«Només volem una feina»

El 2009, quan la crisi era una cosa d'hipoteques porqueria als EUA, a la Generalitat hi governava José Montilla, a la Moncloa hi residia José Luis Rodríguez Zapatero i encara faltava un any per a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, Maria Antònia Gómez (55 anys, de l'Hospitalet de Llobregat) es va quedar a l'atur. L'empresa en la qual treballava d'administrativa va tancar, i va ser ella la que es va fer a si mateixa la liquidació. Des d'aleshores, han canviat moltes coses: va esclatar la pitjor crisi econòmica coneguda, Mariano Rajoy (amb la seva reforma laboral i les seves retallades) es va mudar a la Moncloa, a la Generalitat hi va arribar Artur Mas (amb les seves retallades i amb la seva convocatòria de tres eleccions en cinc anys) i a Catalunya s'ha passat d'esperar una sentència del Constitucional a esperar unes eleccions autonòmiques que són plebiscitàries sobre la independència. Una cosa, però, continua invariable en la vida de la Maria Antònia: ella segueix en atur. No està sola: el seu marit es va quedar sense feina al febrer, després que la sastreria Deulofeu, una altra víctima del tancament de comerços emblemàtics a Barcelona, abaixés la persiana.

SENSE INGRESSOS Els desocupats solen ser un dels temes estrella de qualsevol campanya electoral, ja sigui com a arma llancívola entre candidats, ja sigui com a promesa. No obstant, aquesta vegada, com succeeix en tants altres assumptes, la independència (o no) de Catalunya els deixa fora de focus, malgrat que les xifres de l'EPA parlen de 726.200 persones en atur en el segon trimestre i de 257.700 famílies a Catalunya en les quals no entra cap ingrés.

Els quatre desocupats citats per EL PERIÓDICO s'ho prenen amb una barreja de fatalisme i resignació, per alguna cosa els aturats acostumen a compartir decepció i desconfiança en els polítics. Jordi Fernández (Barcelona) té 60 anys, porta tres i mig en atur, i descriu una situació que a molts els resultarà familiar: «M'he seguit formant sense parar i he trucat a totes les portes. Sempre la mateixa resposta: No». Francesc Bosch (Vilassar de Mar) té 26 anys i ja en fa un que està en atur. Va cursar informàtica i un cicle superior de prevenció de riscos laborals. Ha treballat en hostaleria, comerç, manteniment... «Del que he estudiat, res, excepte les pràctiques, i en quines condicions». Sergi Serra (40 anys. Badalona) va treballar l'agost passat quatre dies. El normal, en el seu cas: treballava de camioner quan es va quedar en atur el 2010, i a partir de llavors «la més absoluta precarietat»: «Després de dos anys sense feina, el 2012 vaig tenir la sort de caure en una ETT». La seva sort es resumeix en contractes de quatre hores i de curta durada (mesos o dies). Per això el Sergi segueix vivint a casa de la seva mare. «¿Algun dia podré independitzar-me, tenir fills?», es pregunta.

UN CANVI Aquesta és la independència que més preocupa el Sergi, cosa que no treu que, de cara al 27-S, hagi decidit posar les seves esperances en un canvi, i això significa recolzar la ruptura que defensen Junts pel Sí i la CUP, malgrat la desconfiança que li generen certs candidats independentistes. A la Maria Antònia li passa una cosa semblant: també diposita esperances en el discurs independentista encara que no hi combrega completament i hi troba a faltar més informació sobre la gestió i més preocupació pel benestar social, «No serà una solució immediata en la qual de sobte tothom tindrà feina i un salari mínim, i el que s'ho pensi és un il·lús; serà una feina llarga», argumenta la Maria Antònia, que diu que a la seva edat no té «cap possibilitat» de trobar feina. Quan les coses van malament, s'ha de fer alguna cosa per canviar. Aquest argument favorable al sí cala profundament en moltes capes de la societat catalana, aquelles que fan comptes amb balances fiscals i usen la paraula espoli.

Notícies relacionades

Els bíceps del sobiranisme

Duran demana evitar la «tragèdia» i la «frustració» d'una secessió unilateral

L'altra cara de la moneda és un altre dels arguments de la conversa política en aquesta campanya: quan les coses van malament des del punt de vista econòmic i social, la prioritat no són les banderes sinó solucionar els problemes que generen tant de patiment a tants. «No cobro cap prestació perquè la meva dona, després d'estar anys en atur, ha aconseguit una feina, cobra 1.000 euros bruts i amb això consideren que ja és massa per rebre cap ajuda», explica el Jordi, que igual que la Maria Antònia està en aquella franja d'edat, la dels que superen la cinquantena, en què una feina sembla una quimera. El Jordi veu molt de moviment per continuar on som: «I en aquest procés d'independència ¿qui ho passarà malament a Catalunya? Els que ja ho estem passant malament», es pregunta i es respon.

ALLÀ, AQUÍ El Francesc, representant d'aquells joves que no saben ni per on començar a construir la seva vida, ho veu de forma semblant: «En una Catalunya independent o amb més autogovern seguiria primant l'interès de pocs». En la discrepància, coincideixen a assenyalar responsables: els polítics, tant els d'allà SEnD«ens han ofegat econòmicament», diu la Maria Antònia- com els d'aquí -«no els ha donat la gana de seure i buscar solucions als problemes socials, i han deixat de banda els seus interessos, opina el Jordi-. El que els demanen després del 27-S és el mateix: diàleg, solucions reals. I, és clar, feina.