¿Qui pagaria les beques i els medicaments?

És un fet reconegut pels tècnics que impulsen les estructures d'Estat a Catalunya que, un cop aconseguida la independència sense acords amb l'Estat espanyol, s'entraria en un període que, citen, es prolongaria entre «cinc i set anys», en què els ingressos i la liquiditat financera serien notòriament inferiors als actuals, un lapse de temps en què, prossegueixen, la vida dels ciutadans empitjoraria, per després, hipotèticament, millorar, donada la capacitat d'autofinançar-se de què disposaria el país una vegada assolís la velocitat i la solidesa adequades.

Això seria especialment perceptible en les àrees que defineixen l'Estat del benestar: sanitat i educació, els dos sectors més afectats per les retallades pressupostàries imposades per la Generalitat en els últims quatre anys. Tenint en compte que els professionals que exerceixen als centres sanitaris de l'Institut Català de la Salut (ICS) han perdut en els últims cinc anys el 24% del seu salari i que els que atenen en el sector concertat han vist minvats els seus beneficis entre el 10% i el 15%, s'ha de suposar que l'exigència de més sacrificis atemptaria contra la capacitat de resistència del sector i podria fer esclatar una estructura que, en els últims anys, s'ha reconegut com a «extremadament tensionada», sostinguda per la professionalitat i la bona feina dels sanitaris que hi exerceixen, però molt difícil de mantenir molt temps més si no s'albira una millora.

Una cosa molt semblant passa en el sector de l'ensenyament, en què la pèrdua salarial mitjana ha sigut del 20% i, igual que passa en el sanitari, els professionals es declaren estar al límit de la seva tolerància. «Els professors han demostrat, durant l'època de les retallades, la seva capacitat de resistència, han fet un esforç ingent perquè la crisi no es traslladés als seus alumnes», diu Joan Maria Girona, de l'associació pedagògica Rosa Sensat. Si, a conseqüència de la independència, el personal sanitari i educatiu hagués de sobreviure durant un incert període no inferior als cinc anys amb un salari pitjor que el dels anys de la crisi, és fàcil aventurar que se succeirien les tensions i les protestes.

Desproveïment

A Catalunya exerceixen actualment 38.900 metges i 49.500 professionals d'infermeria. El pressupost per habitant i any destinat a la sanitat és de 1.120 euros -el 2010 van ser 1.320 euros-, un dels més baixos d'Espanya. El pressupost del departament de Salut ara és 1.400 milions d'euros inferior al de l'any 2010. Ensenyament ha perdut un 16,6% de pressupost en el mateix període. Els experts consultats del sector sanitari que mantenen una actitud crítica davant un eventual pas a la independència es pronuncien sempre de forma anònima i són poc propensos a endinsar-se en un assumpte que, confessen, a penes han desenvolupat. «És que la independència no es donarà», sintetitza Núria Segú, diputada responsable de Sanitat al PSC.

La màxima preocupació entre els que observen de forma crítica la possibilitat de la independència catalana ve del finançament. Des del 2001, quan la llei general de sanitat va universalitzar l'assistència i aquesta va deixar d'estar vinculada a les cotitzacions laborals a la Seguretat Social, els serveis sanitaris espanyols van passar a ser sostinguts econòmicament pels impostos generals distribuïts a través del sistema de finançament autonòmic. Les transferències a les comunitats es van completar el 2005. Catalunya les va rebre el 1981.

Potser per aquesta raó, els especialistes consultats vinculats al sector sanitari, o a la Generalitat, donen per fet que, en el moment d'accedir a una hipotètica independència, la sanitat pública correria «la mateixa sort» que el Govern català en el seu conjunt, que dependria de la recaptació directa dels impostos dels catalans. El període de transició immediat a una hipotètica independència, no obstant, deixaria en situació d'inseguretat financera les empreses que subministren i innoven el costós material mèdic i quirúrgic que nodreix la xarxa assistencial. Els endarreriments en els cobraments (situació que han conegut l'últim quinquenni) resultarien difícilment tolerables, i això podria conduir a un desproveïment, tant d'instrumental i tecnologia mèdics com de fàrmacs.

Paradoxalment, encara que els 8.300 milions d'euros que sustenten el pressupost de la sanitat pública catalana i els 4.440 milions que té assignada l'educació no universitària constitueixen més del 60% de la despesa total de la Generalitat, el Llibre blanc de la transició nacional, el compendi de les condicions en què Catalunya reiniciaria el seu camí una vegada aconseguida la independència, amb prou feines al·ludeix a la fórmula de finançament que nodriria aquestes dues importants àrees prestadores de serveis bàsics. Totes dues han sigut, tal com ha quedat dit, les carteres més castigades per les retallades dels últims anys, tant pel Govern central com per la Generalitat. «Per raons ideològiques més que per raons financeres», apunten alguns defensors de l'Estat del benestar.

Sí que cita el llibre blanc aquelles partides sanitàries que no van ser transferides l'any 1981 des de l'Executiu central: l'atenció sanitària dels militars destinats a Catalunya, en concret. En el cas de l'educació, el document a penes hi dedica dues mencions: la primera, per confirmar que el castellà seguiria sent llengua d'ús en el nou Estat català i que, per tant, l'escola mantindria «el reconeixement i el dret d'ús» d'aquest idioma. La segona, per constatar que seria «necessari crear estructures de gestió del programa europeu Erasmus» i habilitar mecanismes per refer els convenis que garanteixin la continuïtat de projectes comunitaris, com la xarxa Eurydice i altres programes d'intercanvi d'estudiants i professors i d'aprenentatge d'idiomes.

Beques i títols

«En els fòrums que s'estan celebrant per debatre sobre com hauria de ser una Catalunya independent, l'educació sempre es vincula a altres àrees, ja sigui a la cultura, perquè l'escola és vista com una qüestió identitària, ja sigui a l'economia, perquè s'hi forma la futura mà d'obra», lamenta Enric Prats, professor de la Universitat de Barcelona (UB), que constata que els promotors de la independència «estan donant per fet que els docents seguiran endavant amb la seva feina, per compromís personal, independentment del marc jurídic o institucional en què estiguin».

En tot cas, si es produís la separació d'Espanya, al Govern de la hipotètica República catalana li tocaria buscar la fórmula per donar validesa als títols de graduat escolar dels alumnes que acabessin l'educació obligatòria (ESO) durant el període de transició, i això afectaria uns 60.000 joves en cada promoció. Ara, la concessió d'aquests títols, que obren la porta a l'educació postobligatòria (inclòs el batxillerat internacional), competeix al Govern central.

Notícies relacionades

¿Serem a Europa?

¿Qui impartirà justícia?

També són competència estatal les 43.000 beques (51,2 milions d'euros) que reben el mateix nombre d'estudiants catalans de primària, secundària, batxillerat, Formació Professional i educació especial, i les 72.500 dels estudiants universitaris, que es reparteixen 122 milions. Els partidaris de la independència consideren que el Ministeri d'Educació compliria amb el compromís de pagament que contrau en el moment en què concedeix una ajuda i pagaria els imports pendents als estudiants, encara que en això el Govern central tindria l'última paraula. Amb una Catalunya independent, «s'hauria de veure com millorarien les beques en el nou sistema educatiu català, tenint en compte que ara només el 25% dels menors de 16 anys sota el llindar de la pobresa tenen accés a les beques de menjador que atorga la Generalitat», observa Francesc Imbernón, catedràtic de la UB.

Expert en el sistema educatiu, Imbernón es pregunta què passaria amb l'assignatura de Religió, que s'imparteix d'acord amb el concordat entre Espanya i el Vaticà de 1979 i que, per lògica, ja no afectaria la hipotètica República catalana.