Comença la campanya

Catalunya s’ha entestat des de fa uns quants anys a cremar etapes polítiques a una velocitat vertiginosa. I a viure en una campanya electoral permanent. Ahir va començar l’enèsima. El cop de porta de la CUP a Artur Mas no només farà passar la present legislatura als llibres d’Història per la seva brevetat, sinó que també ha provocat el que cap de les múltiples topades passades entre CDC i ERC havia aconseguit: liquidar el matrimoni de conveniència entre Mas i Oriol Junqueras. Després de tres mesos d’un #pressingCUP encoratjat per Convergència i el seu entorn, el bumerang ha tornat cap al president en funcions amb molta més força davant la implícita invitació del líder d’Esquerra Republicana a fer un pas al costat per evitar noves eleccions. Un sacrifici, descartat poques hores abans per Mas i el seu partit, que en boca de Junqueras significava l’acta de defunció de Junts pel Sí i el tret de sortida de la precampanya del 6-M.

 

Els republicans van tenir per unes hores la seva particular dosi de pressió al veure com la CUP reptava directament Junqueras a fer un pas al davant i proposar-se com a candidat. La diputada Anna Gabriel, principal veu cupaire després que es confirmés la cantada dimissió d’Antonio Baños, havia compromès el suport «unànime» del seu grup al líder d’ERC o fins i tot a Raül Romeva o la vicepresidenta Neus Munté, la cara amb més vernís progressista a CDC. Però al manual d’escapisme polític desplegat per Junqueras durant les frustrades negociacions entre CDC i la CUP encara li quedava una pàgina per escriure: el dirigent republicà va sortir a pregar que tots tornin a la taula de negociació i espremin fins a l’últim segon el rellotge que expira aquest diumenge a les 23.59 hores. Donant l’aparença que no s’acaba de mullar, és la manera més corretjosa que ha trobat de pressionar  Mas quan aquest ja pensa en el mes de març.

MÍTING A LA RODA DE PREMSA

Fidel al seu estil, i a diferència del seu indòmit coreligionari Joan Tardà, que va demanar obertament el cap de Mas, Junqueras no va haver de nomenar el líder de CDC perquè se li entengués tot quan va afirmar que ERC posava tota la seva «generositat» al servei de la causa independentista, que passaria segons el seu parer per evitar noves eleccions. «Que ens demanin el sacrifici que sigui necessari i el farem», va clamar en to apassionat en una roda de premsa convertida en el primer míting de la precampanya republicana. I és que aquest escenari és una arma de doble tall per a Esquerra: perquè la supervivència de Junts pel Sí s’aguanta per un fil, ERC està en condicions de desbancar Convergència com a primera força independentista, però no té assegurat que les urnes dibuixin un Parlament més governable que l’actual. És a dir, el secessionisme podria seguir quedant-se per sota del 50% dels vots. Això explica que alguns càrrecs locals d’Esquerra sí que s’han sumat, com Tardà, al #pressingMas.

 

El líder d’Esquerra va explicitar el temor que la ingovernabilitat es perpetuï després del 6-M, però el que no va dir va ser una cosa que segur que ha passat pel cap de tots els partits davant la imminent convocatòria electoral. Amb Esquerra com a primera força, Junqueras seria el candidat a president i, prenent la paraula a Gabriel, la CUP no tindria inconvenient a recolzar la seva investidura. Un factor que llavors descarregaria sobre una CDC en estat de xoc, i amb Mas probablement amortitzat, tanta o més pressió que la infligida a la formació anticapitalista els últims mesos. Aquest càlcul electoral explica, per un costat, que Junqueras s’hagi erigit en la veu de l’independentista frustrat a l’advertir a convergents i cupaires que la seva actitud decebrà centenars de milers de votants, els mateixos que ara busca atraure després d’haver-se posat de perfil mentre CDC i la CUP es tiraven els plats pel cap.

MARCA EN DESCOMPOSICIÓ

La mateixa estratègia electoral serveix per entendre que la cúpula convergent s’agafi com una taula de salvació a la coalició Junts pel Sí. Però en la reunió de l’executiva de CDC, més d’un i més de dos dirigents van apostar per encarar sense por una campanya en solitari com el partit d’ordre que sempre han sigut, encara que ara reconvertit en independentista. Tampoc sembla que les entitats sobiranistes que van apadrinar i van nodrir de candidats aquesta marca unitària estiguin disposades a tornar a convertir unes eleccions en un plebiscit que els esdeveniments dels últims mesos han demostrat que no van guanyar. El president de l’ANC, Jordi Sànchez, va advocar per «no aferrar-se al nom ni a la fórmula» i Òmnium i Súmate van esquivar la qüestió.

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

 

La fi de Junts pel Sí i la fractura a la CUP poden provocar una diàspora d’independents el fitxatge dels quals es podrien disputar CDC i ERC, cas de Carme Forcadell, Romeva o el dimissionari Baños. Els dos primers van participar ahir en la reunió de l’executiva republicana, i el tercer es va acomiadar de la CUP deixant clar que segueix en actiu i insinuant que està al mercat electoral. Aquesta imminent carrera cap a les urnes suposarà la segona oportunitat per a un actor que l’independentisme intenta arrossegar al seu terreny i que acaba de guanyar les eleccions generals a Catalunya: Podem. O es podria dir Ada Colau, perquè a Catalunya Sí que es Pot li va faltar temps per suplicar a l’alcaldessa de Barcelona que, aquesta vegada sí, s’impliqui en la campanya i doni ales a una «remuntada» a la catalana.