Els incendis a Podem sacsegen l'esquerra

Els seus dirigents solen admetre que Podem, més que un partit, és un estat d'ànim. A vegades de pulsió optimista, capaç d'arrossegar milions de vots. Altres, contagiat per la desídia. Però sempre, reconeixen, ostatge d'una volatilitat més gran de la que pugui afectar les velles formacions.

Aquest diagnòstic era fins ara més intuïtiu que contrastat. I no obstant el sisme produït al desvelar-se una pugna pel poder intern, just després de la investidura fallida del socialista Pedro Sánchez i el bloqueig de les negociacions, deixa Podem en una situació de cert desemparament. Més encara al comprovar l'ascens d'Alberto Garzón en intenció de vot, com reflecteix l'enquesta d'EL PERIÓDICO, que vaticina un increment exponencial de la marca IU. Garzón passaria dels seus 2 diputats actuals a 9 si es repetissin les eleccions, mentre que Podem podria perdre fins a 11 escons, segons un sondeig realitzat abans que es conegués la crisi orgànica.

La seva proposta perquè les esquerres dialoguessin en una taula a quatre -PSOE, Podem, IU i Compromís- i el to serè davant els polèmics discursos de Pablo Iglesias als Plens d'investidura, que no van deixar indiferent a ningú, semblen haver fomentat que votants 'morats' en les eleccions del 20-D ara es fixin en ell. En tot cas, Garzón ja ha dit que si hi ha eleccions intentaria aconseguir el que no va aconseguir a l'estiu: sumar IU a Podem, però la resposta dels d'Iglesias ha sigut la mateixa. Ell pot unir-se al partit, com ja va fer la seva companya de files Tania Sánchez, però sense les sigles de la federació. 

DIFERENTS ASPIRACIONS

A Podem la tensió és inaudita. La crisi a Madrid, amb la dimissió de deu dirigents considerats pròxims a Íñigo Errejón per desacords amb el cap regional, Luis Alegre, de la confiança d'Iglesias, revela una lluita interna en l'aparell estatal que estava oculta. Les discrepàncies entre el número u i el dos s'han intensificat i, encara que els líders continuen mantenint una complexa amistat, les seves faccions s'enfronten amb intensitat en maniobres ja indissimulades.

¿Significa això que Errejón està intentant disputar la secretaria general a Iglesias? No. ¿Significa que els d'Iglesias volen governar amb Sánchez i els d'Errejón abstenir-se? Tampoc és tan nítid, ni tan senzill. El líder no creu que Podem s'hagi de “disfressar” per aconseguir electors de classe mitjana, d'assalariats que aspiren a la millora de les seves condicions, perquè considera que aquí guanya el PSOE. Es dirigeix a les famílies obreres. El seu número dos, en canvi, sosté que la clau també està que les classes mitjanes il·lustrades se sentin identificades amb el partit perquè ells, i el seu mode de vida, representen el que les franges populars desitgen ser. És l'etern discurs aspiracional. 

La direcció estatal admet que a Podem conviuen diferents ànimes, però nega lluita de poder i delimita la crisi a episodis en alguns territoris. “És com un nen que creix ràpid i té els ossos fràgils”, es justifiquen.

MADRID, EL COR

La crisi a Madrid fa inviable aquesta argumentació. En aquesta comunitat hi ha el cor i la força de Podem. Els seus dirigents són amics que es van conèixer a la facultat, han construït el partit, s'hi han involucrat en cos i ànima, i reparteixen els seus càrrecs entre l'Ajuntament -Ahora Madrid-, l'Assemblea i la dirección interna.

La majoria s'han anat posicionant al voltant d'Iglesias o Errejón. Si van dimitir deu directius va ser per forçar la marxa d'Alegre, que es nega a renunciar, però el futur del qual queda ara en mans d'un tercer grup, els anticapitalistes, que decidiran si el sostenen o el deixen caure.

Els anticapitalistes van ser "els crítics" des del naixement de Podem, amb Teresa Rodríguez, al capdavant. La líder a Andalusia ha disminuït els seus enfrontaments amb la cúpula, però manté el pols al seu territori. El cap de files a Aragó, Pablo Echenique, va estar també en el nucli dur d'aquest corrent, però després de mesos de discrepàncies, ha llimat el seu discurs per a una sintonia més gran amb Madrid. 

A Galícia, opera una gestora fins a les primàries, previstes per al mes d'abril. A Cantàbria, estan pendents de data també per renovar els càrrecs dimitits. A Euskadi i la Rioja, les votacions es van produir la setmana passada després de mesos de crisi. 

CATALUNYA, A L'ESPERA

Notícies relacionades

Podem s'esquerda per una pugna de poder intern

Aquests són els protagonistes de la crisi de Podem

A Catalunya, Podem està sense direcció des que va dimitir Gemma Ubasart Gemma Ubasarti part del seu equip. El diputat Albano Dante Fachín reclama primàries immediatament i ja ha anunciat que es presentarà com a candidat. La direcció estatal, en escassa sintonia amb ell, sospesa proposar Raimundo ViejoRaimundo Viejo, però endarrereix el procés de selecció fins a finals de maig o fins i tot juny.

En la seva decisió, argüeixen, batega la necessitat d'estudiar amb temps quina fórmula és la més adequada per encaixar amb les altres forces que conformen també En Comú Podem i transformar la coalició electoral en una confluència permanent, com desitgen. A més, els podemistes són conscients que la figura de l'alcaldessa Ada Colau i els passos polítics que pugui fer a curt o mitjà termini influiran, sens dubte, en el futur de tota l'esquerra política catalana. També a Podem.