Presidents a la Moncloa: quatre dècades d'amors i desamors

Fa 39 anys, el president TarradellasTarradellas culminava l'operació tornada a Catalunya amb una entrevista a la Moncloa amb el president Suárez. La reunió va anar malament, però al sortir, davant els micròfons, Tarradellas va dir: “El canvi d'impressions ha sigut summament satisfactori: excel·lent”. La història de les reunions entre presidents de la Generalitat i del Govern central des de la recuperació de la democràcia és la història d'un ‘peix al cove’ i d'una tensió competencial i de poder molt mal dissimulades. Això i la no menor política de gestos. No en va Tarradellas va sortir d'aquella reunió, un dilluns 27 de juny de 1977, amb el càrrec i la institució reforçats: “Jo sóc el president de la Generalitat, el problema és si els interlocutors ho accepten o no, crec que és una entrevista històrica que significa el meu reconeixement i el de Barcelona”

Com és lògic per la seva llarga etapa al capdavant de la Generalitat, el president que més vegades va trepitjar la Moncloa és Jordi Pujol. Fins a 17 entrevistes amb Felipe González sense comptar les que van mantenir a Barcelona. I unes 17 més amb José María Aznar, sense incloure també alguna cita a la capital catalana. Algunes de les entrevistes amb Aznar van constituir un rècord per la seva durada. Sis hores van estar tots dos negociant el 14 de gener de 1998 per solidificar el seu pacte d'estabilitat a les Corts i el Parlament.

AMB GONZÁLEZ, DE MENYS A MÉS

Sens dubte la relació política més notable en aquestes reunions va ser la que van forjar González i Pujol. I això que el 'cas Banca Catalana' i la LOAPA (la llei d'Harmonització Autonòmica) van ser un inici de relació més que fred. Però el 1983 ja van començar l'anomenat “posloapisme” i una llarga trajectòria de reunions públiques i secretes basades en el conegut possibilisme convergent. I sempre amb la tensió latent i les bones paraules pendents de concreció en assumptes competencials. “Ha sigut com si Felipe i jo haguéssim llaurat un camp o l'haguéssim netejat de males herbes; ara ha de florir la collita”, va dir Pujol després d'una cita de més de quatre hores el 1983.

Quan els vots de CiU eren decisius, és quan, en llenguatge pujolista, s'arrencaven “dividends”. El marc constitucional i estatutari encara no estava en qüestió. El 87 Pujol, després d'una entrevista, va dir: “No volem un altre Estatut ni una altra Constitució” però va avisar que potser s'hauria de buscar una redacció nova. I en l'habitual joc de paraules i conceptes en la qüestió identitària, González afirmava el 91 que es reconeixia “el fet diferencial” català. Tots dos van arribar a pactar fins i tot l'escenificació de la retirada del suport convergent al Govern socialista, el 95. D'aquesta llarga etapa queden negociacions clau com l'entrada a la UE, els Jocs Olímpics o la batalla per millorar el finançament autonòmic amb trams de gestió de l'IRPF.

LA FOTO DEL MAJESTIC

Amb Aznar, no obstant, l'efecte va ser el contrari. De més a menys. L'escenificació d'un pacte que semblava impossible a l'Hotel Majestic, amb foto inclosa de la trobada de líders amb les seves respectives esposes, encara avui cou a Convergència. El cert és que el pacte va fructificar i va generar posteriors llargues cites a La Moncloa. Cites que es repetien amb periodicitat gairebé trimestral. I en el marc de la voluntat mútua de donar-se estabilitat pel bé de l'economia, la tensió de sempre: el finançament autonòmic, les competències i la identitat. Pujol es queixava de la cessió a Euskadi dels impostos especials. Després arribaven les bones paraules i Pujol donava un “marge de confiança” per resoldre, per exemple, el finançament sanitari.

MARAGALL I ZAPATERO

Sens dubte, que els inquilins de la Moncloa i el Palau pertanyessin a la mateixa família política va permetre un altre clima quan els interlocutors van ser José Luis Rodriguez Zapatero i Pasqual Maragall. Almenys al principi. Però la reforma de l'Estatut va donar als dos motius més que suficients per tensar cada vegada més les seves trobades. Fins a l'extrem que el president, que confiava en una nova relació federal diferent de la negociació pujolista ("els consellers de la Generalitat no s'asseuen sobre un 'cove' sinó sobre un munt d'arguments i raons”, argumentava) va pronunciar paraules molt més contundents que les de Pujol respecte al futur de Catalunya i Espanya i els riscos de la desafecció.

El seu successor, José Montilla, va insistir en això i en un congrés del PSC el 2008, en presència de Zapatero, li va dir: “T'estimem, però estimem més Catalunya”. Finalment va ser Artur Mas qui a la Moncloa va protagonitzar el pacte amb Zapatero que va rebaixar l'Estatut abans que el Constitucional el retallés amb més contundència. Una cita a la qual el llavors líder de l'oposició va anar en cotxe per evitar ser vist als aeroports del Prat o Barajas.

MAS I RAJOY, VELLS CONEGUTS

Mas ha explicat en alguna ocasió que va acabar desenganyat amb Zapatero. Una cosa semblant li va passar amb Mariano Rajoy, si bé tots dos han mantingut la tradició de les reunions secretes durant hores, en plena etapa ja d'auge sobiranista. Van començar donant-se un marge de confiança per seguir negociant competències i identitat, fruit d'una relació personal llarga, nascuda en l'època en què un era ministre i l'altre conseller i ja negociaven competències.

Notícies relacionades

La reunió Rajoy-Puigdemont, en directe

Carles Puigdemont avisa la CUP que sense pressupostos no hi haurà pla de govern

Un marge que es va trencar el setembre del 2012 quan després de presentar el seu pacte fiscal al president del Govern va afirmar, en una compareixença no a la Moncloa sinó a la delegació de la Generalitat que la reunió amb Rajoy no havia anat bé. L'anvers d'aquella frase de Tarradellas. Un anvers que potser amagava una part perquè mai s'ha deixat d'establir un canal de comunicació entre els anomenats ‘fontaners’ d'una i altra banda.

Sens dubte, la fase independentista ha congelat fins i tot els somriures en les fotos habituals a les escales del palau de la Moncloa. I aconseguir una reunió entre Rajoy i Carles Puigdemont ha sigut una tasca complicadíssima, amb missatges creuats sobre l'interès mutu, inclosa unes declaracions de Rajoy a un fals president per telèfon, fruit d'una broma radiofònica.