«Suspens als polítics»

Diguem-ho de bon començament: hem assegut al voltant d'una taula dos jubilats, un que és molt partidari del sí i un altre igual de convençut del no, i cap dels dos tem per la seva pensió. L'un (Santos Franco, 64 anys, originari de Llorca, a Múrcia, prejubilat des de fa 12 anys i jubilat des de principis d'agost) perquè està convençut que a la Catalunya independent les pensions no correrien perill perquè «hi ha més prosperitat, menys atur i per tant més cotitzants que a la resta d'Espanya. La jubilació la paguen els cotitzants, no és una bossa que conté els teus estalvis». L'altre (Matías Mingo, 66 anys, originari de Pozo-rrubio de Santiago, a Conca, «casat amb una catalana i amb dos fills») perquè no creu «que arribi la independència de Catalunya». En cap dels dos, per tant, hi ha calat un dels exemples de llibre del discurs de la por d'aquestes eleccions, el que diu des de les files del no que amb la independència els jubilats no tenen la pensió assegurada, el que argumenta des del bàndol del sí que el que en realitat posa en risc la paga dels jubilats, i tot l'Estat del benestar, és continuar vinculats a l'Espanya de la solidaritat que és «espoli», la que «roba» a Catalunya, la que està incapacitada per abordar el tren de la modernitat, la que està enfangada en un sistema de corrupció, així, amb eñe.

CATALÀ I XARNEGO  El rebuig al discurs de la por sobre les seves pensions no és l'única cosa que tenen en comú Santos i Matías. «M'horroritzava quan anava al poble i em deien 'català' i en canvi quan era a Catalunya em deien 'xarnego'», explica Matías mentre Santos fa que sí amb el cap. Amb una precisió que impressiona, Matías explica que va arribar a Barcelona «el 20 de setembre de 1964», als 15 anys, i que havia deixat a Conca la seva família, dedicada a l'agricultura. A Catalunya, Matías va treballar «de tot: mecànic, electricista, em vaig treure el graduat escolar...» El seu principal treball, i el més durador, va ser com a cap de personal d'una empresa. A Santos, als 6 anys, el seu pare el va portar a Reus quan va decidir instal·lar-s'hi a finals de la dècada dels 50 i obrir una seu del negoci familiar de majoristes d'aviram. Santos i Matías són, per tant, portadors d'algun d'aquells cognoms dels altres catalans als quals s'ha fet referència en la campanya de forma més aviat desafortunada.

Una cosa més en comú: tots dos han hagut d'explicar en moltes ocasions què passa a Catalunya a amics i parents de la resta d'Espanya. «La imatge que es dóna de Catalunya als mitjans és molt distorsionada, així que quan els parlo dels impostos, els peatges o les infraestructures, flipen», assenyala Santos. «Els dic que no s'han de preocupar, que aquí no passa res d'especial per més coses que diguin a la tele, que mai m'hi he sentit estranger ni crec que m'hi senti».

LES PRIORITATS  No tan sols en la mala premsa de Catalunya coincideixen Santos i Matías: també estan d'acord que la sanitat i l'educació han de ser «prioritàries». «Fa tres anys que espero que m'operin del maluc, els polítics han de tenir clar què és el més urgent», diu Matías. Santos reconeix sense embuts «el deteriorament de la sanitat i l'educació a causa de les retallades» del Govern d'Artur Mas, però fa un matís: «Per tenir una bona educació calen diners, i Catalunya està estrangulada financerament».

Fins i tot a l'hora de diagnosticar el principal problema del país tots dos assenyalen als mateixos. «Suspens general a tots els polítics», afirma Santos, que afegeix: «La ciutadania està molt farta i cansada dels polítics, ens sentim molt decebuts. Però després del 27-S

tot canviarà, les circumstàncies ja no seran les mateixes, perquè aquest és un procés impulsat per la societat civil». «Tothom està a favor de viure millor, com diuen Mas i Junqueras.  Però no em fio d'ells, he anat a votar molts cops en la meva vida i els polítics no han complert mai el que deien», acusa Matías.

I aquí, després de coincidir en tantes coses en el diagnòstic de la situació política i en la seva situació personal, és on Santos i Matías es bifurquen, com tants i tants altres ciutadans en la societat catalana: Santos cap al sí, perquè «el tracte que Espanya ha donat a Catalunya en els àmbits econòmic, cultural i identitari és intolerable. No hi ha res en contra ni d'Espanya ni dels espanyols, vull la independència per viure més bé, per poder prendre les decisions aquí sense haver d'agafar contínuament el pont aeri fins a Madrid». Matías gira cap al no perquè no creu «que demà una Catalunya independent sigui millor. ¿On està escrit? ¿Qui ho diu?». Allà on Santos diu que votarà pensant que Catalunya, «més que la locomotora, és el burro que estira el carro perquè és a qui pitjor es tracta», Matías afirma que en la seva oposició al sí hi ha una part de motius culturals i identitaris. I demana als polítics dels quals desconfia, aquí i allà, «diàleg».

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Santos ja no creu en el diàleg. «Aznar em va fer independentista», afirma, i afegeix: «Perquè hi hagi diàleg han de parlar dos. I de Madrid només arriben amenaces». «Només espero -conclou Matías- que el nou president treballi per als 7,5 milions de catalans, no tan sols per als dos que fan la V l'11-S».

I demà 16. Conversa amb personal sanitari