Dona i política: en la diana del masclisme

¿S’imaginen Pablo Iglesias a la tribuna del Congrés retraient a Pedro Sánchez que no sigui capaç de passar l’aspiradora? ¿O a qualsevol dirigent del PP qualificant de xapero barat Albert Rivera després de l’acord firmat amb el PSOE? Doncs és el que els passa a un nombre inacceptable de polítiques espanyoles, víctimes del masclisme més recalcitrant per part d’alguns companys, que, al marge del seu color polític, fan ús d’apel·latius amb connotacions sexuals o al·lusions a les tasques domèstiques per desqualificar les seves adversàries. I malgrat que la majoria rectifiquen, el mal ja està fet. L’últim exemple l’ha protagonitzat el regidor del PP a Palafolls, Óscar Bermán, que va afirmar que Ada Colau, «en una societat seriosa i sana, estaria fregant terres i no fent d’alcaldessa de Barcelona». Però no és l’únic.

Per condemnar aquesta deriva, diputades, regidores i militants de la CUP van fer el mes de gener passat una denúncia que va cridar l’astenció. Davant d’un micròfon, Anna Gabriel, Gabriela Serra i Eulàlia Reguant van verbalitzar alguns dels qualificatius que han hagut de suportar: puta, traïdora, malfollada, vella, grassa, lletja, retardada, estúpida, curta. «No hem vingut a agradar ni a ser reconegudes pel nostre físic o caràcter. Som aquí per lluitar pels nostres drets i quan ens en toquen una, ens toquen a totes», van clamar.

L’Institut Català de les Dones censura durament aquestes pràctiques. «Moltes dones polítiques diuen que se senten tractades com si estiguessin en un terreny que no és el propi, com si estiguessin jugant al camp del contrari. I això no pot ser. Fa massa temps que dura això», assegura Teresa M. Pitarch, directora de l’organisme. En la seva opinió, el procés històric de la incorporació de la dona a la política iniciat fa més de 80 anys «no es pot donar per acabat ni normalitzat». I fia a la llei d’igualtat efectiva l’aplicació de mesures per «promoure el canvi cultura i social» que ha de portar a eradicar «vells estereotips».

Per la seva banda, el col·lectiu Feministes de Catalunya va denunciar recentment que aquesta mena de desqualificacions són «un tipus de violència masclista» que pretén «intimidar i desincentivar» la tasca de les dones en l’àmbit de la política.

ELS CASOS MÉS SONATS

La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va ser objecte d’un comentari similar per part de l’actual president de Castella-la Manxa, el socialista Emiliano García-Page. En una entrevista concedida a Europa Press l’agost del 2014, quan estava a l’oposició, Page va afirmar que el cas dels papers de Bárcenas va sorgir perquè els dirigents del PP «no saben fer res sense la minyona», i ho va rematar: «El cert i la veritat és que no penso que Cospedal sàpiga passar l’aspiradora». Unes declaracions que van aixecar tanta polseguera que van obligar el baró del PSOE a desdir-se’n i aclarir que es referia a la «neteja política del PP a casa seva».

Una altra dirigent política víctima d’un desqualificatiu d’aquestes característiques és la ministra d’Ocupació en funcions, Fátima Báñez, a qui el secretari d’organització del PSOE de Huelva, Jesús Fernández Ferrera, va enviar el març del 2013 a «fer punt de creu» al seu poble després de fer-se públiques les dades de l’atur (a Andalusia la taxa va experimentar una alça del 2,06%). Igual que Page, Fernández Ferrera va demanar disculpes poc després i va assegurar que la seva intenció no era «menysvalorar aquesta tasca artesanal, ni encara menys considerar que les dones tinguin l’exclusivitat d’aquesta tasca».

COMPLEX DE SUPERIORITAT

La base del masclisme és la consideració que l’home és superior a la dona perquè sí. Per això el recurs a aquest suposat avantatge per qüestió de sexe també està present en els oprobis a diputades, regidores i dirigents de partits. El cas més paradigmàtic és el de l’actual comissari europeu de Clima i Energia, Miguel Arias Cañete. 

En una entrevista posterior al cara a cara que va protagonitzar amb la socialista Elena Valenciano durant la campanya de les eleccions europees del mes de maig del 2014, en resposta als requeriments per la seva tebior, el popular va etzibar: «El debat entre un home i una dona és molt complicat. Perquè si fas un abús de superioritat intel·lectual sembla que ets un masclista que està acorralant una dona indefensa». Cañete va trigar cinc dies a demanar perdó. 

Igual o més desagradable va ser l’alcalde de Carboneras (Almeria), Salvador Hernández, al fer callar una regidora del PSOE durant un ple: «Calli i guardi el respecte quan està parlant un home».

EL FÍSIC I EL COMPONENT SEXUAL

Encara que els comentaris masclistes més utilitzats versen sobre l’aspecte físic, no hi falten els desqualificatius de contingut sexual. En la llista de damnificades hi ha la portaveu del PSOE de Castella-la Manxa, Cristina Maestre, a qui l’alcalde de Villares del Saz (Cuenca), el popular José Luis Valladolid, va dir a través de Facebook «puta barata podemista» per reclamar al PP que «deixés treballar» els socialistes, que en les eleccions autonòmiques havien recuperat el poder en aquesta comunitat autònoma. Valladolid va demanar «mil vegades perdó» i va atribuir el seu comentari a «una confusió».

La vicepresidenta del Govern central en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría, va ser objecte del comentari groller d’un regidor del BNG a Cambados (Pontevedra), Xaquín Charlín, el juny del 2013. En una entrada al seu blog personal, la va qualificar de «chochito de oro» per haver-se gastat «40.000 euros en ginecòleg». L’Executiu va aclarir llavors que es va tractar d’un complement de revisió ginecològica que inclou un programa de prevenció del càncer d’úter i del qual es beneficien totes les treballadores de la Moncloa. Charlín va retirar el comentari després de les queixes de col·lectius de dones i del seu partit.

Cal recordar en aquest punt l’exalcalde de Valladolid Javier León de la Riva i l’anàlisi que va fer de la presa de possessió de Leire Pajín com a ministra de Sanitat i Política Social l’octubre del 2010: «La Leire Pajín és una noia preparadíssima, hàbil, discreta, que repartirà condons a tort i a dret per allà on vagi i serà l’alegria de la casa (...). Cada vegada que li veig la cara i els seus morrets penso el mateix, però no ho diré aquí». Igual de censurable que els insults que reben gairebé diàriament a Twitter la diputada de Podem Tania Sánchez ("puta", "zorra asquerosa" o "zorra de mierda") o la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes (per a qui es va arribar a crear el hashtag #putacifuentes).

EXEMPLES A L'EXTERIOR

Notícies relacionades

Ada Colau aireja les seves diferències amb Pablo Iglesias

El regidor del PP a Palafolls diu que Colau hauria d'estar "fregant terres"

Però els comentaris masclistes no són propietat nacional. A Alemanya, el vestit escollit per Angela Merkel en la inauguració de la nova òpera d'Oslo l'abril del 2008, amb un pronunciat escot, va generar una cascada de titulars de dubtós gust a la premsa sensacionalista: "Merkel treu pit" o "Merkel ensenya escot", en són alguns exemples. La cancellera va respondre amb elegància i sentit de l'humor i, a través d'un portaveu, va assenyalar que estava "una miqueta sorpresa". "No esperava provocar tant furor amb el vestit de nit, que no era més que un intent de sortir de la rigidesa del vestuari d'un cap de Govern en una nit d'òpera", va afegir, abans de recalcar que continuaria "escollint el seu vestuari segons el seu gust personal, com li plagués".

L'expresidenta xilena Michelle Bachelet també va patir durant el seu mandat comentaris d'aquesta naturalesa. Un dels pitjors va ser el que va abocar l'actor Pablo Schwarz, crític, a parer seu, amb la tebior de la mandatària. Per això li va llançar aquest consell: "Si jo fos el seu assessor, que et prometo que m'encantaria ser-ho, li diria que no a les llàgrimes. Que el que requereix la seva prestància és duresa. Mà dura. Li recomanaria fins i tot que es tregui les tetes".