Dels pactes al comandament a distància

Quinze dies per saber o per començar a fer càlculs sobre qui serà el pròxim president d'Espanya. Fa la pinta d'haver-hi negociacions (nadalenques i precipitades) per intentar amarrar una futura investidura, si es confirma l'avís del CIS que s'han acabat les majories absolutes.

¿Mariano Rajoy prosseguirà com a inquilí a la Moncloa?; ¿el socialista Pedro Sánchez aconseguirà capgirar els sondejos i distanciar-se de Ciutadans?; ¿Albert Rivera passarà de ser qui tindrà la clau de la governabilitat a qui obrirà directament la portes del poder?; ¿Pablo Iglesias tindrà raó a reclamar fe en la remuntada a aquells a qui un dia va prometre assaltar el cel de la política?

¿Alberto Garzón aconseguirà allargar la vida d'IU?; ¿i Andrés Herzog a UPD?, ¿aconseguirà esquivar la profecia de la desaparició que un dia li van llançar els que no van entendre la negativa a aliar-se amb C’s? Les respostes a aquestes i altres preguntes seran dipositades el 20 de desembre a les urnes d'unes eleccions que, diuen els experts demoscòpics, es preveuen massives en participació.

ELS AVISOS DELS SONDEJOS

Fins que arribi el dia elegit, toca conformar-se amb els sondejos: l'últim, l'esmentat del Centre d'Investigacions Sociològiques, que apunta que el PP tindrà un ampli avantatge sobre els seus competidors, amb el 28,6% dels vots i entre 120 i 128 escons. Darrere hi hauria un fràgil PSOE que, segons l'estudi, no aconseguiria frenar la caiguda i passaria a una forquilla que oscil·larà entre els 89 i 77 escons, amb el 20,8% dels sufragis.                                            

Ciutadans, de la mà de Rivera, sembla que segueix conquistant terreny sense descans i ja es col·loca molt a prop dels socialistes, amb una estimació d'entre 63 i 66 diputats i el 19% de suport, cosa que li dóna possibilitats certes de disputar, almenys, la medalla de plata. Mentre que Podem, la gran sorpresa de la legislatura, obtindria uns 11 seients al Congrés, als quals s'hauria de sumar els que esgarraparien els seus socis a Catalunya, València i Galícia, amb una suma que podria arribar a una forquilla entre 45 i 49 escons.

Amb aquestes dades al damunt de la taula, tot és possible. Hi ha partit. Hi ha campanya. Hi haurà negociacions amb torró després del 20-D, però encara hi ha marge per a fluxos de vots. Els addictes a la política per naturalesa o per conjuntura històrica han d'estar atents als mítings. I a les pantalles perquè sí, aquesta vegada és així, una part del vot pot decidir-se a cop de comandament a distància o d'impressió causada pel candidat de torn en una entrevista pintoresca o en un debat. O això, almenys, és el que asseveren els equips de campanya.                                                                                                               

 No a tots els candidats d'aquestes disputades eleccions els ha resultat tan senzill compaginar els faristols i els platós. Els moments solemnes amb els més frívols. Els pactes d'Estat i de precampanya en matèries tan rellevants com terrorisme o integritat territorial amb l'omnipresència televisiva. Però sembla que la nova política ho integra tot. Ho demana tot. Ho exigeix tot.

A alguns aspirants com Rajoy, no tant per edat com per caràcter, els costa més que a la resta buscar la proximitat amb una massa de possibles electors que, atenció, arriben a uns nivells d'indecisió el primer dia de campanya que s'acosten al 42%, segons el CIS.

PASSAR DEL VOSTÈ AL TUTEIG

Ja fa molts anys, tants com han transcorregut des que Mariano Rajoy va perdre les eleccions del 2004 i va passar a l'oposició, una companya de la premsa li va preguntar al cap dels populars en una rotllana per allò de l'obligada cortesia, si s'estimava més que es referís a ell de 'tu' o de 'vostè'.

"De vostè, però bé… no ho sé, com vulguin, però és el normal en aquests casos, eh?”,  va respondre amb timidesa qui aleshores amb prou feines havia tingut temps d'assumir el seu trànsit de la totpoderosa vicepresidència d'un Govern a ser, únicament –o ni més ni menys, depèn de l'ambició de cadascú–, president del PP.

Educació tradicional. Mantenir les distàncies. Augmentar aquestes distàncies si es tracta de periodistes. El 'com s'ha fet sempre'. Aquest és el Rajoy que fa dècades que es mou en política en aquests paràmetres i presumint, sense matisos, de ser “un senyor de províncies”. 

Però des del 'daltabaix' del PP en les municipals del maig passat s'està afanyant a ser Mariano. Amb tuteig. Amb desgast del nom de pila. Amb confessions al sofà de Bertín Osborne retransmeses (amb gran èxit d'audiència, tot s'ha de dir) a la televisió pública. Amb més compareixences els últims set mesos que en tota una legislatura que ja s'acaba, la desena de la democràcia, la seva.

LES ASPIRACIONS DELS CANDIDATS

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Ara Mariano Rajoy vol tornar a ser president. Així que com els seus adversaris, ha escollit enganxar virtualment cartells. Pedro Sánchez, per la seva banda, aspira a consolidar-se com a alternativa i que els vaticinis de l'últim CIS siguin només un vague malson. Albert Rivera, en canvi, insisteix que no es posa límits, mentre que Pablo Iglesias somia convèncer en l'esprint.

La campanya del 20-D, la dels temes solemnes de grans pactes i el comandament a distància, arrenca. Els candidats pensen a sobreviure a les jornades mitingueres i a resultar agradables davant les càmeres. I en les inevitables càbales que vindran el dia 21 per formar govern o pair crisis internes. Però això ja és una altra crònica.