Tres campanyes i un funeral

No va poder ser. Tampoc en aquesta ocasió. Pedro Sánchez no va poder demostrar que té fusta de líder ni opcions de desplaçar Mariano Rajoy. Havia d’aprofitar com cap altre aquest debat, i no ho va fer. Va deixar que el president en funcions es posés el pijama abans de temps, sense que el popular fes res per merèixer-ho, i mentrestant, el candidat socialista anava perdent les poques opcions de guanyar algun vot que albergava, amb atacs constants a Pablo Iglesias, plens de ressentiment. Albert Rivera es limitava a anar proferint eslògans de manual per mirar de pescar alguna resta del naufragi socialista.

La cosa va començar ja malament abans d’arribar a plató. La impressió era clara, tenint en compte la desimboltura amb què un s’hi va posar i la mandra amb què l’altre semblava fer-ho, a contrapèl. ¿Realment algú creu que Sánchez s’hauria acostat al grup de sindicalistes que protestaven a les portes de l’edifici del debat, si uns minuts abans no ho hagués fet Iglesias i el seu nucli dur d’assessors? Potser algú ho creu, part segura de l’electorat minvant que li queda al PSOE. Uns minuts després, ja al plató, un altre mal auguri: en la salutació de benvinguda a tots els candidats, el realitzador va passar d’enfocar Sánchez. I així passaria una bona part del debat, desaparegut, sobretot en el tram inicial i en el central de més audiència.

No aconseguir clavar queixalada a un candidat Rajoy que va trigar encara no tres segons a fixar la seva mirada en el paper i tirar del que allà li havien escrit, té el seu delicte. Però és que, a més, Sánchez anava donant la raó a Rivera, i Iglesias (sagaç) l’hi anava donant al socialista. Quedava clar al plató que si no hi havia entesa d’esquerres no era culpa del líder de Podem. ¿I Sánchez? ¿En què era més alternativa que Iglesias o Rivera a Rajoy? En joventut no, en regeneració no, en pulsió pel canvi no i en lideratge tampoc. 

Notícies relacionades

Iglesias evita el fang i canvia l'èpica per les dades

Debat a quatre: Adversaris contra natura

I això que l’aportació de Rivera tampoc va ser de relleu. Ell, de fons, anava generant aquell soroll tan molest, com de peix fregint-se a la paella. Amb aquelles petites frases típiques de qui sempre vol tenir l’última paraula i deixar caure la consigna que li han preparat a casa. Això i poc més, que potser era la idea. Perquè Ciutadans ha complert de sobres amb el seu paper en aquesta funció, que no és cap altre que el d’haver impedit un pacte d’esquerres durant el procés d’investidura previ a les eleccions i, ara, ajudar a sumar un front més de fuga de vots d’uns socialistes en procés d’esfondrament i noquejats com a alternativa de govern. És cert que en el debat es veia una vegada més claríssim que, per perdre vots, Sánchez no necessita més ajuda que la dels seus companys de partit a l’estil de Susana Díaz. Però allà hi ha Rivera. No és innocu del tot.

I per cert que la primera al·lusió al dret a l’autodeterminació (de Catalunya, és clar), va ser de Sánchez, que en alguna cosa havia de portar la iniciativa. I ho va fer via cita a l’alcaldessa Ada Colau, per criticar l’aposta pel referèndum als de Podem. Això Rivera i Rajoy no ho haurien pogut millorar, i de fet per això ni ho van intentar. Però Iglesias li va tornar el cop amb escreix, instant-lo a no acusar Colau d’independentista a la vegada que pacta amb ella a Barcelona. I Pedro va riure (¿o era un rictus?), i va callar, que així almenys no perd vots. Guanyar-los, em fa l’efecte que ja ho descarta.