Pedro Zerolo: "Fa molt temps vaig saber que tota la meva vida seria bandera"

Si fos certa la dita que assegura que a un li xiulen les orelles quan parlen d’ell, a aquestes altures del curs Pedro Zerolo (Caracas, 1960) hauria d’estar internat en un centre psiquiàtric víctima d’un deliri causat pel xiulet ensordidor. Sobre els cargols morenos de la seva envejable cabellera s’han abocat aquest any cent mil dards enverinats, i el mateix nombre de petons, a propòsit de lapolèmica pelmatrimoni homosexual, llei que molt a pesar seu porta la seva cara. L’advocat es desentén de puntades i lloances, i s’enroca en un discurs polític de quan en la política hi havia discursos. Al PSOE ignoraven quin ferotge soldat de les idees havien fitxat el dia que el van convidar a fer-se la foto amb l’executiva del partit.

–¿Necessitarà doble dosi de vacances després d’aquest any?

–Sí, sento que aquest estiu necessito despressuritzar-me. I el que més em despressuritza en el món és Jesús, la meva parella. És el meu bàlsam. Per tant penso estarmoltes hores amb ell, perquè aquests mesos m’he hagut de privar massa vegades de la seva companyia per culpa de la feina. Sort que ell també és militant, i un home d’esquerres, i entenia que just en aquests moments ho havíem de donar tot i més. Així que durant les vacances em dedicaré a conciliar la vida familiar i la laboral. Com cada any, la meitat del temps estarem amb la seva família, a Rota, on els meus sogres tenen una caseta. I l’altrameitat a Tenerife, on viuen el meu pare i els meus germans.

–¿S’emportarà la feina a les vacances?

–No. Em costa un parell de dies desenganxar-me, però de seguida tallo per complet. Llavors em dedico a fer vida de petites coses. A Tenerife m’agrada ajudar el meu pare, que és pintor, a ordenar el seu estudi. Fem coses junts al jardí, m’ocupo de la cuina... Així que arribo, el primer que faig és un potatge de créixens. Així em començo a despressuritzar.

–¿Teràpia de xoc?

–Totalment. És com un ritu. Sempre viatgem en el vol del matí. A les nou i mitja ja sóc a Tenerife. Arribem, esmorzem amb el meu pare i ràpidament me’n vaig caminant fins a La Recova, al mercat. Hi compro fruites, verdures i moltes flors, i torno a casa a cuinar. I quan veig els créixens bullint al foc començo a despressuritzar-me. A Tenerife aconsegueixo desconnectar, allò és com una bombolla per on apareixen amics, familiars... Els meus pares van crear un ambient magnífic a casa, fins al punt que els meus amics, els de la meva edat, segueixen anant per casa a veure el meu pare, es reuneixen sovint, posen música... És una casa amb molt d’ambient, però molt d’ambient.

–¿Aquest ha estat l’any més difícil de la seva vida?

–El més intens. De difícils n’hi ha hagutmolts; d’intensos com aquest, cap. Però aquesta intensitat m’ha donat una energia que em serà molt útil per lluitar per altres causes. Perquè l’homosexualitat era una causa més, però n’hi ha moltes altres de pendents. La dels transsexuals, la de la igualtat, la lluita contra la pobresa, contra l’exclusió, la redistribució de la riquesa... Quan es viu la vida des de l’esquerra, la vida està plena de causes. Aquest és el nostre problema. Ser d’esquerres és molt fotut, perquè et nodreixes de la insatisfacció. La satisfacciómata, és de dretes. La insatisfacció et fa seguir endavant.

–¿Estic parlant amb un Quixot?

–No, amb un pencaire. Sóc un més. I si hi ha alguna cosa que em relaxa és precisament sentir-me això, que sóc un més. Sóc un més en el moviment d’alliberament homosexual, encara que sé que li he posat veu en certsmoments. I em sento un més en el moviment de transformació socialista. Jo aspiro a recuperar aquesta magnífica i republicana recerca de la felicitat humana a través de la felicitat social. Jo em segueixo creient totes aquestes coses.

–Vostè deu ser un més, però aquest any ha concentrat moltes mirades. ¿Ha sentit que flaquejava en algun moment?

–Això ho tinc assumit des de petit. Quan vaig saber que era homosexual, i vaig voler ser gai, vaig assumir que la meva presència havia de ser política. Fa molt de temps vaig saber que tota la meva vida seria bandera. Quan ho assumeixes, saps que t’exposaràs. I ja no tinc quinze anys, ni vint, ni trenta; he recorregut un llarg camí. Però no he sigut l’únic. Nosaltres hem hagut d’exposar-nos, hem hagut de sotmetre’ns a informes per provar que érem éssers sans. Aquí els únics cervells que han estat estudiats són els dels negres, els homosexuals i les dones. Espero que algun dia s’estudiï també el cervell dels homes heterosexuals. Crec que ens enduríem més d’una sorpresa. Grata, sempre grata.

–Davant certes columnes o tertúlies de ràdio on el seu nom era apedregat, ¿vostè què feia? ¿No les llegia, no les escoltava?

–Si determinats personatges no s’haguessin passat amb mi de la manera com s’han passat, és que hauria fet alguna cosa malament. Ells s’han posat molt nerviosos perquè no saben com reaccionar. I davant la impotència, insulten. A les feministes els va passar el mateix en el seu dia. I als negres que van liderar els moviments d’alliberament racial durant els anys 60. A tots els moviments d’alliberament personal ens han atacat de la mateixa manera. Però que ningú oblidi que aquests moviments són els que han aconseguit que el món canviï. Altres moviments d’alliberament l’únic que «A l’esco

–Després de la batussa, ¿com es troba? Defineixi el seu estat d'ànim.

–Tranquil.litat. És la millor forma de felicitat que conec. Com deia Gabriel Zelaya, «tenemos que ser locos y locas del porvenir». Jo vaig començar llegint Whitman, que és el que s’ha de llegir als 15 anys: el cant a tu mateix. T’has d’enamorar de tu mateix, i només en aquesta mesura pots enamorar els altres. Individualisme porós i participatiu, però individualisme al cap i a la fi. Després vaig descobrir Zelaya, que

reivindica el moviment conjunt de molta gent. I a més canta al riure. Ell deia que el riure sempre inclou un encenall de subversió. Als homosexuals ha sigut l’alegria, la desimboltura i el riure el que ens ha fet sobreviure. Perquè nosaltres som supervivents. Ja la

primera vegada que et diuen maricon t’adones del que et cau a sobre. 

–¿Hi ha un Zerolo més enllà de les reivindicacions homosexuals?

–És clar que sí. Però aquestes coses personals del com sóc o què m’agrada no m’agrada explicar-les, em produeixen pudor. Sóc un tio molt normal, d’una família normal, que he fet de tot, però intensament. A l’escola ho vaig ser tot: boy scout, membre de la tuna, de la coral de Santo Domingo, de l’equip de bàsquet,me’n volia anar a fer de missioner a l’Àfrica...

–¿Alguna vegada ha jugat a imaginar com hauria sigut la seva vida si hagués nascut heterosexual?

–La veritat és que ser homosexual m’ha canviat la vida. Si hagués sigut heterosexual segurament m’hauria casat amb la meva primera nòvia.

Sempre he sigut molt enamoradís, vaig tenir moltíssimes nòvies. Els ha passat a molts homosexuals: quan t’adones de la teva condició comences una fugida cap endavant pel pànic que et produeix ser homosexual. Jo no tenia cap referència positiva del que estava sentint. L’única persona que em va tranquil.litzar conèixer en la meva adolescència va ser Jerónimo Saavedra. El meu pare va ser el primer alcalde democràtic de La Laguna, és socialista, i en aquella època a vegades coincidíem amb Jerónimo. Jo tenia 13 o 14 anys, però un dia ens vam mirar i ens vam entendre. Per mi va ser un gran consol, perquè fins a aquell moment totes les referències que havia tingut de l’homosexualitat eren terribles.

–Retrati aquest Zerolo heterosexual que no va existir.

–L’altre dia parlava amb Zapatero i comentàvem que tots dos hem seguit vides paral.leles. Tenim una edat igual, hem estudiat Dret, tots dos pertanyem a famílies d’esquerres... Segurament, si hagués nascut heterosexual, la meva vida seria molt semblant a la de Zapatero. Jo també emvaig enamorar perdudament de la meva primera nòvia i segurament m’hauria casat amb ella i hauria tingut fills, i hauria seguit militant en les idees d’esquerra. Però ser homosexual em va canviar la vida completament. Quan em vaig adonar que era homosexual i vaig sortir de l’armari, i a més clavant un bon cop de porta, vaig haver de començar la meva vida de zero. Tenia 20 anys, havia acabat la carrera i em vaig haver de posar a destruir i a tornar a reconstruir la meva vida de dalt a baix. Tot el que m’havien ensenyat fins llavors ja no em servia. I a sobre sense referents.

–En poquíssim temps, l’homosexualitat ha passat de ser estigmatitzada a estar normalitzada. ¿Podria explicar el miracle que s’ha produït en aquest país?

–Tothom està sorprès. Els nostres col.legues europeus, també. Gent d’esquerres de França, d’Itàlia, d’Alemanya, vénen sorpresos per veure qui té la llàntia d’Aladí d’aquest canvi. I és molt simple: valentia, responsabilitat i imaginació. L’esquerra, o és valenta, o no és d’esquerres. Ara ens sentim partícips d’un país que no només exporta cotxes o botifarra, sinó que també exporta valors i idees.

–La política també és seducció. ¿Es considera un seductor?

–Quan parles amb el cor, convences. No crec que jo sedueixi per com pronuncio la c. El que sedueix en mi és que el que dic m’ho crec. Sempre he intentat ser coherent, per això m’he ficat en tants embolics. No sempre s’aconsegueix ser coherent, però s’ha d’intentar. Almenys intentar-ho. I això la gent, al final, ho nota. Un dels grans problemes de l’esquerra és que estava plena de gent que no era percebuda com a persones d’esquerres perquè no ho eren, perquè vivencialment no ho eren.

–¿Està aquí de visita o pensa quedar-s’hi?

–Si es refereix a la política, jo vaig néixer en la política, he crescut en la política, he viscut en la política i seguiré en la política allà on sigui. Però mai he tingut cap mena d’ansietat política. Si no, no m’hauria passat tants anys lluitant en col.lectius als quals ningú tenia en compte fins ahir. Ara estic en la política representativa, però la política també es fa en una associació de veïns, a l’ajuntament, al teu barri. El més important és seguir efervescent, seguir jove. S’ha de ser jove quan ets jove, i quan ja no ets jove. I un es pot morir sent jove.

–¿Li agradaria morir sent jove? 

–Em moriré sent jove. És un afany. Això és un treball continu, perquè, si no, se t’emporta la dreta. Dreta ho és tot, és la nostra part animal. La part esquerra és la que et porta a reflexionar. El dia que deixis de lluitar, aquest dia és quan se t’emporta lamarea, aquest dia és quan t’ha vençut la dreta.

¿I VOSTÈ, DE QUÈ ES RIU?

 –¿És de riure molt?

–(Riu) Sí, molt. Però amb el sentit de l’humor, no amb coses preparades. Odio els acudits i els combato perquè

els masclistes i homòfobs em posen molt nerviós. Ric moltíssim amb les dones, són les persones més divertides

del món.

–¿És amic de les bromes?

–M’agrada més donar sorpreses que rebre-les. M’agrada el sentit de l’humor, els jocs de paraules, la ironia, la picardia.

–Es riu de vostè mateix?

Notícies relacionades

Mor Pedro Zerolo, diputat del PSOE

Les xarxes socials alaben la "passió per la llibertat i la igualtat" amb què va viure Zerolo

–Últimament, molt. Llegeixo coses que em fan molta gràcia, perquè pressuposen un poder i una intel.ligència que

no existeixen. En mi només hi ha treball i sentit comú.