El càntir i la font

Tant ha anat el càntir a la font que al final s'ha trencat. Com qualsevol matrimoni, i més en un de conveniència com aquest, el divorci ha arribat després que les relacions s'haguessin deteriorat a cop de topada en l'últim any. Però les disputes vénen de lluny, gairebé es podria dir que des d'aquell 20 de setembre de 1978 en què Ramon Trias Fargas i Miquel Coll i Alentorn van firmar el primer document que unia dos partits que es van casar, atenció, per «vertebrar el centreesquerra català». És innegable que l'experiment ha funcionat a les urnes, però els estira-i-arronsa entre CDC i Unió, entre Unió i CDC, es van convertir en un fet inherent a l'existència de la coalició mateixa, que després es va transformar en federació.

En les primeres dècades, el desacord més habitual era a l'hora d'elaborar les candidatures municipals, per allò de les quotes de cada soci. La tensió va arribar a tal punt el 1991 que Miquel Roca i Josep Antoni Duran Lleida, les relacions dels quals no podien ser pitjors davant els intents del primer de saltar a la política espanyola, van haver de firmar per separat l'acord per a aquells comicis. Tres anys després, Unió i CDC van votar per separat la reforma del reglament del Senat, fet que va provocar, per primera vegada, que sectors de Convergència plantegessin la ruptura de la coalició. Com de costum, una reunió entre líders, llavors Jordi Pujol i Duran, va forçar la treva.

El relleu del fundador

L'escalada d'Artur Mas a CDC promocionada per Pujol va desencadenar la crisi més profunda fins a la irrupció del sobiranisme. Quan es va haver de succeir el fundador, Duran va jugar les seves cartes per aconseguir l'etiqueta de delfí que el llavors president tenia reservada per a Mas. Pujol els va situar tots dos al Govern i les hostilitats van portar Duran a ventilar en públic les carències del seu rival, i Mas a irritar els democristians apostant per la fusió dels dos partits. Tres anys va durar una guerra civil que va acabar amb el vencedor de conseller en cap i el vençut, fora de l'Executiu.

L'armistici va comportar la conversió de la coalició en federació i més pes polític per a Duran, ungit home de CiU a Madrid. Però el temps va demostrar que ell i Mas mai van deixar ben segellada aquella esquerda. Ho va evidenciar el pacte de l'Estatut, forjat per Mas a la Moncloa amb José Luis Rodríguez Zapatero i a l'esquena de Duran. A mesura que l'Estatut s'acostava a l'estocada del Tribunal Constitucional, Mas va començar a consolidar una «casa gran del catalanisme» que mai li va fer gràcia a Duran, fins al punt d'amenaçar a renunciar a seguir comandant CiU al Congrés. No va passar del gest.

El testament de la federació es va començar a escriure el 24 de març del 2012, el dia que Convergència es va fer oficialment indepe, atiat per l'auge d'aquest sentiment entre els catalans i esperonat una Diada rere l'altra a cop de manifestació. El patró per resoldre les crisis internes també va canviar. A diferència de Pujol, la fornada de nous dirigents convergents ja no acceptava solucionar les disputes mitjançant el regateig i els flirtejos amb un possible divorci van deixar de dissimular-se. La cúpula de CDC va arribar a la conclusió que Unió restava més que sumava, i l'interès electoral mutu que els retenia units es va difuminar.

Notícies relacionades

La crisi de CiU, al minut

Divorci amb interrogants

Al partit de Mas va deixar d'importar-li enervar Duran i, per exemple, en les europees del 2014, va obligar Unió a prescindir de Salvador Sedó com a candidat pel seu perfil no sobiranista. Fins i tot va oferir una llista unitària a ERC sabent la fèrria oposició del seu company de federació. Passades aquelles eleccions, Duran va posar en marxa la seva abdicació per entregues. Va deixar la secretaria general de CiU, però no el lideratge d'Unió ni el càrrec de portaveu del grup a Madrid.

El full de ruta independentista ha sigut el cop de gràcia, després d'una consulta, la del 9-N, a què Duran va anar a votar a contracor, i unes eleccions, les del 27-S, que Unió no volia veure ni en pintura.