Iglesias redobla la seva aposta de risc

Pablo Iglesias es juga el 26-J el futur de Podem en una aposta personal de doble risc. Arma una coalició amb IU que pot activar la il·lusió o bé restar votants transversals que no volen quedar arraconats a l’esquerra del tauler polític. I assumeix el perill que fins i tot els seus electors potencials arribin a una paradoxal conclusió: que encara que superin el PSOE, Pedro Sánchez no claudiqui per donar-li suport com a president, cedeixi a una gran coalició i votar morat suposi quatre anys més de Mariano Rajoy.

    Per comprendre per què assumeix aquest risc, hi ajuda tenir en compte la soledat amb què ha viscut en els últims mesos, tenallat entre dos fronts en què ha vist amenaça de traïció. Un, la relació amb Sánchez, en qui mai ha confiat. Des que van parlar per primera vegada després de les eleccions, el 24 de desembre, l’ha mirat de reüll, amb la intuïció que el PSOE no accediria a governar amb ell perquè se sentia, al seu torn, amenaçat. El recel mutu va impossibilitar una entesa i fins a la dissolució de les Corts l’únic que van cultivar va ser el retret i la desconfiança.

DISPUTA INTERNA / L’altre front, més dolorós, el de la disputa interna amb el seu amic, Íñigo Errejón. Iglesias va sentir que aquesta ala del partit li era deslleial i que havia construït una organització paral·lela. Les seves decisions han anat encaminades a blindar-se davant d’aquelles amenaces.

Notícies relacionades

La 'legislatura interrupta', segons les vinyetes de Ferreres

Rajoy parteix com a líder cap al 26-J després de mirar el "teatret" polític des de la llotja

    En el terreny intern, amb la defenestració de l’home de confiança d’Errejón, Sergio Pascual, amb canvis organitzatius i apoderant els anticapitalistes davant els errejonistes, ara arraconats. I portes enfora, en l’estratègia amb el PSOE. El seu entorn admet que va ser un error la forma com van presentar l’oferta de govern de coalició, que va dissenyar amb Errejón. Tots dos reconeixen que l’escenografia era inadequada però no el plantejament: un gabinet de canvi que deixés fora Ciutadans. Quan Sánchez tanca el seu pacte amb Albert Rivera, Iglesias confirma les seves intuïcions i comet l’error definitiu –que reconeix–: el de la calç viva. Ni la reunió amb Sánchez passat Setmana Santa, ni les cessions de Podem van aclarir el clima de desconfiança.

    Llavors, ¿per a què van servir escenificacions, contraofertes, mans esteses i negociacions? ¿Iglesias desitjava governar amb el PSOE o va ser només una impostura per arribar al 26-J sense culpa? I la incògnita a futur: ¿què serà Podem quan es refundi després del 26-J, esquerra o poble?  IOLANDA MÁRMOL