Batalla per la il·lusió

El president de la Generalitat, Artur Mas, va admetre en el seu discurs del passat 20 de juny a Molins de Rei que «el turbo de la il·lusió sobiranista ha baixat una mica de revolucions». Les seves paraules apuntaven a una de les batalles crucials de cara al 27-S: la de la il·lusió entre la ciutadania, una contesa en la qual els sobiranistes estaven acostumats a golejar fins que va arribar el 9-N i la borratxera d'emocions d'aquell dia (aquella abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez) va donar pas a la interminable batalla de les llistes i els fulls de ruta, potser important, però poc èpica i gens il·lusionant.

Pel camí, l'entusiasme es va mudar no als braços dels anomenats unionistes, sinó als de l'emergent bloc d'esquerres, més preocupat per l'eix social que no pas pel nacional. Ara, aclarit (o això sembla) el panorama entre els independentistes, i a l'espera que Catalunya sí que es pot anunciï una altra (o un altre) Ada Colau amb qui disputar la Generalitat a la llista amb el president de número quatre, el sobiranisme busca recuperar aquella il·lusió que li va permetre dominar la conversa ciutadana d'11-S a 11-S fins al 9-N i traduir-la en vots el 27-S.

DRETES, ESQUERRES «En cap manifestació dels últims Onze de Setembre ens importava gens si la gent que teníem al costat era de dretes o d'esquerres, àcrates o de la crosta», va publicar en una carta Oriol Domènec, metge de Barcelona, el mateix dia del discurs de Mas a Molins de Rei. I afegia: «L'entusiasme del 9-N no es va voler canalitzar en unes eleccions immediates. (...) I així, discutint de llistes i d'eleccions, han ferit l'entusiasme de la gent». La República catalana, sigui per ser independent, federal o confederal, és per a aquells que se l'han posat com a objectiu polític, una il·lusió, una esperança. Hi ha poca cosa tangible de la qual parlar, excepte si hi ha voluntat inamovible d'arribar a la meta, els calendaris (ràpid, ràpid) i la il·lusió que el que vindrà serà millor que el que hi ha ara. Quan la política es conjuga en condicional, la il·lusió és clau.

En un context de crisi econòmica, política i institucional, entre l'11-S del 2011 i el 9-N del 2014 l'independentisme va ser la sortida majoritària per als descontents de tota mena. Si a Madrid els indignats de la Puerta del Sol canalitzaven el seu entusiasme polític en marees i nous partits, a Barcelona molts dels acampats del 15-M de la plaça de Catalunya es van sumar a les manifestacions de l'11-S amb un ànim més regenerador que no pas nacionalista.

INDIGNATS IL·LUSIONATS Quan l'esquerra ha sigut capaç de construir una alternativa per atraure'ls, molts d'aquells indignats, els que no procedien de la tradició política de la CUP, s'han emportat la il·lusió a un altre projecte que prima l'eix social i que en termes nacionals defensa el dret dels catalans a decidir el que serà Catalunya.

Una fase que els independentistes, en la seva metàfora de pantalles, consideren superada i que planteja, segons el seu parer, un discurs fals: «Estem dirimint un nou país entre Catalunya i Espanya, no entre dreta i esquerra. Si la confluència del moviment independentista no és total i fort, serà batuda per la unitat espanyolista del PPC, Ciudatadans, UDC i la neutralitat dels indecisos capitanejats per les fades del federalisme hispànic del PSC, ICV i Podem», alertava en una carta Ramon Mas, jubilat de Barcelona. O sigui, Ni esquerra ni dreta: Catalunya, que titulava el seu article Ramon Mas.

Notícies relacionades

Mas ofereix a Junqueras una altra llista unitària per a les generals

Homs compara la legalitat estatal amb el franquisme

Però en la conversa pública l'argument que aquest és precisament el gran moment de l'esquerra, de la regeneració democràtica i de les candidatures ciutadanes és molt potent i il·lusionant. «És la primera vegada que voto i ho he fet amb l'esperança que passi alguna cosa important, no per part dels polítics sinó del poder popular», escrivia, en referència a la victòria d'Ada Colau, Pep Orti, escultor de Barcelona, en una opinió extrapolable al 27-S. Esperança, il·lusió, entusiasme. Aquestes paraules, propietat del sobiranisme, van virar cap a l'esquerra amb el transvasament de regeneracionistes que van abandonar les files de la Via Catalana. «El vell eix esquerra-dreta ha tornat. Potser només se n'havia anat a l'espera d'un projecte il·lusionant», va escriure Jaume Rovira, químic de Barcelona.

RECONQUISTA Les enquestes (i Artur Mas) assenyalen Catalunya sí que és pot com el principal adversari del bloc independentista. L'elecció de l'exICV Raül Romeva per encapçalar com a independent la llista de CDC, ERC i les entitats socials és, en aquest sentit, el primer intent de lluitar per reconquistar la il·lusió i l'esperança en terreny de l'adversari, que al capdavall les fronteres són difuses: no és lerrouxisme tot el que es pinta i a la plaça de Sant Jaume el dia de la presa de possessió de Colau també van onejar les estelades. Qui guanyi en il·lusió dominarà el discurs ciutadà i, com va demostrar Colau a Barcelona, qui domina el discurs té moltes possibilitats de guanyar. D'entrada, hi haurà un pols pel nom de la cosa: plebiscitàries, ¿sí o no?