Pablo Iglesias: "En el joc d'esquerra i dreta guanya la banca"

En menys d'un any, aquest jove politòleg ha passat dels platós de televisió a disputar al PSOE l'hegemonia de l'esquerra espanyola. El tomb de les enquestes, que situen el secretari general de Podem com a ferm aspirant a la Presidència del Govern, ha moderat el llenguatge i les propostes de Pablo Iglesias, que ja no promet ruptures sinó una reforma tranquil·la.

–La viabilitat dels seus plans econòmics suscita no pocs dubtes. La jornada laboral de 35 hores, per exemple, podria perjudicar la competitivitat de les empreses...

–Amb l'atur juvenil que tenim, repartir el treball sense rebaixar salaris no és tan sols justícia social: permetria incorporar més joves al mercat laboral i incentivar el consum. El que és ineficaç és tenir un nivell d'atur insostenible, un deute en augment i una desigualtat creixent.

–Per millorar les pensions, els seus experts plantegen apujar les cotitzacions socials empresarials. ¿Com afectaria les exportacions?

–Sense moneda pròpia hem perdut un instrument bàsic per a la competitivitat: la devaluació. Però ara apostar per un model productiu diferent suposa donar a l'Estat instruments per poder invertir en l'economia. La clau de la reforma fiscal és aturar el frau i que paguin més les grans fortunes.

–Renda mínima garantida. ¿Quina quantia i com pensen pagar-la?

–Vicenç Navarro i Juan Torres, els experts que han elaborat l'esborrany del programa, ens van dir que és molt difícil revertir en poques setmanes l'actual situació d'exclusió social. És un objectiu tendencial, a llarg termini, que pot plantejar-se com un dret universal o com a formes de treball i ajudes assegurades per l'Estat.

–En la campanya europea plantejaven avançar la jubilació als 60 anys. Ara ja parlen dels 65...

–No renunciem a l'objectiu, però farà falta temps. La clau és tenir un model productiu més eficaç.

–Proposen apujar l'impost de societats a empreses amb beneficis superiors al milió d'euros. ¿Què farien amb les multinacionals?

–Amb tendresa, explicar-los que per fer negoci a Espanya han de complir les lleis espanyoles. No poden venir a forrar-se sense deixar res. El problema és que s'ha institucionalitzat un xantatge pel qual els governs s'agenollen davant les multinacionals. Gràcies a l'enginyeria fiscal, les grans companyies paguen menys impostos que els treballadors. ¡No poden ser tan caradures!

–Els acusen d'intervencionistes, d'espantar els inversors...

–Sí, s'agitarà la por, però enfront dels que plantegen escenaris apocalíptics, s'ha de somriure. Els que no paguen impostos faran campanya electoral utilitzant els seus partits, siguin CiU, el PSOE o el PP, per dir que amb nosaltres arribarà el caos. Bé, són les regles normals en una campanya. L'endemà surt el sol i no passa res.

–¿Com afectaria la seva reforma fiscal les classes mitjanes?

–Les classes mitjanes, molt sacsejades per la crisi, ja paguen bastants impostos. En un sistema tributari equitatiu paguen més els que reben retribucions no diré escandaloses, però sí de privilegi.

--L'impost sobre les transaccions financeres que planteja no seria viable només a Espanya, perquè la supervisió bancària a l'eurozona ha quedat en mans del Banc Central Europeu.

--Per desgràcia, hi ha moltes coses que no es poden fer en un sol estat. Aquesta és una de les raons per les quals les relacions internacionals han estat un element fonamental en la nostra estratègia. La raó de fer el primer viatge oficial de Podem a Grècia té a veure amb això. Participarem en unes jornades sobre el deute organitzades per diferents formacions polítiques a nivell europeu, perquè és necessari que diferents governs europeus es plantin davant la irresponsabilitat de certs factors financers i diguin: vostès han de pagar una miqueta. Això un sol país no ho pot fer. Però prova que és viable és l'atenció que ens estan prestant els serveis d'estudi dels bancs d'inversió.

–Respecte al deute públic, ara parlen més de «reestructuració» que de «quitacions» o «impagaments».

–S'entén millor així, però al capdavall es tracta de revisar el compte: si ens prenem un cafè i ens cobren quatre gintònics, diem que els pagui el que se'ls han pres. Veurem PP i PSOE parlant sobre el pagament del deute. Al temps.

--Si Podem governa i no aconsegueix canviar el funcionament de l'euro com planteja en el seu programa, ¿impulsarien un referèndum sobre la pertinença d'Espanya a la moneda única?

--En aquests moments no és viable; hi ha decisions que tenen una reversibilitat complicada. A mi em sembla una bogeria que un país entregui una cosa tan important com la sobirania monetària en una institució que té controls democràtics, però això ja s'ha fet. En aquest moment no queda més remei que treballar amb altres països europeus per aconseguir que el Banc Central Europeu s'assembli una miqueta més a la Reserva Federal dels Estats Units. ¡Tampoc demanem la lluna! Potser és necessari que el BCE compri bons de deute públic. I no pot ser que presti diners a bancs privats a tipus 0, o al 0,5% d'interès, i que després aquests bancs comprin deute públic i prestin a les empreses espanyoles i als particulars al 4%. Molts governs europeus entendran que és viable tenir una moneda única en altres termes. Nosaltres no som els que volem sortir de l'euro, però sí recuperar, encara que sigui en clau europea, la sobirania que correspon en última instància al poble i als seus representants al Parlament, no als poders financers.

–¿Grècia, amb Syriza, és el seu principal laboratori de proves?

–Fonamental. A la City només parlen de Grècia i Espanya. Saben que si a Grècia es produeix el canvi polític n'hi haurà a Espanya. I és probable que Itàlia, Portugal o França s'asseguin amb la senyora Merkel i li diguin que no volen ser colònies d'Alemanya. Ajudarem Syriza en campanya i hi anirem a aprendre.

Notícies relacionades

Pablo Iglesias: "El que és fonamental és que hi hagi un govern popular"

Pablo Iglesias: "¿Independència? Tot s'ha de discutir democràticament"

–Amb el gir moderat i pragmàtic que han emprès, acabaran en la socialdemocràcia clàssica...

--La socialdemocràcia clàssica era més maximalista que el que plantegem: una bateria de mesures keynesianes de sentit comú, un rescat ciutadà per superar l'emergència social. Oferim un programa de majories socials al marge d'etiquetes ideològiques. Per això hi ha tanta por a Podem, perquè saben que podem guanyar. Al poder li encanta l'esquerra de falç i martells que no pot guanyar. L'eix esquerra-dreta és un joc de trilers perquè guanyi la banca.