L'intel·lectual fracassat

«Sento que sóc un fracassat en la política». Ho admetia, premonitori, Juan Carlos Monedero dilluns passat per explicar que se sent més còmode en el terreny de l'anàlisi intel·lectual que en les arenes movedisses dels partits. Perquè Monedero, vers lliure de Podem, sempre ha preferit les adulacions de ser considerat un erudit, com reconeixen amb una barreja de comprensió i punyaleria els que fins ahir eren els seus companys de partit, i alguns -tot i que no tots- possiblement continuaran sent els seus amics. El que ha sigut número tres de Podem és un ésser polièdric, incapaç de fer una sola compareixença sense cita; adorna les seves opinions amb reflexions de Gramsci, Maquiavel i Laclau, se'n va de canyes amb Carmen Lomana i crida exabruptes al ministre d'Hisenda en els mítings. Monedero, per dir la veritat, no cap a les etiquetes. El públic l'adora o el detesta, com si una personalitat tan explosiva no admetés escales de grisos.

En el còctel del seu temperament es barreja la provocació amb el dolor que, diuen els seus coneguts, li causen les crítiques. «A Pablo [Iglesias] li rellisca qualsevol atac; en canvi, a Juan Carlos, tan fort com sembla, el destrueixen». L'opinió és d'algú molt pròxim a Monedero i posa en relleu que el caràcter de poli dolent que exhibeix és una armadura amb més flancs oberts del que pot semblar.

L'exdirigent de Podem és professor de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid des del 1992 i els seus primers alumnes encara recorden com es colava a les festes de disfresses, la capacitat seductora que desplega amb les dones i el seu to doctrinal. A partir de l'any 2000 va simultaniejar la feina de professor universitari amb assessories polítiques a qui liderava IU, Gaspar Llamazares, i a l'aleshores president veneçolà, Hugo Chávez, una relació que li va valer dures crítiques dels seus detractors. Al principi van ser acusacions de caire ideològic, però l'ingrés de 425.000 euros d'origen incert a través d'una societat al seu nom va provocar un enrenou dins la marca Podem, que no va recuperar la seva reputació anterior, en part perquè Monedero mai va mostrar el document clau en l'embolic: el contracte amb el Govern de Veneçuela.

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

Malgrat les reticències personals a ocupar cap càrrec públic, l'escàndol del seu treball d'assessoria va truncar qualsevol intent de presentar-lo a l'alcaldia de Madrid, a la presidència de la comunitat i a la secretaria general del partit a la regió, com li hauria demanat inicialment Iglesias.

Irreverent, provocador i loquaç, el cofundador de Podem es va mostrar gairebé sempre incapaç de guardar silenci en una dualitat d'absurds que ha acabat arrasant-lo, ja que tot i que s'ha queixat constantment d'estar sotmès a la cacera de la premsa, no ha deixat de regalar titulars en cadascuna de les seves intervencions. Els seus companys li van perdonar els excessos verbals en els bons temps de Podem. Dilluns al vespre va admetre que no sabia què feia en política perquè està «plena de porqueria». Va sonar a avís a navegants i va sonar a dimissió.