L'entesa (o no) de les esquerres a Europa

La convivència dels partits d’esquerra a Espanya, com bé va descriure George Orwell en el seu 'Homenatge a Catalunya', ha sigut sempre tumultuosa. Amb més o menys virulència, amb la guerra civil com a punt màxim, la suma d’unes bases unides per sobre de tot per la ideologia i d’un discurs, gairebé sempre, a la defensiva per protegir, precisament, els seus principis, ha anat en detriment d’un grau d’entesa i concòrdia més important. Però, ¿què passa a la resta d’Europa?

FRANÇA

Una pregunta recurrent a França és si l’esquerra sobreviurà o si es complirà la profecia llançada per Manuel Valls davant el Consell Nacional del Partit Socialista el juny del 2014: «Sí, l’esquerra pot morir», va afirmar el primer ministre. Quan falten 13 mesos per a les eleccions presidencials, parlar de divisió és quedar-se curt.

L’escenari és més aviat el preludi d’una guerra de clans que esclatarà després de la més que probable derrota electoral. L’ala esquerra del socialisme, capitanejada a l’ombra per l’exministra Martine Aubry, s’alça en armes davant la deriva liberal de François Hollande; els intents d’unir forces entre el Partit d’Esquerra de Jean-Luc Mélenchon i l’Ecologista de Cécile Duflot acostumen a acabar en fracàs; el titular d’Economia, Emmanuel Macron, ha llançat el seu propi moviment polític i no es descarta que l’exministra de Justícia, Christiane Taubira, reaparegui en escena.

 Les formacions progressistes representades a l’Assemblea Nacional s’articulen en quatre grups (Socialista, Radical, Ecologista i d’Esquerra) i qualsevol projecte de reforma de tipus liberal fa saltar la unitat pels aires. 

ALEMANYA 

A Alemanya, l’espectre hegemònic en el centreesquerra el cobreix l’SPD. La tradició de realpolitik o pragmatisme alemanya ha obert la porta al fet que el partit socialdemòcrata hagi pogut pactar i governar amb els conservadors. Actualment la formació encapçalada per Sigmar Gabriel és aliada de la CDU d’Angela Merkel en el Govern federal. Menys esforços va fer el partit per governar amb forces més pròximes a les seves posicions com els Verds, amb qui van governar Alemanya des del 1998 fins al 2005, o els liberals (FDP), amb qui van compartir poder del 1969 al 1982.

Els Verds representen la cara més ideològica de l’esquerra ecologista i antiausteritat, i han sabut treure partit del creixent desgast de l’SPD, que en les últimes dues eleccions federals va treure els seus pitjors resultats històrics. Els Verds es disputen la segona plaça progressista amb Die Linke (L’Esquerra), que són els descendents del partit comunista.

ITÀLIA

Des de la caiguda del Mur de Berlín (1989), el Partit Comunista Italià (PCI), que englobava tota l’esquerra política del país, s’ha anat transformant i dividint en funció de la seva radicalització a l’esquerra o del seu acostament cap al centre polític. Actualment existeixen dos partits autònoms sorgits del llavors PCI: el Partit Demòcrata (PD), liderat per Matteo Renzi, i Esquerra i Llibertat (SEL), situat a la seva esquerra i anàleg a Izquierda Unida. No obstant, dins del PD també hi ha una minoria esquerrana que, en diverses ocasions, s’ha plantejat la seva sortida del partit, per considerar que Renzi ja no és d’esquerres.

Al marge de les divisions de l’antic PCI existeix el Moviment 5 Estrelles (M5S), liderat pel còmic Beppe Grillo. Es va presentar per primera vegada a les generals del 2013 i va obtenir, de cop, el 25% dels vots. Els sociòlegs i analistes del vot consideren que l’M5S pesca electoralment entre els progressistes més febles, que votaven el PD de Renzi, i els conservadors més descontents de la gestió política, que va durar 20 anys, de Silvio Berlusconi. 

REGNE UNIT 

Notícies relacionades

El PSOE busca com fer front al desànim a les seves files

Les aliances de Podem desafien Iglesias per aconseguir grup propi

El gran partit parlamentari de l’esquerra britànica és el Laborista. Es tracta també del partit amb més afiliats, uns 400.000, per la seva vinculació amb els sindicats. Ocupen 232 escons dels 650 escons de la Cambra dels comuns. El seu líder, Jeremy Corbyn, ha fet un gir radical cap a l’esquerra al partit, abandonant el centre i l’economia mixta, propulsada per Tony Blair. Corbyn és el polític britànic més pròxim a Podem a Espanya i a Syriza a Grècia.

A l’esquerra se situa també el Partit Verd, que a Anglaterra i Gal·les posseeix 65.000 membres i és la quarta força política a Escòcia. Disposa d’un escó a la Cambra dels comuns i un altre a la dels Lords. Dos partits regionals, el Partit Nacional Escocès (SNP) i Plaid Cmyru a Gal·les, també han anat adoptant polítiques pròximes a l’esquerra. L’SNP ho ha fet, però, amb tant d’èxit que ha arrabassat als laboristes els seus votants tradicionals que tenia entre la classe obrera escocesa.