La crisi emocional de Podem

Resulta impossible comprendre la profunditat de l'esquerda oberta a PodemPodem sense admetre una dimensió emotiva que és inherent al partit des del seu naixement i que fa especialment dolorosa una crisi que va més enllà de la lògica política i travessa els afectes. 

Si Pablo Iglesias i Íñigo Errejón estan tan afligits per la pugna, és perquè transcendeix l'esfera ideològica. La disputa no només posa en risc Podem en el delicat moment de les negociacions, sinó que els deixa, sobretot, una amarga sensació de traïció personal i de desemparament. 

Persones pròximes a tots dos admeten que estan profundament dolguts. L'entorn d'Iglesias reconeix que darrere de l'empipament hi batega una tristesa

profunda per descobrir el que s'entén com a “deslleialtat” d'Errejón, a qui acusen d'haver construït una estructura de partit que li fos afí i de teixir les seves xarxes de poder internes amb la col·laboració del destituït Sergio Pascual Sergio Pascual  d'amagat del líder. Retreuen al número dos haver dedicat en els últims mesos més esforços a col·locar dirigents que li són pròxims en llocs clau que a afrontar reptes com la campanya del 20-D en què, sostenen, va estar “desaparegut”. L'admiren intel·lectualment i posen en valor la seva amistat amb Iglesias, però defensen la decisió del secretari general. No podia tolerar un complot en contra seu. 

Comprendre els errejonistes és una mica més complex. En contra del que sembla haver-se instal·lat en l'opinió pública, no detesten Pablo Iglesias, és més, segueixen reclamant el seu nom i el seu lideratge. L'admiren i senten, en realitat, un cert abandonament. Diuen que sota la rudesa que li imposa una timidesa malaltissa hi habita un ésser càlid. Fins i tot, malgrat atribuir-li falta d'habilitat social, el veuen més “humà”, enfront d'un Errejón que -convenen- és més “fred i calculador”. 

ÀNIMA COMUNISTA

El seu malestar no va contra Iglesias, sinó contra l'equip del qual s'ha envoltat. Els dirigents pròxims a Errejón assenyalen la seva cap de

gabinet, Irene Montero; el secretari de relacions amb la societat civil, Rafa Mayoral i el responsable d'activitats internes de la secretaria general, Juan Manuel del Olmo. Els acusen d'haver aïllat el secretari general del cor del seu partit i haver-lo escorat cap a lògiques del Partit Comunista, quan Podem va néixer amb una ànima transversal. “Són els que encoratgen els discursos de la calç viva i els exabruptes”, opinen, i no amaguen un cert desdeny.

L'equip d'Iglesias està impactat per les crítiques i perquè creuen que els errejonistes estan tractant d'imposar el relat segons el qual el líder seria un “estalinista” enfront d'un número dos exemple de la moderació i la responsabilitat. Es defensen. Asseguren que si Iglesias va decidir blindar-se amb col·laboradors propis és perquè Errejón havia estès el seu poder en àrees clau del partit i tenia departaments sencers colonitzats amb personal que no operava exclusivament per beneficiar Podem, sinó en una lògica interna per afavorir també el secretari polític. Davant aquest context de creixent desconfiança, assenyalen, Iglesias decideix protegir-se i tenir els seus propis portaveus enfront dels d'Errejón. 

Al número dos el recolzen els intel·lectuals de referència del partit i dirigents que estan a Podem des del principi, ara distribuïts entre el ajuntament de Madrid -com la portaveu Rita Maestre-, l'Assemblea i la seu. El responsable de relacions internacionals, Pablo Bustinduy, la secretària de coordinació executiva, Àngela Ballester, i càrrecs del consell ciutadà estatal com Clara Serra o Sarah Bienzobas són alguns dels seus suports. 

El tercer sector amb presència són els membres d'Esquerra Anticapitalista, capitanejats per l'andalusa Teresa Rodríguez i Pablo Echenique. I finalment hi ha posicions intermèdies que basculen a un costat o l'altre, com Carolina Bescansa, cofundadora del partit.

EL COR

La cruesa de la batalla ha deixat en estat de xoc no tan sols els dos protagonistes sinó el cor de Podem. Les desenes de dirigents que van construir el partit senten un desànim i un fastigueig que els afecta en l'àmbit personal. Per a ells Podem va molt més enllà d'una formació política. A diferència del que passa en altres formacions, viuen a través de la seva marca. Els atorga una identitat i els aporta una estructura d'empara. 

Al principi, somreien al veure Iglesias dir de broma al seu número dos "jueu" -per la seva cura extrema per no gastar- o burlar-se perquè anava amb un Wolkswagen Golf a la universitat quan la majoria s'apinyaven al metro. Somreien quan Errejón es desesperava i li demanava a Iglesias que es tragués el pírcing -cosa que va fer- i deixés de comprar camises 'impossibles' en determinats centres comercials. Aquella màgia ara s'ha trencat i es miren de reüll, amb desconfiança. Alguns es plantegen deixar-ho córrer i sortir. 

EL FRONT CATALÀ

Notícies relacionades

Podem, cronologia d'un desacord

Pablo Iglesias va a Urgències per un còlic nefrític

Si Echenique és la seva aposta per restablir la pau a nivell estatal, Iglesias ha proposat a Raimundo Viejo ser l'home que recuperi 

el consens perdut a Catalunya. El diputat al Congrés ha presentat aquest dissabte un manifest en què proposa iniciar un debat sobre el futur de Podem i planteja una direcció col·legiada per a l'organització catalana, dirigida per una gestora des de la dimissió a l'octubre de Gemma Ubasart. "És una forma d'evitar un fraccionament intern, perquè la mateixa estructura que tenim actualment al que porta és a unes dinàmiques polítiques en què no es consolida l'organització i es generen unes competicions internes que no són productives ni útils per a la mateixa organització", ha explicat Viejo. Fugint de confrontacions, ha allargat la mà a Albano Dante Fachin, diputat al Parlament i l'únic que s'ha postulat al càrrec. Encara que en la candidatura de Fachin la figura de Viejo desperta simpaties, de moment descarten un acord que eviti que hagi més d'un candidat en les primàries.