IU + Podem, cara i creu de l'aliança

Els pros i els contres que assumeixen Podem i IU en el seu pacte de confluència quedaran desvelats amb tots els detalls quan registrin la coalició al Ministeri de l’Interior, abans del 13 de maig. Per primera vegada, la Junta Electoral ha decidit que els ciutadans tenen dret a conèixer la lletra menuda dels acords entre partits, amb tot el que implica: la triperia de la negociació sortirà a la llum, o almenys, es podrà deduir quan es vegi l’encaix de les llistes i el repartiment de subvencions electorals entre els socis. La lírica dels missatges en els mítings, les apel·lacions a l’èpica i a la fraternitat quedaran aquesta vegada contrastats per la informació freda dels interessos partidistes. Les dades, però, no estaran encara a disposició de les bases d’IU, que entre avui i dimecres voten si aproven la confluència.

IU afronta la necessitat d’anteposar una solució per al seu problema econòmic a reivindicacions simbòliques. Segons l’últim informe del Tribunal de Comptes, deu 14 milions d’euros. A aquesta xifra se sumen els 2 milions de la campanya del 20-D, en la qual es va gastar 1,7 en un mailing electoral que no va recuperar al no aconseguir grup propi al Congrés, condició per poder rebre la subvenció.

D’aquí ve també l’esforç a aconseguir veu pròpia al Parlament. Més enllà d’una voluntat inequívoca d’autonomia, les formacions espremen al màxim la seva capacitat negociadora en termes econòmics. A En Comú Podem, posem per cas, es va pactar el repartiment de subvencions: 29% Barcelona En Comú, 29% Podem, 29% ICV i 13% EUiA.

Ara, IU es veu en la necessitat de prioritzar un bon acord econòmic, mentre que Podem, que ha rebut les subvencions arran dels resultats obtinguts en el 20-D, està més interessat a lluitar per llocs a les llistes. De moment, Pablo Iglesias ha garantit que Íñigo Errejón tornarà a ser el número tres per Madrid, cosa que no deixa de ser una oportunitat perquè Alberto Garzón reclami un millor repartiment de subvencions a canvi de no anar tan endavant en la papereta. De fet, la seva afirmació la setmana passada que vol concórrer per Madrid es pot llegir com una jugada tàctica: cedir aparentment, resignar-se a anar per Màlaga, i demanar a canvi una compensació econòmica. A ningú se li escapa que, a més a més d’encapçalar el cartell electoral a Andalusia, desplaçaria Alberto Montero, número u per Màlaga, i podria enfosquir el lideratge en aquell territori de Sergio Pascual, tots dos afins a Errejón.

Per a Podem, la confluència és un maldecap. Primer, perquè assumir que l’aliança sigui estatal és empassar-se un gripau i claudicar en una qüestió a la qual el partit morat es tancava en banda. Davant el «context històric», ara fins i tot els errejonistes admeten que han d’anar plegats al 26-J, però volen marcar les fronteres per no diluir la seva identitat, convençuts com estan que perden tota possibilitat de convertir-se en una força hegemònica si són etiquetats com la nova esquerra en comptes d’una referència transversal.

Andalusia, clau per a IU

Notícies relacionades

Diccionari d'un fiasco de legislatura

Els interrogants del 26-J

Les dues forces coincideixen que faran campanya per separat i algun míting conjunt. Sí resulta evident que Garzón concentrarà les seves forces a Andalusia, perquè és el calador dels seus vots històricament i també perquè surtin elegits diputats els candidats d’IU que aconsegueixi col·locar a la seva terra.

Els partits ja tenen mapes del territori segmentats per províncies i possibilitat d’escons. De fet, la resta  estan pendents que IU i Podem tanquin el seu pacte per fer els seus càlculs i veure on es mereix presentar batalla. El pitjor fantasma, admeten els nous aliats, és l’abstenció. Temen que un alt percentatge de l’electorat que el 20-D va elegir morat però no és militant es quedi a casa com a càstig per no haver aconseguit negociar un Govern que expulsi Mariano Rajoy de la Moncloa.