Xavier Trias: "Els ciclistes han de respectar els vianants"

De l’àmbit local al general, del carrer a la plaça de Sant Jaume, dels excrements de gos i els xiclets a la vorera a la Marca Barcelona. Ser alcalde és un vaivé entre els ciutadans i la ciutat. Xavier Lechuga (42 anys, analista de risc en una multinacional) va citar l’alcalde de Barcelona i candidat de CiU a la reelecció, Xavier Trias, a la Torre Garcini --bonica masia al Guinardó protagonista d’un plet a tres bandes entre els veïns, Núñez i Navarro i l’ajuntament-- per fer una passejada pel carrer del Xiprer fins al bar de la Casa de Convalescència, a l’Hospital de Sant Pau. Uns 700 metres d’animada conversa (coses de ser el titular del càrrec i haver de defensar la gestió davant d’un administrat) en la qual l’alcalde va ser abordat per veïns fins a quatre vegades. Cada quatre passes, com aquell qui diu.

Relaxat, simpàtic («em guanyo la vida fent això», va fer broma després de posar al costat de tres noies per a una fotografia destinada al M’agrada del Facebook) i amb tarannà pedagògic, durant la seva trobada amb Lechuga Trias va saltar amb facilitat de l’àmbit particular al general. «Quan vaig pel carrer ¿de què se’m queixa la gent? De les bicicletes i de les porqueries dels gossos, assumptes de civisme. Però el primer problema de la ciutat és l’ocupació», va dir, en el que podria ser un resum del que és ser alcalde. «I el segon, la vivenda», va suggerir el seu amfitrió, cosa en la qual Trias va estar d’acord. Van discrepar, això sí, en quin és el tercer problema de la ciutat. «El turisme», va dir Lechuga. «No. Hi ha un col·lectiu molt sensibilitzat amb aquest tema però crec que a la majoria de la gent el preocupen altres coses. Per exemple, l’envelliment de la població i els serveis que donem a la gent gran».

Dues velocitats 

Però Lechuga preferia parlar de turisme. «En aquest barri hi ha un model diferent de la resta de la ciutat: comerços petits en els quals encara es fia. I el que els ciutadans percebem des d’aquí és que la ciutat de Barcelona es mou a dues velocitats». Trias no va defugir el tema: «És així. Hi ha la Barcelona que acull una part important del turisme i genera molts llocs de treball, i després hi ha la Barcelona dels barris. Hi ha iniciatives i comerços que al passeig de Gràcia no es poden mantenir i en canvi sí que els trobes a Gràcia, a Sant Martí o aquí al Guinardó». Trias va admetre que a Barcelona es dóna «una relativa bombolla turística». «¿No li fa por que esclati?», li va preguntar Lechuga. «No. El que hem de fer és vigilar que creixi de manera harmònica en qualitat. Hem tingut la sort que el turisme hagi propiciat que la crisi s’hagi patit menys perquè genera ocupació».

«¿I quina és segons la seva opinió la part dolenta del turisme?», va voler saber el seu interlocutor. «Que a molts veïns els resulta incòmode. Tu passeges per segons quins llocs de la ciutat i es dóna una gran concentració de turistes. El que fa enfadar a la gent és la incomoditat; l’altra part del turisme, que és l’activitat econòmica, tothom la vol. Tots parlem del turisme, però quan ho preguntes a la gent, el 80% és partidària que n’hi hagi».

«¡Alcalde! ¡Li vull dir que vigili els gossos!», va assaltar una veïna a Trias. «El que hem de fer és que la gent que té gossos es comporti», va respondre, somrient, l’alcaldable. «És horrible, són incívics. I els grafiters, també», va lamentar la senyora.

 Incivisme. Tornada al carrer, doncs. Transport: «La xarxa ortogonal és un èxit, però de vegades costa convèncer la gent que ha de fer un transbord». Les voreres: «Es reforma la Diagonal perquè la gent passegi i de seguida es vol ocupar amb terrasses. Hi ha d’haver una limitació, no hem reformat la Diagonal per a les terrasses sinó perquè la gent en disfruti». Les bicicletes: «No apliquem prou l’ordenança cívica amb les bicicletes. Tothom s’enfada», va admetre Trias quan Lechuga li va demanar que reconegués un error en els seus quatre anys com a alcalde. «Va ser un acord amb tots els grups polítics, perquè la norma no és fàcil d’aplicar. Aquesta no era una ciutat de bicicletes i de sobte, fa vuit anys, s’hi va convertir. Hi ha coses que són d’educació cívica. La gent que fa servir la bicicleta ha d’entendre que ha de ser respectuosa amb el vianant. La bicicleta no ha d’ocupar espai que no és el seu. És sorprenent que es faci un carril bici i que hi hagi ciclistes que encara s’obstinen a anar per la vorera».

«Mira, l’alcalde», va interrompre la passejada una dona, mare d’un nen que mirava Trias amb timidesa. «De gran vol ser alcalde», va comentar la senyora. «Molt bé, però primer has de tenir un ofici, has de ser alguna cosa abans», li va recomanar l’alcalde, que, va afirmar, és «un metge que per casualitat s’ha dedicat a la política».

 Mentalitat local

Al bar de la Casa de Convalescència, la conversa entre Trias i Lechuga va tornar a tocar temes generals. Els pactes («com a alcalde d’una gran ciutat cal donar missatges clars. De vegades és més fàcil, si tens prou força, però hi ha vegades que has d’estar tot el dia intentant pactar, i això fa que les coses siguin més difícils. Hi ha gent que diu que és bo pactar, i jo dic que sí, però que també pot ser pesat»); la vivenda («per controlar la situació de la vivenda, que és un dret, l’ajuntament ha de tenir un parc de vivenda pública a preu assequible. És trist que en èpoques de bonança no es fes»); la independència («veig Barcelona com la capital de Catalunya aspirant a ser la gran capital del Mediterrani en competència amb Istanbul»); la integració i la desigualtat («hem d’aconseguir una ciutat sense guetos»)... I el 27-S: «Aquestes eleccions són complicades perquè molta gent té interès a convertir-les en el preludi del 27-S, però a les municipals la gent vota amb mentalitat local, i d’aquesta manera caldrà llegir els resultats».

Poc abans, a l’alçada del bar Alegría, al carrer del Xiprer, la Plácida 

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

–de 80 anys, natural d’Andalusia, barcelonina des de l’any 1957, votant confessa de Trias–, va assaltar l’alcalde mentre deia en veu alta que «aquí hi ha el que ens traurà de l’embolic». «S’ha engreixat, vostè», li va dir la Plácida a Trias, que va encaixar amb gràcia la floreta. El que dèiem: del despatx al carrer, de la ciutat als ciutadans. 

Escriu un article sobre les eleccions municipals aquí