«Haurien d'anar més a les aules»

No han sigut fàcils els últims quatre, cinc anys per als professors catalans. Entre les retallades, la crisi de valors i de prioritats dels pares, la irrupció de les noves tecnologies que, mal utilitzades, s'han convertit en una distracció fatal per als alumnes... Entre tot això i la congelació de salaris i l'anul·lació de pagues extra, els últims temps han sigut francament complicats. «Estem més vells, més cansats i més cremats que mai», constata Teresa Paramio, professora de Ciència Animal i dels Aliments a la facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

«I a sobre, com que s'ha de suplir la falta de recursos, ens hem autoimposat un nivell d'exigència que serà impossible de mantenir durant gaire més temps. En el meu cas, difícilment arribaré fins als 50 anys si segueixo a aquest ritme», afegeix Eva Ortí, professora de primària en un col·legi concertat de Vilanova i la Geltrú (Garraf).

Per això, el col·lectiu docent arriba a aquestes eleccions amb desafecció. Per no dir una mica tip de la classe política. «Tinc la sensació que no ens han cuidar, que han fet lleis sense tenir en compte l'opinió del ciutadà corrent», recela Pilar Carmona, educadora infantil i directora d'un parvulari en Picamoixons (Alt Camp). Malgrat això, no tenen inconvenient a acceptar la invitació d'EL PERIÓDICO per, en principi, parlar de política, encara que al final acabin parlant del que coneixen millor: l'educació.

No queda gaire clar -excepte en un cas- si els participants en aquesta tertúlia, que té lloc en una aula de la UAB, són o no són independentistes, però cap té dubtes sobre el caràcter plebiscitari que té la cita del 27-S. «Ho serà, sí o sí, perquè el debat està sent tan intens que li ha donat aquest caràcter, ineludiblement», resumeix Paramio. «Potser no estem rebent tota la informació que caldria sobre com serà nostra vida a partir del 28 de setembre. Evidentment, tots tenim moltes incerteses i por del que pugui passar, por, per exemple, sobre què passarà amb les pensions, però hem de continuar amb el dia a dia, perquè els alumnes no esperen», opina Eva Ortí.

«Ni a Catalunya ni a Espanya hi ha un objectiu polític educatiu clar. Molt dir que l'educació és el principal, com un mantra, però a l'hora de la veritat fan molt poc per millorar-la», denuncia la bel·ligerant professora universitària. «Si és que moltes vegades qui fa les reformes educativa ni ha trepitjat una aula en molt de temps, ni ha consultat tan sols amb nosaltres, els mestres», lamenta Pilar Carmona. El debat sobre el sobiranisme «ho ha ocupat tot, i el docent s'ha inhibit tant que fins i tot ha deixat de protestar», afegeix Paramio.

A COSTA DEL DOCENT / Si l'escola catalana ha superat aquests anys de crisi econòmica sense més sobresalts, sense que les retallades es traduïssin en un increment de les taxes de fracàs escolar, ha sigut gràcies al fet que els professors han redoblat esforços. «Hem seguit treballant independentment dels polítics: mentre ells discutien, per exemple, sobre el castellà i el català, a les aules s'ha mantingut la convivència sense que la llengua fos cap problema per a ningú», observa Roger de Marfà, professor de Ciències de secundària en un col·legi privat d'Alella (Maresme).

«Els nens no distingeixen per raó de llengua. Aquest és un debat que han provocat els polítics, que demostren, una vegada més, com estan d'allunyats del dia a dia de les aules», corrobora Ortí, que treballa en un dels centres als quals el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha ordenat impartir un 25% de les classes en castellà en els grups als quals assisteixin alumnes que així ho han sol·licitat. «Aquí s'ha perdut un temps preciós amb debats estèrils com el de si s'han de fer més classes de Religió o d'Ètica o si s'ha de fer en castellà o en català, quan el verdader problema el tenim amb l'anglès», lamenta Teresa Paramio. «L'Administració ens vol fer a tots trilingües-prossegueix-, però no posa diners perquè ens formem». I la gent que es forma, que té interès per preparar-se per poder fer classes en aquest idioma, «moltes vegades acaba pagant els cursos de la seva butxaca», denuncia Ortí.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

«Qualsevol canvi que vulguin fer els polítics després d'aquestes eleccions s'hauria d'iniciar des de baix, començant per les mateixes famílies, que, arribada una edat, semblen despreocupar-se per les hores que els seus fills passen davant de l'ordinador», proposa De Marfà, que cada dia brega, al seu col·legi, amb algunes desenes d'adolescents. «Certament, falta implicació de les famílies, sobretot a mesura que els nois creixen», secunda Pilar Carmona, que a més d'educadora és mare de dos xavals de 16 i 20 anys.

En qualsevol cas, protesta Eva Ortí, en els últims anys ja hi ha hagut tants canvis, retallades i regulacions, que «els professors només han guanyat en inseguretat». «És que l'educació hauria de ser considerada, d'una vegada i per tota la classe política, com un assumpte d'Estat», clama Paramio. Tots assenteixen. I tots lamenten, també, que encara no s'hagi assolit.