades, però arribarà el dia en què tot el sistema jurídic estarà alerta per fer impossible la corrupció cobdiciosa», escrivia el 10 d'agost Francisco Mateo (74 anys, jubilat del Prat). Per a això s'haurà de dotar de més i millors mitjans materials per fer-lo més ràpid i eficaç, s'haurà de blindar la separació de poders i renovar l'arsenal legislatiu. ¿Com? Endurint les penes -«es castiguen amb més rigor delictes de menys calat social que els que causen un greu perjudici econòmic i moral a la societat», denunciava el 29 de juny José Manuel Fernández-Arroyo (54 anys, assessor laboral de Barcelona)-, dificultant la prescripció i forçant la reparació del dany: «¿Per què s'envien a la presó els corruptes milionaris? ¿No seria millor que tornessin tots els diners o fer-los treballar per cancel·lar el seu deute?», proposava aquest dimecres Àngel Comas (52 anys, barceloní, comercial).

TRANSPARÈNCIA / En l'àmbit de la prevenció, els ciutadans exigeixen transparència en l'activitat i el patrimoni dels polítics, també després dels seus mandats (o sigui, embarrar la porta giratòria), i que s'afronti d'una vegada per sempre el taló d'Aquil·les del finançament dels partits. «El primer pas és modificar la llei de partits, clarificant, acotant i regulant l'obtenció de recursos i subvencions i el seu control», apunta Francesc Buixeda (68 anys, jubilat de Santa Pau). Ramon Masagué (barceloní, 51 anys, cap d'estació de TMB) obria el focus el 31 d'octubre: «És tan culpable el corrupte com l'autoritat que ho permet o el corruptor que fa possible el delicte».

Notícies relacionades

Falta #MésDemocràcia

Com més població, més recursos

Abunden també els que advoquen per una democràcia més directa en què la representació política sigui «un bé fràgil el mereixement del qual s'haurà de renovar diàriament», com plantejava el 2 de novembre Ángel Hernández (54 anys, empresari de Palamós). I els que, com Josep Enric Bordas (36 anys, professor barceloní), apel·len als valors, a «formar persones amb sentit democràtic que sàpiguen identificar els millors representants».

Les coses, doncs, no han canviat gaire. O sí. El camí, cada vegada més concorregut, que va de les ànsies reformistes frustrades a la recerca de solucions rupturistes. «Si a Catalunya volem un nou Estat és precisament per tornar a començar i evitar que segueixin campant feliçment lladres i corruptes», escrivia el 9 de setembre Miquel Bové (50 anys, autònom, de Vacarisses). «Al·leguen que Podem no té programa i no se sap què farà. A mi els que em fan realment por són els que durant més de 30 anys han pogut fer coses per a la població i només les han fet per a ells i les seves amistats. Ens anirà bé airejar la casa», conclou Marga Torre (funcionària, 50 anys, Barcelona). «Es comença així [denunciant la corrupció generalitzada] i s'acaba atacant el sistema», es queixava Rajoy dijous passat. En efecte. I estaven molt avisats.