La despujolització de Catalunya

Jordi Pujol Soley va creuar la porta del Palau de la Generalitat per última vegada el 20 de desembre del 2003, després de donar el relleu a Pasqual Maragall. Amb tots els honors del cos de guàrdia dels Mossos d'Esquadra concloïen 23 anys de govern els detractors del qual van equiparar a un autèntic règim polític: el pujolisme. El matí del 25 de juliol del 2014, l'expresident va creuar per última vegada la porta de la seu de CDC després de confessar a Artur Mas que estava a punt de fer miques el seu propi mite. A partir d'aquell dia, el partit que va fundar i tot Catalunya, entre la indignació i l'estupor, es van afanyar a esborrar les empremtes de l'home que va reconstruir gairebé del no-res l'autogovern català i que regalava lliçons morals i correctius ètics fins i tot després d'haver-ne marxat.

L'intent inicial de Mas de limitar les seqüeles del terratrèmol polític que s'acostava circumscrivint l'evasió fiscal confessa de tot un expresident a un «assumpte familiar privat» va ser en va. En menys d'una setmana des de la seva autoinculpació, Pujol havia perdut totes les prebendes vitalícies que li corresponien com a excap del Govern: el tractament de molt honorable, la pensió de 82.000 euros, l'oficina, el cotxe oficial i els tres assessors i el xòfer. Del seu coll va caure també la Medalla d'Or de la Generalitat que va compartir amb Maragall el 2007 i les que li van concedir ajuntaments com els de Barcelona i Tarragona. Per a nou universitats Pujol va deixar de ser mereixedor d'honoris causa. I el centre d'estudis al qual donava nom va abaixar la persiana.

Aquesta contrició forçosa va ser un pacte de mutu interès segellat per telèfon entre Mas i el seu pare polític, reclòs llavors en un magnífic casalot a la Cerdanya francesa. Amb aquesta autoimmolació política, Pujol dinamitava l'halo de prestigi que va envoltar tota una vida «al servei de Catalunya», però el seu delfí es desprenia d'un llast que amenaçava de sepultar una Convergència que es precipitava en les enquestes i un procés sobiranista que caminava ranquejant cap a la consulta del 9-N. Per això la commiseració de Mas -«El dolor és molt gran. Sento molta pena i compassió»- no era obstacle per mostrar fermesa -«El país passa per davant de qualsevol persona»-. Més clar l'hi va dir Xavier Trias: «Pujol ha de desaparèixer». Dit i fet, una reguera d'ajuntaments li van anar  retirant els honors i, en una imatge que en altres països i règims tindria un simbolisme històric, una efígie de Pujol a Premià de Dalt va ser enderrocada el 30 de setembre.

Aquell dia, les restes de la reputació de l'home a qui molts van qualificar d'estadista ja s'havien desintegrat amb la inèdita reprovació parlamentària dels «actes delictius» d'un expresident, i amb la seva bronca als diputats després de no aclarir el costat fosc de l'opulenta fortuna familiar. Després, una comissió d'investigació associaria per sempre el cognom Pujol amb el frau i la corrupció.

Com si ningú l'hagués fundat, CDC va deixar de defensar amb escarafalls el llegat polític de Pujol i va fiar la catarsi al futur del procés i a una obertura interna que només s'ha traduït en promeses de celebrar alguna cosa semblant a unes primàries i instal·lar «parets de vidre» en l'organització. En paral·lel, Mas va desempolsar 51 mesures anticorrupció de les quals, segons va denunciar la CUP a les seves conclusions de la comissió Pujol, només se n'han implementat quatre, 41 estan en fase d'execució, 19 no s'han començat a aplicar i set no depenen de la Generalitat.

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

Per la seva banda, el secessionisme va intentar exorcitzar com més aviat millor els efectes que pogués tenir la confessió en el tortuós camí cap a Ítaca oblidant les lloes que va dedicar a Pujol per la seva resignada conversió independentista i aplicant la dita que no hi ha mal que que per bé no vingui: «Volem que surti absolutament tot per construir un país net. És una bona notícia», va clamar Carme Forcadell, llavors presidenta de l'ANC.

Un any després, una placa a tocar de la sala de premsa és l'única referència visible a Pujol a la seu de CDC on va presidir tantes i tantes reunions. L'edifici està en venda. La despujolització continua.