El poble metropolità

L'habitual en aquestes passejades electorals és més aviat que els ciutadans optin per mostrar els problemes, el que no funciona, el que no els agrada, el que creuen que s'ha de millorar de la seva localitat. I Jordina Ribas (42 anys, dissenyadora industrial, responsable de manteniment d'instal·lacions i immobles d'una gran firma asseguradora) està absolutament indignada per com la construcció de l'estadi de futbol de l'Espanyol i d'un centre comercial els ha canviat la vida a ella i al barri de la Riera de Cornellà, explica. Però no, no és aquí on porta EL PERIÓDICO. Se'n queixa, i molt, però no l'ensenya. Tampoc ens guia pels populosos barris de la part alta, com Sant Ildefons, fills del desarrollismo, que avui com ahir concentren el fenomen migratori, ara amb uns altres orígens, i on la bretxa socioeconòmica amb la resta de la ciutat es fa «molt important i molt visible». ¿Per què? «Doncs perquè Cornellà té problemes, suposo que com totes les ciutats, però també té moltes coses bones. Més m'estimo mostrar un Cornellà amable».

Així, la ruta comença per l'esplèndid parc de Can Mercader, un dels seus grans pulmons; segueix escales amunt fins a la Torre de la Miranda i la seva impressionant vista sobre la ciutat, la veïna l'Hospitalet a una banda i el delta del Llobregat a l'altra; i creua el barri de la Gavarra per la renovada avinguda de Salvador Allende fins al centre, l'ajuntament, l'església de Santa Maria, la senzilla i bella plaça dels Enamorats. Efectivament, un Cornellà tranquil, amable i amb qualitat de vida. Objectiu complert. «Això és molt poble», diu la Jordina, que és de l'Hospitalet i fa 10 anys que viu aquí. I per més que en el seu conjunt sigui una ciutat pròxima als 90.000 habitants, tant ella com la seva amiga Eva Núñez, 35 anys, dissenyadora gràfica i de Cornellà de tota la vida, parlen sempre del «poble». Un poble a tocar mateix de Barcelona.

Un poble que en realitat és una ciutat de dimensions humanes i excel·lentment connectada amb la metròpolis per transport públic (tramvia, tren, metro, autobusos i FGC, no es queixaran) i privat: «En qualsevol punt de Cornellà estàs al costat de la ronda, tens una entrada a ella a dos o tres minuts com a molt». Tot això, ¿és bo o dolent? Per viure-hi, bo, sens dubte; per treballar-hi…

A aquestes altures, és molt evident que la Jordina n'està encantada: «Viure en un poble tan a prop de la ciutat em suposa grans avantatges, molta comoditat. Vaig a treballar a Barcelona en 15 minuts en moto, o 30 en transport públic. Després surts de la gran ciutat, de la barbàrie, del soroll, i arribes aquí i agafes la bici, passeges pel marge del riu, que l'han deixat meravellós, pels horts... I al mateix temps tinc un accés fàcil als serveis i a l'oferta de Barcelona. Puc anar a sopar i tornar en transport públic».

El peix que es mossega la cua

Una altra cosa és l'impacte d'aquesta proximitat en l'economia de la ciutat, i especialment en el petit comerç: «Si he de comprar roba o regals, per exemple, la veritat és que me'n vaig a Barcelona. I, igual que faig jo, ho fa molta gent. A sobre, la proliferació de grans centres comercials ha sigut el cop de gràcia. ¿Per què en volem tres a Cornellà?», es pregunta la Jordina. «Això era un poble obrer, de colmado a cada cantonada, de botigueta de senyora que feia vestits i els venia...», recorda l'Eva. Però el comerç i la indústria han anat desapareixent: «El polígon d'Almeda fa pocs anys tenia totes les naus ocupades, i ara fa pena», corrobora la Jordina. Amb aquest panorama, «moltíssima gent que viu a Cornellà se n'ha anat a treballar a fora, sobretot a Barcelona o Martorell.

Aquí només hi dormim. I això treu vida econòmica interna a la ciutat». El peix que es mossega la cua.

¿I és compatible consolidar una personalitat pròpia com a ciutat i al mateix temps ser tan complementària de Barcelona? «I tant. Aquest és un poble molt actiu. Al seu dia va ser un referent de la lluita obrera, i ara la gent se segueix implicant molt amb les associacions, les activitats culturals i de barri, les festes...», sosté l'Eva. «Hi ha molta consciència d'identitat, sobretot al Centre i a la Riera, el nucli dur i resistent de l'orgull de Cornellà. I a mi m'agrada», afegeix la Jordina.

La cadena perpètua

Ni la Jordina ni l'Eva esperen grans canvis després de les eleccions en una ciutat governada pel PSC des de fa tres dècades i que, fins i tot amb objeccions, admeten que «ha millorat molt». Però bé, al final s'haurà de parlar del camp de l'Espanyol i del centre comercial ¿oi? Esmentar-los desencadena foc a discreció: «Es van carregar un parc preciós. Les obres van ser una tortura nit i dia, i van causar esquerdes en vivendes de tot el barri, de les quals ningú va respondre i l'ajuntament se'n va desentendre», protesten les dues. «I quan es van obrir, encara no estaven enllestits els vials d'accés. Per una carretereta d'un carril per cada sentit havia d'entrar tota la gentada que anava al camp, més la que anava al centre comercial el cap de setmana. Impossible sortir de casa», relaten. Amb el temps la cosa va millorar, «però els accessos segueixen sent escassos --diu la Jordina--. Si he de sortir de casa un dissabte, me'n vaig en bici o en moto. Ni se'm passa pel cap agafar el cotxe. Es formen unes caravanes de bogeria durant hores, entre riuades de gent. I els dies de partit, hooligans, brutícia, baralles...».

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

«Aquest era un barri on les àvies treien les cadires al carrer per xerrar i menjar pipes, i ara...», es lamenta l'Eva. «Tu penses: aquest cap de setmana vull sortir. ¿Juga l'Espanyol? Doncs no surto, o si ho faig he de tornar hores després que s'acabi el partit. ¿I si tens una urgència? ¿I si hi ha una desgràcia? Una ambulància no hi podrà entrar». Una batalla perduda, una situació a la qual no veuen solució. «L'única que se m'acut és que l'Espanyol baixi a tercera i es carreguin el camp», diu la Jordina en broma. «No aconseguirem res, és una cadena perpètua per al barri. I sort que al final no ens han fet l'Eurovegas, perquè llavors sí que venc la casa i me'n vaig».

Vegeu el vídeo d'aquesta notícia amb el mòbil o a e-periodico.cat