La ciutat a la recerca del seu centre

No sembla, ni pel que diuen les enquestes ni pel que comenten fins i tot els seus detractors, que a Àngel Ros li perilli la vara d'alcalde de Lleida, a les seves mans des del 2004. Ni el desgast de governar, ni la crisi socialista, ni les denúncies de la seva exnúmero 2, Marta Camps, poden amb ell segons el sondeig de Gesop per a EL PERIÓDICO, que li dóna una majoria no absoluta però sí còmoda i bona nota ciutadana (5,8), i reflecteix que fins al 58,8% dels lleidatans creuen que la ciutat ha millorat en els últims quatre anys. «No crec que aquestes eleccions canviïn res. Pot entrar alguna nova força al consistori, però no hi ha possibilitat real d'un canvi de rumb», concedeix així mateix Jordi Soler, 50 anys, industrial, que guia EL PERIÓDICO en aquesta passejada per Lleida. Però a Entre Tots no fem demoscòpia, sinó que recollim mirades ciutadanes. I la del Jordi és, sens dubte, crítica amb l'alcalde, amb la ciutat i amb la política en general: «El bon polític és el que guanya les eleccions, i si vols guanyar-les no pots dir la veritat. Així de senzill. No em sento representat per ningú».

En el que sí que hi ha consens a Lleida és que un dels reptes d'aquesta ciutat és trobar el seu centre, el seu centre històric, i reconciliar-s'hi. El Jordi ens guia fins a la bella plaça del Dipòsit. En horari presumptament laboral, desenes i desenes d'homes joves, d'origen magribí o subsaharià, conversen i prenen el sol, encara que a mesura que veuen acostar-se una càmera es va esfumant un grup rere l'altre. En una ciutat amb bon nivell de vida i un índex general d'atur relativament moderat, vet aquí una realitat que no té res a veure amb això, concentrada en un barri. I no un barri qualsevol, sinó el seu cor. «Sí, tenim un casc antic al mateix centre que comercialment no funciona, que laboralment no funciona, i que vull pensar que sobreviu a base d'ajudes socials. És una situació enquistada», relata el Jordi, per a qui els esforços de l'ajuntament per dinamitzar-lo «no han servit de res, només per endeutar-se».

Històricament, Lleida tenia dues grans fractures urbanístiques, el riu i el traçat del ferrocarril, resoltes en les últimes dècades amb la canalització i un bon grapat de ponts, per un costat, i el soterrament de les vies per l'altre. La ciutat va aconseguir així cohesionar-se, recosir els barris, però on li ha quedat un gran forat és al seu mateix centre. «El problema no és pròpiament urbanístic, sinó socioeconòmic, de pobresa urbana», explica Carme Bellet, geògrafa de la Universitat de Lleida. Un parc de vivenda antiga, i per tant relativament barata, ha anat acollint famílies d'escassos recursos procedents del notable flux migratori dels últims 15 anys a la ciutat. Davant d'això, l'ajuntament «fa anys que mira d'esponjar el barri i d'atraure-hi població jove i de renda mitjana, teixit comercial i inversió privada», reconeix Bellet. Però queda molta feina per fer. Una situació d'aquest tipus no es resol només amb mesures urbanístiques, afirma, sinó «amb una inversió pública ingent i continuada, i molta paciència. Això no s'arregla en vuit o 10 anys».

D'esquena

El Jordi té l'amabilitat de convidar EL PERIÓDICO al seu dinar i tertúlia setmanal amb un heterogeni grup d'amics, aquesta vegada a la Braseria Ramon, a la Mariola. Una bona ocasió per a temptejar fins a quin punt els lleidatans giren l'esquena ara com ara al casc antic de la seva ciutat: «Jo és que hi vaig molt poc, la veritat», diu Miquel Llompart (55 anys, visitador mèdic). «Intento evitar-lo, miro de no passar gaire per allà», corrobora Montse Fernández (58 anys, cardiòloga). «Una vegada convertit en un gueto, és molt difícil de recuperar», sosté Miquel Lázaro (55 anys, pensionista). «¿Tu hi posaries un negoci?», li pregunta el Jordi a Llompart. «No, és clar», respon aquest.

Abans, el Jordi havia elegit la zona industrial del Segre per començar a exposar la seva esmena a la totalitat: «Mentre aquest polígon decau i es degrada, en alguna població de l'entorn -de fet, just al límit del terme municipal- n'hi ha altres que bullen». El motiu, al seu parer, és una «exagerada» pressió fiscal municipal, que a més a més «no es tradueix en serveis», assegura. Sembla que quan es tracta de números la cosa no hauria de dependre del vidre amb què es mira, però en aquest cas no és així. Per posar un exemple: no només el Jordi, sinó també l'oposició i fins i tot un informe de l'Agència Tributària de Madrid afirmen que els lleidatans paguen l'IBI més alt d'Espanya; l'ajuntament, en canvi, recorda que fa tres anys que està congelat i sosté que està per sota de la mitjana. L'explicació és que uns parlen de valors cadastrals i l'altre, de la taxa.

Passa una cosa semblant amb el parc científic i tecnològic de Gardeny, joia de la corona de la ciutat, «motor econòmic de Lleida, amb les seves 114 empreses, 1.500 llocs de treball (i uns 6.600 d'induïts) i 125 milions d'euros anuals de negoci conjunt», segons fonts municipals, però per al Jordi gestionat amb «opacitat».

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Mirades crítiques

Pel que fa a la resta, a la taula de la braseria Ramon s'hi asseuen diferents sensibilitats, tot i que hi dominen les crítiques. Moltes són queixes veïnals, clàssics de la política municipal a Lleida i a tot arreu: «Vaig amb els fills al parc i no fem més que esquivar caques de gos» (Hatem Rivadulla, 39 anys, tècnic agrícola); «Em van multar amb 100 euros per deixar el gos deslligat cinc minuts. Jo recullo els excrements, i en canvi davant de casa està tot ple de brutícia. Deien que arreglarien el barri [el Joc de la Bola] i només hi han pintat unes línies de carril bici que no usa ningú» (Montse). I alguna de més calat: «L'ajuntament competeix amb la iniciativa privada en àmbits que no li corresponen, com el comercial o els gimnasos, i privatitza serveis que haurien de ser públics, com els radars, l'aigua, els funeraris...» (Pere Palancar, 48 anys, informàtic). Queda dit: això no és demoscòpia. Són mirades ciutadanes a una ciutat a la recerca del seu centre.