¿Quin poder té la CUP?

En l'horitzó polític català, i fins i tot espanyol, la CUP és, sens dubte, una 'rara avis'. Més enllà de qüestions que no passen de ser anecdòtiques, com el funcionament assembleari (ERC també s'acollia a aquesta fórmula fins no fa gaire, fins després del referèndum sobre l'Estatut del 2006), el que la fa especial és la seva estructura, que és, com a ells els agrada dir, de "baix a dalt". Del nivell municipal o al nacional.

La CUP té un ideari per a Catalunya molt definit, però la seva forma d'aconseguir el poder suficient per executar-lo no ha sigut la usual. La seqüència que ha seguit, per exemple, Ciutadans (crear el partit, guanyar notorietat, arribar al Parlament i estendre's territorialment) és exactament el contrari del que ha fet la CUP, que va començar enfortint-se en el territori abans de fer el salt a les institucions.

L'arrel de la CUP és el treball local, el municipalisme. I només quan es va consolidar aquí amb sòlides bases es va plantejar, el 2012, aterrar al Parlament. De fet, una de les grans diferències entre les dues principals organitzacions que integren la CUP, Poble Lliure i Endavant, és el gradualisme a passar de l'àmbit municipal al nacional. Són més impacients els primers (amb alta implantació en el rerepaís), i més fixats a consolidar els suports socials en el món local els segons.

L'arribada, el 2012, dels tres diputats al Parlament, a més de posar-los al mapa per a molta gent, va deixar enrere un llarg camí iniciat formalment el 1991, quan es va registrar la marca CUP, però que es remunta a dècades pel que fa a l'esquerra independentista.

EXTENSIÓ GRADUAL

La CUP és l'adequació al segle XXI del que es va conèixer al seu dia com l'Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista (AMEI, nascuda el 1986), un intent per amalgamar tots els regidors de les múltiples candidatures de l'esquerra independentista escampats per Catalunya. És el 2005 quan la CUP crea una estructura nacional i només dos anys després ja obté 20 regidors, fins a duplicar els 10 que va aconseguir el 2003.

El mapa del 2007 ja fixa alguns dels feus i referències del partit anticapitalista, com Arbúcies, Arenys de Munt, Berga, Sallent, Vilafranca del Penedès i Mataró, entre altres localitats. Va aconseguir en total 20.000 vots. 35.000 si se sumen aquelles candidatures conjuntes en què es van integrar.

ENTRADA A BARCELONA

Però el gran 'boom' cupaire es va produir el 2011. Després d'aprovar un programa comú de mínims per a les 80 candidatures municipals en què va concórrer, la CUP va quintuplicar resultats. Va obtenir quatre alcaldies (Arenys de Munt, Navàs, Viladamat i Celrà) i, per exemple, tres regidors a Girona. El triomf d'Arenys de Munt va obrir les portes a les consultes municipals per la independència, que es van estendre per tot Catalunya i que van alimentar la reivindicació independentista entre el veredicte del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i la primera de les grans manifestacions de la Diada.

Notícies relacionades

La Catalunya de la CUP

CUP: la decisió final

El 2015, i a rebuf de la gran acceptació que el treball de la CUP al Parlament va tenir entre la ciutadania, els anticapitalistes gairebé van quadruplicar els seus regidors. Van passar de 101 a 385 (amb 235.000 vots). I, sobretot, la marca va irrompre amb tres regidors a l'Ajuntament de Barcelona, fins aleshores fruita prohibida per als cupaires, igual que a Lleida i Tarragona, on van passar de zero a dos regidors.

A Girona en van sumar un més als tres regidors que tenien, i a Reus i Sant Cugat es van convertir en la segona força, al darrere de CiU. I a Badalona, després de quedar també segons, van aconseguir finalment l'alcaldia mitjançant una aliança anti-PP.