El que queda d'ETA

Dimarts que ve es compliran quatre anys des que ETA va fer callar les armes. Des d'aleshores, la gestió del final de la violència s'ha convertit en un caos, entre altres causes per la indiferència de França i Espanya, que aposten per aniquilar el que queda de la banda terrorista a través de vies exclusivament policials, i la incapacitat d'ETA per posar en marxa el desarmament unilateral que va prometre. Mentrestant, els escassos militants que segueixen a França es troben en una situació econòmica precària i els costa de trobar col·laboradors que s'arrisquin a amagar-los. La constatació del fracàs d'ETA va acompanyada de la necessitat de tancar la seva sagnant trajectòria de manera ordenada, almenys pel que fa a les armes que encara oculten.

Les detencions recents d'Iratxe Sorzabal i David Pla, últims caps de la banda, l'han escapçat del tot i l'han deixat sense referents per gestionar el seu propi final. La seva activitat actual és merament tècnica i està centrada en el segellat de les armes i explosius ocults als zulos disseminats per territori francès. Ara mateix queden pocs activistes en llibertat, al voltant d'una desena, i les forces antiterroristes creuen que cap d'aquestes persones compta amb autoritat suficient per liderar la banda. Encara que un dels principals objectius segueix sent la captura de Josu Ternera, en realitat seria una detenció més simbòlica que no pas operativa, ja que el militant més veterà d'ETA ja fa anys que està allunyat de la cúpula.

En el seu últim comunicat, del mes de setembre, ETA alertava del «risc» que les armes quedessin «descontrolades» si persistien els cops policials. Un missatge directe a França perquè no obstaculitzi les tasques dels activistes encarregats de gestionar els arsenals. En tot cas, la banda manté els seus compromisos de segellat dels seus zulos, amb la intenció d'abordar un posterior desarmament pactat amb França i Espanya.

Els membres d'ETA que segueixen en llibertat estan repartits per diversos països, com França, la Gran Bretanya, Irlanda, Bèlgica i, sobretot, Sud-amèrica. Els que continuen en territori gal han optat per agrupar-se a prop de la frontera amb Espanya, tendència contrària a la que seguien els seus comandos quan ETA actuava, que buscaven amagatalls cada vegada més allunyats. Però és al País Basc francès on encara disposen de col·laboradors disposats a jugar-se la presó per amagar-los.

EL FUTUR DELS PRESOS / El futur dels prop de 450 presos etarres segueix sent molt fosc. A finals del 2013, l'autodenominat Col·lectiu de Presos Polítics Bascos va firmar l'Acord de Gernika, un pas històric que suposava l'acceptació de la llei penitenciària espanyola, i que, per tant, obria la porta a les reinsercions individuals. No obstant, des d'aleshores totes les sol·licituds presentades han anat subscrites com a col·lectiu, i per això han sigut rebutjades per la justícia, que exigeix que les peticions de reinserció siguin individuals.

Notícies relacionades

Milers de persones demanen a Sant Sebastià la llibertat d'Arnaldo Otegi

Desarmament en 'stand by'

Al mateix temps, ni França ni Espanya han fet el més mínim gest per portar els reclusos a presons pròximes als seus domicilis, com reclama l'esquerra abertzale amb el suport, en aquest punt, del PNB. De fet, les últimes manifestacions ja s'han limitat a demanar l'excarceració dels presos greument malalts. Precisament, la qüestió dels presos és la més complexa de gestionar a l'esquerra abertzale, i també la que està provocant les primeres dissidències des del final d'ETA. Organitzacions com Amnistia i Llibertat o forces com Eusko Ekintza, hereva d'ANB, critiquen Sortu per la seva estratègia política i per no exigir l'amnistia immediata de tots els reus.

De moment, sembla controlat el risc que sorgeixi una altra organització violenta que canalitzi el descontentament, encara que hi hagi hagut actes esporàdics de kale borroka. A l'estiu, un grup pro amnistia, Ibil, va cremar cinc autobusos a Loiu (Biscaia). Però el seriós avís que va rebre de Sortu, que va rebutjar l'atac i el va acusar de «beneficiar els que volen perpetuar el conflicte», va ser suficient perquè no tornés a actuar.