Adéu a un diputat

Si un entra al despatx de Gaspar Llamazares sense saber que és el despatx de Gaspar Llamazares, és difícil que endevini que es tracta del despatx de Gaspar Llamazares. Hi ha mobles sobris i molts llibres, però gairebé res que vinculi l'espai amb la persona. Només un modest calendari penjat a la paret que diu en lletres petites «Felicitats, Gaspar». Llamazares, exlíder i diputat d'IU, deixarà el Congrés després de les autonòmiques del 24 de maig, a les quals ell es presenta a Astúries, on aspira a ser decisiu per formar un govern de coalició d'esquerres. Però aquest imminent trasllat no explica la falta d'identitat del seu lloc de treball. «No m'agrada barrejar-hi coses personals», diu.

Tampoc quan repassa els seus 16 anys a la Cambra baixa, on ha estat sol i acompanyat, liderant les sigles que representa i distanciat de la seva cúpula, on ha sigut, segons el moment, determinant i irrellevant. Classifica les legislatures per colors.

La segona de José María Aznar: «Negra, però tenies clar qui era el teu enemic. I Aznar es feia estimar. Tenia moltíssimes arestes».

La primera de José Luis Rodrí-guez Zapatero: «Va tenir un component gairebé plebiscitari. Transformava en iniciatives polítiques el que estava al carrer. És una cosa que es reflecteix en la retirada de les tropes de l'Iraq, i també, encara que menys, amb la memòria històrica. Va ser un període molt interessant, colorit, en què nosaltres teníem un paper».La segona de Zapatero: «Va ser de confrontació. Des del moment que va dir allò que abaixar impostos és d'esquerres, Zapatero es converteix en un polític correcte i s'allunya de nosaltres». 

La primera, i de moment única, de Mariano Rajoy: «És una legislatura com ell. Grisa, ¿oi? Grisa».Ara que se'n va, Llamazares, cas poc habitual de dirigent respectat per tot l'hemicicle, utilitza un to melancòlic -«pot semblar una espècie de perversió, però a mi el Congrés m'ha donat satisfaccions», assenyala- i pessimista. Sosté que la dreta és «molt més intel·ligent», perquè ha sigut capaç de «transmetre a l'opinió pública que el problema no és el neoliberalisme sinó la gestió de l'Administració pública», alhora que ha creat una «marca blanca» per assegurar-se la «continuïtat». Es refereix a Ciutadans. L'esquerra, mentrestant, s'ha dedicat a «clavar-se cops de colze». Per exemple, Podem, a qui acusa d'apostar per la «substitució» d'IU, aplicant «la lògica liberal dels espais de mercat» en les «campanyes polítiques».

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Conclusió. El que ell anomena l'operació Gatopardo, el canvi perquè no canviï res, «va guanyant». Al seu parer, la «indignació s'està recanalitzant perquè dos corrents al voltant del centre polític permetin que el sistema es mantingui». Per una banda, continua, el PP i Ciutadans; per l'altra, el PSOE i Podem.

Contra el nihilisme

Però el partit de Pablo Iglesias, més enllà del seu presumpte gir cap al centre, també és l'expressió, reconeix Llamazares, d'una cosa que molt pocs polítics s'atreveixen a parlar: els seus complexos. «La meva generació pateix el complex de com hem arribat fins aquí, de què hem fet de malament perquè tot hagi acabat en una dinàmica de degradació i corrupció que sembla reeditar la corrupció estructural del franquisme -explica-. I això fa pensar que la meva filla, perquè no té biografia, doncs que ho farà millor. És una mena de nihilisme. I és fals. Tot ha passat molt ràpidament. Els que formàvem part del que podríem anomenar la generació Zapatero ens pensàvem que protagonitzaríem una segona transició, però s'ha frustrat. Som una generació curta que ha fracassat».