Iglesias, tu em conquistes

«És molt tímid. Però a l'escenari es transforma, et conquista». Ho explica algú pròxim a Pablo Iglesias, que ha observat cada un dels seus gestos i l'ha acompanyat un munt hores aquest últim any. Veureu. En realitat, aquest reportatge s'havia de titular Understanding Pablo [Comprenent Pablo], perquè tracta de desxifrar el costat humà del «Coletas» i també per fer un homenatge al petit assaig que ell va escriure, Understanding Podem, un referent imprescindible per a qualsevol podemòleg com cal. ¿Però qui el llegiria? Segons Iglesias, pocs. «El titular ha de cridar l'atenció, si no ningú et llegeix, no importa com l'hagis escrit de bé», defensa, mentre viatgem en el microbús amb què es desplaça el seu equip de campanya a Catalunya. Quina pressió.

El tema no és intranscendent. La comunicació el fascina i aplica les tesis de politòleg al seu lideratge personal a Podem. Té una immensa capacitat d'adaptació al format. La seva anàlisi intel·lectual pot fregar la pedanteria en la presentació d'un llibre, i després fer servir un llenguatge de barriada en un míting. Ras i curt: que  la part de setciències es queda al despatx i el «tu em conquistes» se l'emporta a l'extraradi. Que allò del cafè amb Ana Rosa a la cuina del seu pis a Vallecas funciona. Però, ¿no seria més interessant un Iglesias que apel·li a les aspiracions dels votants en comptes de recordar-li la seva misèria diària i constatar que la seva cuina és pitjor que la nostra? «¡No! Això ja ho va fer el màrqueting posant paios ben plantats perquè et compressis el cotxe», descarta, i insisteix en la necessitat de portar una vida tan semblant com es pugui a la de les classes populars. A Barcelona, l'equip de Podem no està en un hotel. Han llogat diversos pisos. Pablo viu amb 11 persones en el que defineix com un «pis Erasmus», on un entra i no sap si està en un quarter de campanya o al saló de la sèrie Friends. Algú ha preparat pasta fresca per dinar a la tornada del míting, Iglesias explica que li encanten els calçots, i proposa una porra per apostar pel resultat electoral a Grècia. Apuntin: Tsipras 32%.

És un cap de setmana de certa baixada. «¿Com ens veus?», pregunten. Sortien amb la possibilitat de disputar el segon lloc. Però aquesta possibilitat sembla que s'ha evaporat. «En aquesta campanya no m'hi sento còmode, per la sofisticació del discurs, és com fer campanya en un altre país», admet Pablo amb una sinceritat que esgarrifa. I s'explica: a Catalunya, el PP no juga el paper de govern, sinó el d'oposició. A Espanya, Ciutadans és un partit nou, però fa anys  que és al Parlament. El PSC també juga diferent. I Podem acaba d'arribar, no té arrels aquí.

Catalunya és la plaça més complicada i, a la vegada, és fonamental per guanyar les eleccions legislatives al desembre, que arriben per fi per a un partit que es va crear per competir en aquells comicis. ¿Què ha sigut més erosionador l'últim any? ¿Formar el partit, l'escàndol de Juan Carlos Monedero, els crítics, Veneçuela, Grècia...? Es queda pensatiu. «Grècia. Perquè no hi puc fer res. Puc anar a un míting a donar suport. Però se sent una gran impotència», admet.

Pensar en el desembre

Notícies relacionades

Iglesias fa una crida a l'esquerra perquè no faci Mas president

Iglesias: "Mas té por que guanyem perquè se li acaba el xollo"

Està desitjant que arribi el desembre. Fa un any que es prepara. «Serà una campanya de candidats», pronostica, perquè el PSOE i el PP s'allunyaran de les seves marques com de la pesta per esquivar la corrupció i el desgast dels partits. Li encantaria un debat, i espera que les televisions privades «s'atreveixin a fer-lo a quatre», amb Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Albert Rivera i ell. «Rivera és molt intel·ligent», concedeix, però en aquella campanya personalista Iglesias es veu amb grapa: «Ens hem tret de sobre la pressió del primer. Hi ha partit. Podem guanyar».

Home, guanyar, guanyar… «Ho dius perquè els periodistes només penseu en la immediatesa. A més, tenim dues o tres bales d'or». Ah, ¿sí? ¿Quines? «Em permetràs que no te les reveli». I somriu, amb aquell gest seu d'enfant terrible, entre educat i provocador, que no aconsegueix esborrar, ni li cal, perquè és el que desperta el magnetisme del «tu em conquistes».