El mirall grec

Si existís un club de l’avançament electoral, Grècia en seria un soci privilegiat. El bressol de la democràcia va fer gala d’aquesta faceta i va convocar eleccions al maig i el juny del 2012, i al gener i el setembre del 2015. Però no per vici. Els successius rescats europeus (el primer el 2010) van dibuixar un panorama parlamentari fragmentat, acabant amb la tradicional alternança en el poder entre la dretana Nova Democràcia (ND) i el socialista PASOK.

El novembre del 2011, l’economista Lukas Papadimos es va posar al capdavant d’un Govern de coalició que incloïa tant el PASOK com ND i els ultradretans de la Concentració Popular Ortodoxa. Es tractava d’un Executiu de transició que havia d’aprovar mesures econòmiques d’urgència. Les eleccions del maig del 2012 ho van liquidar, però el resultat d’aquestes eleccions va estar lluny de ser concloent. Un mes després, Grècia tornava a les urnes després del fracàs en la formació de Govern a través de pactes entre diverses formacions. Els acords sí que van fructificar llavors i Andonis Samaràs va atraure el PASOK a un Govern liderat pel seu ND, que va ser el cop de gràcia per a un partit socialista ja en caiguda lliure.

Quan l’agrupació esquerrana Syriza de l’actual primer ministre, Alexis Tsipras, va guanyar els comicis del gener del 2015, va haver de recórrer als dretans d’ANEL per poder governar. Les expectatives estaven molt altes i, com sol passar en aquests casos, no es van complir: Tsipras va convocar un referèndum el 5 de juliol per consultar al poble grec si acceptar o no les condicions d’un nou rescat. Va guanyar l’opció que les rebutjava, però l’Executiu no va tenir marge de maniobra i Brussel·les el va fer passar per l’adreçador. Les divisions internes a Syriza van fer que Tsipras perdés la majoria parlamentària, cosa que va desembocar en la convocatòria electoral del 20 de setembre. El resultat va ser més modest per als dos socis de govern, però encara sumaven.

Al país veí oriental, Turquia, també hi va haver repetició electoral l’any passat. Després de les eleccions del 7 de juny, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP, fundat pel president Recep Tayyip Erdogan) va perdre la majoria absoluta que tenia des del 2002. La irrupció de l’esquerrà i prokurd Partit de la Democràcia dels Pobles (HDP) a l’hemicicle va trencar l’hegemonia de l’AKP, però els tres partits opositors (l’ultranacionalista MHP, el socialdemòcrata laic CHP i l’HDP) no van aconseguir acordar una coalició governant, en part per les seves visions polítiques dispars.

Procés de pau frustrat

Notícies relacionades

Diccionari d'un fiasco de legislatura

Els interrogants del 26-J

Tot just un mes després d’aquesta cita electoral, el procés de pau entre la guerrilla kurda del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i el Govern turc va arribar a un abrupte final i es van reprendre els enfrontaments. Analistes locals van opinar llavors que el PKK havia reaccionat així en perjudici del moviment polític prokurd, liderat per l’HDP, pel ressorgiment del qual es veia amenaçat. Per la seva part, el Govern va explotar de forma electoralista els vincles entre l’HDP i el PKK per deteriorar la imatge del primer. L’AKP es va presentar llavors com l’únic garant de l’estabilitat al país, alhora que atiava una violenta campanya per reprimir la insurgència del PKK al sud-est del país, de majoria kurda.

L’1 de novembre Turquia va repetir eleccions i l’AKP va recuperar la majoria absoluta. La violència, no obstant, no ha cessat, i el país ha vist reduir-se la llibertat d’expressió i premsa de forma alarmant. H