Ada Colau, així és la primera alcaldessa de Barcelona

Mira de cara i té el riure franc. Sembla una persona transparent, sense falsedats, però el que en aparença és senzill resulta de vegades dificilíssim de plasmar. ¿Com es fa l'aquarel·la d'un got d'aigua?, ¿on són matisos? Més o menys, aquesta és la sensació que embarga a l'abordar el perfil d'Ada Colau Ballano (Barcelona, 1974), un retrat intermitent, fet amb fragments, a partir de converses amb el seu cercle pròxim: família, amics, membres del seu equip i companys de viatge, un periple insòlit que l'ha portat a presidir el consistori barceloní des de les samarretes verdes de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.

Si haguéssim de creure en l'horòscop i en les energies kàrmiques dels hinduistes, l'any que va veure néixer la futura alcaldessa venia farcit de presagis: el 1974 van convergir la Revolució dels Clavells de Portugal, la caiguda del règim dels coronels a Grècia i l'escàndol Watergate, quan dos periodistes del Washington Post van aconseguir tombar el president Nixon i el seu joc brut. O sigui, un període sacsejat.

Els vents de canvi es van traduir aquí en les acaballes d'una dictadura que agonitzava matant, de manera que el naixement de Colau es va produir poques hores després de l'execució, a la presó Model, de l'anarquista Salvador Puig Antich, l'últim pres a Espanya passat pel garrot vil. La mare de l'activista, Tina Ballano (Sòria, 1951), recorda a la perfecció el clima crispat: «Jo no militava en cap partit, però com a ciutadana vaig viure molt a fons el final del franquisme. Havia anat a les manifestacions embarassada de l'Ada». El mateix que faria anys després la nova timonera de l'ajuntament amb el seu fill Luca, tot just un nadó quan ja se l'enduia a les manis del 15-M. La criatura ara té 4 anys.

«¿Què ha passat amb Puig  Antich?»

El dia 3 de març de 1974, la joveníssima mare que era llavors la Tina, que havia arribat a Barcelona amb 9 anys, va formular dues preguntes tan bon punt es va despertar de l'anestèsia: «¿És nen o nena?» -les ecografies ni es coneixien aleshores- i «¿què ha passat amb Puig Antich?». La resposta a la segona va ser més difícil perquè l'indult no va arribar mai.

Ada Colau es va criar al barri del Guinardó i després va viure a Congrés i Ciutat Vella. Els seus progenitors es van separar quan ella tenia 3 anys i la seva mare va refer al cap de poc temps la seva vida amb el seu actual company, Anton Layunta, amb qui va tenir tres filles més: Lucía i les bessones Clara i Alícia. Les groupies d'Ada, el club de fans, el matriarcat a casa.

És amb la mare amb qui emergeix la conversa més íntima, la llum melosa, el record d'aquella nena que va viure la infantesa de La vuelta al mundo de Willy Fog, la mateixa època de les muscleres espantoses, l'oli de colza i les ganivetades a traïció de Dallas i Falcon Crest. «Era una nena especial, desperta, intel·ligent i sense complicacions», comenta la Tina; tots els mals els curava «l'arròs bullit de la mare». Una mare que pateix, com totes, pel que li ve al damunt, però que a la vegada se sent molt orgullosa de la seva filla. Pel seu lloc de treball, com a agent comercial en una immobiliària, s'ha intentat criticar l'expedient de la líder de Guanyem, però la Tina s'explica: «No he sigut mai una especuladora i exerceixo la meva feina amb tota l'honestedat que puc. Cobro un sou que dóna just per pagar factures».

 

En l'adolescència va sorgir alguna fricció de convivència entre l'Ada i les seves germanes per la diferència d'edat -amb una es porta 7 anys i amb l'altra, 9-, perquè a aquella joveneta metòdica i ordenada se li complicava l'estudi amb la curiositat entremaliada de les nenes. Sovint, repassava els apunts als cafès de Ciutat Vella. Llegia molt. Sartre, Camus, la Beauvoir; l'existencialisme compromès.

Es va estrenar molt aviat en l'activisme social, i encara feia BUP -era delegada de curs, a l'Acadèmia Febrer, que ja no existeix- quan va participar en les marxes contra la primera guerra del Golf el 1990. Potser per això, per la contínua implicació en les mogudes, va abandonar la carrera de Filosofia a falta de dues assignatures i amb un expedient enlluernador. «En algun moment sé que acabaré la llicenciatura -ha explicat Ada Colau-. Ho faré en memòria del meu avi, un home humil i sense estudis».

 

Tina Ballano aclareix de quin avi es tracta: Ramon, el pare del seu pare, que adorava la seva primera néta. «Ninona, acaba la carrera i no et  fiquis mai en política», solia aconsellar-li. L'avi se n'hauria emportat, doncs, alguna sorpresa, però com va sentenciar algú, més màsters dóna la vida. O dit d'una altra manera, No ens calia estudiar tant, títol de l'últim llibre de Marta Rojals, un compendi d'articles sobre les incerteses de la generació Colau.

Després de les mobilitzacions per la guerra a l’Iraq, es van solapar les campanyes contra la globalització, que  van irrompre amb molta força a Barcelona el 2001, i l’activisme en les qüestions  de vivenda, amb iniciatives com el Taller contra la Violència Immobiliària i  l’organització V de Vivenda, on va conèixer la seva actual parella, Adrià  Alemany (Barcelona, 1979), un període en què no va dubtar a disfressar-se de  superheroïna emmascarada per cridar l’atenció sobre la impossibilitat d’accedir  a un sostre encara que ho empari la Constitució. La seva militància a peu de  carrer no és d’abans-d’ahir, sinó que va començar fa una dècada.

Va ser en  aquesta època quan es va creuar a la seva vida Gala Pin (València, 1981), una de  les seves col·laboradores més estretes i setena en la llista de Barcelona en  Comú. «Quan vaig arribar a la ciutat, el 2003, vaig conèixer una Ada molt  intel·ligent, treballadora, amb una gran capacitat de comunicació i molt segura  del seu coneixement sobre els barris», comenta.

En aquella època, encara  no havia esclatat la crisi del totxo, però començava a estendre’s certa pudor de  socarrim per la bombolla del preu dels pisos, la sobreabundància d’hipoteques i  l’estretor del mercat laboral per a la generació més ben preparada de la  història. Joves en la trentena que havien (i han) d’empalmar contractes  precaris: la mateixa Colau va fer d’enquestadora, va tenir un paper fugaç en una  fracassada sèrie d’Antena 3 i, un estiu, va treballar per al Museu de Cera, a la  Rambla, disfressada de princesa com a reclam per als turistes.

Caserna  okupada

Un temps en què es va forjar el lema «No tindràs una casa en la  puta vida» amb un activisme que encara no es traduïa a aturar desnonaments,  sinó a lluitar contra la pressió, el mobbing que estaven patint persones  grans amb contractes de renda antiga per part de propietaris i  immobiliàries.

Gala Pin i la nova alcaldessa són bones amigues i van  compartir sostre en un espai okupat. Un episodi que convida al titular fàcil i  sembla incomodar la interlocutora perquè aquella acció «pretenia anar molt  més enllà i aspirava a transformar el model de barri». Per dir-ho d’alguna  manera, l’assumpte no anava de crestes i rastaflautisme, sinó de treballar per  als veïns. L’immoble en qüestió era una antiga caserna de la Guàrdia Civil al  barri de la Barceloneta, concretament al número 11 del passeig de Joan de  Borbón, un edifici de cinc plantes, batejat com a Milers de Vivendes, que els  ocupants van condicionar i del qual van desembussar les canonades . Als baixos,  muntaven tallers, exposicions i sessions de cine per al veïnat.

Després de la  demolició de la caserna, el grup d’activistes –Colau entre ells– van okupar un  edifici històric al carrer de les Magdalenes amb el propòsit de protegir tres  inquilins grans que s’havien quedat sols davant l’assetjament immobiliari.  L’Espai Social Magdalenes va ser desallotjat el 2010, i el solar que ocupava  avui és un descampat a l’espera que la firma Catalonia Hotels& Resorts  comenci les obres.

Es podria dir que en aquell espai, recolzat per la  Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, es va gestar l’embrió del que  seria la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), fundada el 2009, en ple  esclat del boom immobiliari, i que va obtenir el seu gran reconeixement  l’any següent, el 3 de novembre del 2010, a l’aturar el seu primer desnonament.  Es tractava de Lluís Martí, un mecànic de motos de la Bisbal del Penedès que  s’havia quedat sense un duro. Ada Colau i el seu company, Adrià Alemany  (Barcelona, 1979), eren allà per donar-li un cop de mà.

De lloguer a  Gràcia

Cinc anys després, la parella no té hipoteca i viu en un pis de  lloguer de 80 metres quadrats al Camp d’en Grassot (Gràcia), a prop de la  Sagrada Família. Paguen 900 euros al mes. Tenen un cotxe de segona mà, cedit per  una tia d’Alemany, que amb prou feines utilitzen per sortir de la ciutat. Colau  no ha demanat mai un crèdit bancari. El fill de tots dos, Luca, va a l’escola  pública. I la futura alcaldessa ha promès posar-se un sou de 35.000 euros a  l’any (Xavier Trias en guanyava 144.000). A causa d’aquests caps per lligar, la  conversa amb l’economista Alemany adquireix aires d’interrogatori policial per  imperícia de l’entrevistadora:

–¿Quants diners entren a casa?

–L’Ada  ara cobra un sou de 1.500 euros.

–¿Els hi paga l’Observatori DESC?

–No,  ara els rep de la candidatura Barcelona en Comú.

–¿I vostè?

–Jo cobro  1.600 euros nets. Treballo com a assalariat per a una fundació privada, i em va  contractar una ETT.

–O sigui, pura classe mitjana.

–Jo diria més aviat  classe mitjana baixa.

El pare de l’Adrià és veterinari, la mare,  professora en una escola del Raval, i quan parla dels seus avis surten a la llum  vells oficis de la menestralia o sous molt justets: fuster, carnissera, guàrdia  civil, cosidora… Res de patrimonis, tot i que han detectat que uns detectius van  visitar el poble d’Estopanyà, a la Franja, on la família d’Alemany té una vella  caseta, humil, que al seu dia va costar un milió de pessetes. ¿Què pretenien? Se  suposa que indagar, rascar, buscar alguna màcula.

Un cop trencat el gel, ja  més relaxats, Alemany confessa que aquesta campanya ha sigut dura, «un any  d’arrencar el vot plaça per plaça, de convèncer la gent contra la campanya de la  por». No m’atreveixo a preguntar-li si els queda temps per a l’oci, per al relax  de parella, perquè aquesta època tampoc sembla propícia a abaixar la guàrdia. En  aquests anys de lluita, s’ho han passat malament i han arribat a rebre amenaces.  ¿La pitjor? Un fotomuntatge del seu fill amb el cap travessat per una bala.No és  estrany que alguna vegada Ada Colau s’hagi sentit esgotada i amb atacs  d’angoixa.

Compareixença al Congrés

La mala ratxa va coincidir amb el  zenit de popularitat de l’activista, el febrer del 2013, quan en la seva  compareixença al Congrés dels Diputats, per defensar una Iniciativa Legislativa  Popular (ILP) sobre la dació en pagament, va titllar de «criminal» el  president de l’Associació Espanyola de la Banca, Javier Rodríguez Pellitero. Va  ser l’època en què Cristina Cifuentes, aleshores delegada del Govern a Madrid,  va vincular la PAH amb «grups filoetarres» i María Dolores de Cospedal va  qualificar de «nazisme pur» els escraches dels desnonats davant  les cases dels polítics. La guerra mediàtica; també un tertulià li va deixar  anar durant un debat a La Sexta: «Vostè està molt grassoneta per a la gana  que es passa». 

Treballadora, constant, sensible amb els febles, forta i  amb una retòrica hàbil que no li impedeix dir el que pensa. Aquestes són  expressions que utilitza el seu cercle més o menys pròxim per definir la futura  alcaldessa, qualitats a les quals l’advocat Hibai Arbide (Bilbao, 1979) afegeix  una interessant apreciació: la seva afilada «capacitat estratègica». La  que li va permetre, per exemple, entreveure el punt feble dels bancs: la seva  imatge pública. La mateixa que la va persuadir a acumular 1,5 milions de firmes  per presentar l’esmentada ILP que, si bé bloquejada pel PP, va obtenir al  capdavall una empenta amb la sentència del Tribunal Europeu de Justícia que va  assenyalar com a «il·legal i abusiva» la llei hipotecària  espanyola.

El lletrat Arbide i Colau es van conèixer en els temps de  l’edifici okupat a Magdalenes, quan aquell i el també advocat Jaume Asens, avui  número quatre a la llista de Barcelona en Comú, donaven un cop de mà als  activistes amb la paperassa legal. Ara Arbide viu a Grècia i manté amb  l’alcaldessa una relació cordial; van coincidir per última vegada al gener, quan  Colau i la seva mà dreta, Gerardo Pisarello, van assistir al míting final de la  coalició esquerrana Syriza a Atenes. Com a observador en la distància, Arbide es  permet traçar paral·lelismes entre els dos escenaris, en el sentit que les  «polítiques locals determinen cada vegada més les globals». «La por  està canviant de bàndol», subratlla; però no una por entesa com a amenaça,  sinó com a pèrdua de privilegis de l’anomenada casta.

Salt a la  política

Però tornem a la capacitat estratègica d’Ada Colau. ¿Ha sigut  aquesta visió tàctica la que li va suggerir abandonar la PAH per fer el salt a  la política? ¿Va ser càlcul? ¿Un espectacular gambit de dama sobre el tauler?  Potser sí. Però, en qualsevol cas, no va mentir a l’acomiadar-se de la  plataforma fa just un any. El que va declarar va ser que descartava un  «fitxatge individual» per cap partit, i això ho ha complert, tot i que al  seu dia tant ICV com la CUP li van anar al darrere. Sobre el paper, no va dir  mai que no es dedicaria a la política. A una altra manera de fer política: la  d’apoderar els sense veu.

L’arquitecta i exregidora Itziar González també va  conèixer Ada Colau per les dates en què aquesta lluitava contra el  mobbing immobiliari des de V de Vivenda i, en el record, la relació que  totes dues van mantenir va ser molt cordial. «L’Ada va mostrar sempre una  actitud molt respectuosa amb les institucions, gens destructiva. Em deia: ‘Hi ha  això, regidora, resolgui-ho’». González està convençuda que la futura  alcaldessa serà dialogant.

Notícies relacionades

«Benvinguts els pactes si no suposen renúncies bàsiques»

Ada Colau: "Donem ple suport al procés"

Amb el pas del temps –com són les coses–, s’han  girat les tornes: Colau entra en política, mentre que l’exregidora s’ha estrenat  en l’activisme social com a presidenta de Parlament Ciutadà i fundadora de  l’Institut Cartogràfic de la Revolta. L’arquitecta es va veure obligada a fer un  pas enrere i presentar la dimissió, l’abril del 2010, després que li rebentessin  la porta de casa seva i l’amenacessin de mort arran d’haver descobert un cas de  flagrant corrupció al voltant del Palau de la Música i l’existència de 1.200  apartaments turístics que no pagaven impostos.

Malgrat la profunda soledat en  què es va trobar sumida, encara hi ha lloc per a l’esperança i la il·lusió en el  seu discurs. «Mai com ara, ni tan sols amb Pasqual Maragall, que havia  militat en l’antifranquisme, s’havia presentat una oportunitat tan nova de fer  les coses, una acció tan transversal per aplicar polítiques innovadores»,  subratlla la urbanista davant les trompetes apocalíptiques. Només cal, afegeix,  que al nou equip se li concedeixin els cent dies de gràcia. Tres mesos, almenys.