Juanjo Puigcorbé, l''indepe' que va ser Rei

Potser no va ser una idea brillant comparar Juanjo Puigcorbé amb Sean Connery, com tampoc seria gaire lúcid comparar l'actor català amb Norma Duval. Juanjo Puigcorbé té prou entitat per poder ser tinent d'alcalde de Cultura i, utilitzant el títol d'una de les pel·lícules amb què va triomfar en la dècada dels 90, no morir en l'intent. Malgrat la seva condició d'home, pot fer dues coses alhora: exercir la política mentre anuncia una vaixella de porcellana amb un Dry Martini barrejat, no agitat, a la mà.

L'home que un dia va ser Rei d'Espanya en una minisèrie que va ser qualificada per la premsa com «un històric despropòsit», ha decidit fer el salt a la política de la mà d'Alfred Bosch. Si algun dia va ser joancarlista en la intimitat, no ho sabrem mai, ni crec que els importi a tots aquells que no van militar mai en el papanatisme trempat. I si algun dia va ser federalista, és una cosa que tampoc els importa als que veuen el federalisme com l'essència descafeïnada del cafè per a tothom.

Presentar-se amb les sigles d'ERC en un país que té la democràcia segrestada per una majoria parlamentària no és fàcil -d'esquerres, republicà i independentista-, i com a professional d'un gremi en el qual el coratge polític està condicionat a les ofertes de treball, demostra una valentia que no té res a veure amb el coratge dels professionals aixecadors del puny i la cella.

Des que en una entrevista a El món a RAC1 declarés que «l'única opció és la independència», el seu nom ha sigut l'objecte de burla dels centrípets. Malgrat el suport popular, a l'actor li va ser retirat «per pressions» el premi a la seva trajectòria professional al Festival de Curts de Boadilla del Campo.

Puigcorbé resideix a Madrid i l'acostumen a veure passejant pel barri dels Àustries -de la plaça d'Oriente al carrer Mayor passant pel carrer d'Espejo-, com un madrileny més i això desconcerta els que intenten posar peròs a la seva trajectòria professional.

Puigcorbé és un paio intel·ligent i de mirada sorneguera. I si s'hagués decantat per la física o per la filosofia -va abandonar els estudis universitaris per ser actor-, qui sap si ara seria un d'aquells estudiosos obligat a emigrar per falta de recursos. Però el teatre el va cridar, com acostumen a dir els que els agraden les frases emfàtiques. Puigcorbé va ser un gran actor de teatre en aquell gran Lliure de Fabià Puigserver, abans de fer el salt a un setè art en el qual havia fet els seus primers passos amb Francesc Bellmunt.

Epíleg en Vespino

Amb el cineasta sabadellenc, Puigcorbé va codirigir unes de les pel·lícules més emblemàtiques de l'Espanya de la Transició, L'Orgia, cinta amb un epíleg en el qual apareixia conduint en pilota picada una Vespino pels carrers de Barcelona acompanyat per la càmera de Bellmunt. Com a actor teatral, el 1987 va guanyar el Premi Nacional de Teatre pel seu treball a Lorenzaccio.

Els seus primers treballs cinematogràfics van ser com a secundari. Últimas tardes con Teresa, La noche más hermosa, La vaquilla. I com que en aquells anys, per arribar al cel cinematogràfic s'havia de passar per Madrid, als anys 90 es va mudar de ciutat i es va convertir en un dels actors més populars amb comèdies molt taquilleres que no han aguantat el pas del temps. L'estètica dels 90 és a vegades un enemic cruel. In memoriam, Salsa Rosa, Rosa Rosae o l'abans esmentada El amor perjudica seriamente la salud.

Notícies relacionades

El president crida a mantenir "ferms" els ponts entre Espanya i Catalunya

El Rei rep durant dues hores Illa per segellar la normalitat institucional

Una d'aquelles biografies de tot a 100 dedicades als actors diu que amb el canvi de mil·lenni els seus treballs cinematogràfics es van fer escassos. Puigcorbé és un tot terreny, i sense platós de cine, però amb els sets televisius a la seva disposició, va seguir deixant empremta perquè com va dir un filòsof amateur en una conversa que vaig sentir al metro: «El que és, és». Amb la complaença del pare de la criatura, Juanjo Puigcorbé va ser el setè Pepe Carvalho que hi ha hagut i que potser serà l'últim. Un luxe per a un personatge que no ha tingut la sort del seu cosí sicilià, el comissari Montalbano. La versió que va haver de tirar endavant el potencial tinent alcalde de Cultura de Barcelona era massa postmoderna i poc barcelonina.

A aquestes altures del partit electoral, ningú pot posar la mà al foc per la sort política de Juanjo Puigcorbé. Si la vida és com un Dragon Khan, la carrera política de l'actor està condemnada a perdre velocitat encara que s'hagi enfilat al carro de l'èxit. Ell és actor i morirà sent actor malgrat els que li neguen el pa i la sal per qüestions ideològiques. Com va dir el filòsof del poble: «El que és, és».