De la música a la política

De la música a la política. Carles Puigdemont és un més de la llarga llista de parlamentaris bregats als escenaris. El president de la Generalitat tocava en el grup Zènit. El ‘Puigdi’ era el baixista del grup, en el repertori del qual figuraven versions rockeres, però també clàssics de festa major, com ‘Perfidia’, un dels seus 'hits'.

LLUÍS LLACH

Sense sortir del Parlament de Catalunya, el president (fan de grups com Motorhead i Guns N’ Roses) podria fer un duet amb Lluís Llach. L'autor de 'L'estaca' i 'País petit', un dels símbols de la lluita contra el franquisme, va decidir saltar a l'arena política per a unir-se a la llista de Junts pel Sí després d'una extensíssima carrera musical. Es dóna la circumstància que Antoni Castells, exconseller d'Economia, el va ajudar amb les seves primeres cançons.  

ANTONIO BAÑOS

A més de Puigdemont i Llach, entre els 135 diputats que van ser elegits el 27-S hi havia un altre músic: Antonio Baños. El cap de llista de la CUP en les últimes eleccions canta i toca la guitarra a Los Carradine, mítica formació barcelonina. Influenciats per músics amb fort compromís polític com Joe Strummer (ànima de The Clash) i Billy Bragg (cantautor venerat per l'esquerra britànica), li van dedicar a aquest últim una cançó en què proclamaven que "no passarà el gran circ liberal".

 

DAVID FERNÀNDEZ

Baños no és l'únic músic que hi ha en les files cupaires. David Fernàndez, cap de llista de la CUP en les eleccions del 2012 i amb qui Baños ha compartit escenari més d'una vegada, es dedica a fer versions d'Ovidi Montllor amb el grup Ovidi 3.

FRANCESC 'TITOT' RIBERA

A més d'ells, un altre cupaire', Francesc 'Titot' Ribera, és un veterà dels escenaris i tota una institució a Berga. I no només perquè és regidor de la CUP de l'Ajuntament, que la formació anticapitalista dirigeix després de ser la formació més votada en les últimes eleccions. Des de fa un quart de segle és un dels símbols de la ciutat. Abans de fer passar-se a la política, va saltar a la fama com a cantant amb el grup Brams. La banda es va fer famosa amb una cançó dedicada a Jordi Pujol que du per títol 'El president', amb la tornada de “Jordi Pujol, sexe, droga i rock and roll".

JOSÉ ANTONIO LABORDETA

Al Congrés encara es plora l'absència de José Antonio Labordeta. El polifacètic cantautor, que va recórrer Espanya en l'exitós programa de televisió 'Un país en la mochila', va ser diputat de la Chunta Aragonesista a la Cambra baixa durant vuit anys. L'autor de 'Canto a la libertad' i 'Banderas rotas' va fer callar amb un cèlebre "¡a la merda!" els lleons de dins del Congrés que li cridaven "¡vés-te'n amb la motxilla!" i "¡cantautor de merda!".

MARIANO FERNÁNDEZ BERMEJO I FRANCISCO CAAMAÑO

José Luis Rodríguez Zapatero està casat amb Sonsoles Espinosa, que era cantant i que té passió per la música. I la casualitat

va fer que enllacés dos ministres de Justícia que, com Puigdemont, tocaven el baix. Mariano Fernández Bermejo va formar part de Los Cirrus, un grup de pop dels anys 60 que va publicar dos discos i que va arribar a ser entrevistat per José María Íñigo a televisió espanyola. Després de dimitir el 2009, va cedir la cartera a un altre baixista, Francisco Caamaño, que de jove havia tocat a Asixo, grup que va tenir menys recorregut que Los Cirrus, ja que només va fer un concert.

DAVID ROWNTREE

Després d'anys rivalitzant amb Oasis pel tron del britpop, el bateria de Blur es va integrar el 2002 al Partit Laborista anglès per pugnar amb els conservadors. Fins i tot va ser candidat a un parell d'eleccions, però l'energètic percussionista de 'Song 2' va acabar sent derrotat per la maquinària conservadora i també va perdre les primàries laboristes del 2011 a Norwich per optar a un escó al Parlament britànic. Les derrotes no han minat les conviccions polítiques d'un artista que s'ha posicionat a favor de les dues guerres de l'Iraq i contra la independència d'Escòcia

YOUSSOU N'DOUR

Guanyador d'un Grammy el 2005 i conegut pel gran públic per 'Seven seconds', un colpidor al·legat contra el racisme que va cantar amb Neneh Cherry, el músic africà més internacional es va presentar a la presidència del Senegal l'any 2012 després de tres dècades pels escenaris de mig món. No hi va poder competir per problemes amb les firmes necessàries per a la inscripció, però aquell mateix any va ser elegit ministre de Turisme i Cultura del nou Govern.

RUBÉN BLADES

A l'altre banda de l'Atlàntic ha sigut habitual el ball de la música en la política. Rubén Blades, el pare de 'Pedro Navaja', va quedar tercer en les eleccions a la presidència de Panamà el 1994. Després de ser ministre de Turisme del 2004 al 2009, el rei de la salsa ha anunciat la intenció de tornar a presentar la seva candidatura en les presidencials del 2019.

GILBERTO GIL

Un altre ministre músic va ser Gilberto Gil. Quan Lula da Silva va arribar el 2003 a la presidència del Brasil el va convèncer perquè ocupés la cartera de Cultura, càrrec que va exercir fins al 2008. Les seves inquietuds polítiques venien de lluny. Juntament amb el seu inseparable Caetano Veloso havien impulsat a finals dels 60 el Moviment Tropicalista, que fusionava elements de la bossa nova, rock'n roll, psicodèlia, la música tradicional de Bahía i el fado portuguès. La seva crida a la renovació del país en tots els àmbits no va agradar gaire a la dictadura brasilera, que va empresonar Gil i Veloso. 

SONNY BONO

Sonny Bono, exparella artística i sentimental de Cher, va decidir fer el pas a la política fart dels problemes burocràtics que va tenir per poder obrir un restaurant a Palm Springs. Al ritme d''I got you babe' va seduir els votants, que el van elegir primer alcalde de la ciutat californiana (càrrec que va ocupar del 1988 al 1992) i, posteriorment, congressista el 1995, tot i que no va poder acabar la legislatura perquè va morir tres anys després.

KRIST NOVOSELIC

Després que la mort de Kurt Cobain el 1994 posés fi a Nirvana, el baixista del grup va seguir tocant en diversos grups mentre intensificava el seu interès per la política fruit, entre altres motius, de la preocupació que les guerres a l'antiga Iugoslàvia van generar en aquest músic d'arrels croates. L'any 2004, Novoselic va publicar el llibre 'De Grunge y Gobierno. Cómo arreglamos una democracia rota' en què explicava la seva transició d'una visió punk i anarquista fins a l'activisme polític. Aquell mateix any va estar a punt de participar en les primàries del Partit Demòcrata per al càrrec de governador de Washington.

WYCLEAF JEAN

Després d'una trajectòria plena d'èxits en el món de la música, Wycleaf Jean va tenir menys sort en el camp de la política. El cantant i exmembre dels Fugees va intentar concórrer a les eleccions al seu Haití natal el 2010, després del terratrèmol que va devastar el país, però les autoritats haitianes van rebutjar la seva candidatura sense donar explicacions. 

KANYE WEST

Un altre raper, l'inclassificable Kanye West, va anunciar el mes d'agost passat en una gala de MTV la seva intenció d'optar a la presidència dels EUA. "He decidit que el 2020 em presentará a president", va afirmar un home que assegura ser "un déu". "Ja sabem què passa quan Kanye West fuma marihuana", va apuntar Miley Cyrus, que presentava la cerimònia. "(Donald) Trump, tenies el meu vot, però ara ¡Kanye West, president!". Una idea que va ser celebrada per un Donald Trump amb qui competeix en ego i en declaracions desafortunades. "Kanye es un bon noi. Espero competir amb ell algun dia”, va dir Trump del marit de Kim Kardashian.

BILL CLINTON 

Notícies relacionades

Carles Puigdemont, el fill del pastisser

Un rocker al centre parroquial

Mentre Kanye West somia amb la Casa Blanca, al despatx oval ja s'ha escoltat la música presidencial, la de Bill Clinton.  

L'expresident és gairebé tan cèlebre pel seu amor al saxo com per la seva afició al sexe. Tocava en la banda del seu institut i fins i tot es va plantejar dedicar-se professionalment al seu instrument: "M'encantava la música i vaig pensar que podria ser molt bo, però jo sabia que mai seria John Coltrane o Stan Getz (...) Però sabia que podia fer coses grans en l'àmbit de la política". Tot i això no ha deixat mai de practicar i d'actuar, ja fos en el dia del seu primer jurament com a president dels EUA el 1993, en una visita del president de Rússia, Borís Ieltsin, en vetllades benèfiques o per recaptar fons per a les campanyes polítiques de la seva dona, Hillary.