José Antonio Bañuelos: "Vaig operar cremats d'Hipercor nit i dia"

Avui fa 29 anys que ETA va fer explotar un Ford Sierra carregat amb 30 quilos d'amonal a Hipercor. Dels 45 ferits, 37 van arribar en taxis, cotxes particulars i ambulàncies a l'Hospital de la Vall d'Hebron. I aquest menut cirurgià, el doctor José Antonio Bañuelos (Madrid, 1925), és qui en va salvar 30. Per als supervivents -i per a la resta dels 50.000 cremats que han passat per les seves prodigioses mans- és senzillament Déu.

-Quan hi va haver l'atemptat jo era a Sicília, en un congrés de cirurgians plàstics del Mediterrani. Durant una sessió em van comunicar que a la televisió deien que hi havia un munt de cremats. Trobar un vol va ser de pel·lícula italiana. Ho vaig aconseguir, i del Prat vaig anar directe a l'hospital.

-¿Què va trobar a l'arribar? ¿El caos? Un equip que funcionava. Un amic cirurgià deia que el bon cap és aquell que pot absentar-se 15 dies i tot rutlla.

-Expliquen que va organitzar l'estratègia com un general. Vaig decidir fer una cosa que no havíem fet mai a gran escala: operar el primer dia, perquè la bèstia negra del cremat és la infecció. S'havien de tenir nassos, però estava segur que funcionaria. Vam operar nit i dia. Dels 37 ferits en van morir set, però cap al quiròfan.

-Una màquina, doctor. Si estàs mentalment preparat i la teva gent està preparada, pots abordar una situació complexa. Anys abans havíem atès els cremats del càmping dels Alfacs, diversos d'ells estrangers. Aquell cop no vaig sortir de l'hospital en set dies. No teníem banc de pell ni permís per extreure-n dels cadàvers del dipòsit -l'epiteli viu entre 14 i 18 di­­es-.

Se'ns va morir un nen de 10 anys i em vaig desesperar.

-Els cirurgians no són tan freds, llavors. Per a mi cada malalt era l'únic, fos pobre, ric, guapo o lleig. Se l'ha de tractar com si fos el teu pare o el teu fill. Sempre volia parlar jo amb les famílies i vaig poder estar dues hores convencent un cremat elèctric que l'única opció era amputar.

-Per a molts és el Salvador. Només vaig fer el meu ofici. Com el fuster, si t'exercites molt i tens interès, aconsegueixes una habilitat. Després de llicenciar-me a Lima -el pare, un economista republicà, s'hi va exiliar el 39-, vaig obtenir una beca per estudiar a París, vaig ser cirurgià en cap a urgències d'un hospital important del Perú i, ja casat i amb un fill, vaig tenir la valentia d'anar als EUA a tornar a estudiar cirurgia general a Yale i plàstica a Brown.

-Un expedient formidable. M'hi hauria pogut quedar -m'oferien un disbarat-, però tenia dos fills i el meu anhel era tornar a Espanya. Vaig tornar el 1965, vaig treballar tres anys a La Paz de Madrid, vaig contribuir a la creació del MIR, i va sortir una plaça de cap de servei de Cirurgia Plàstica i Cremats de la Vall d'Hebron.

-¿A anys llum dels serveis americans? El dia que em vaig presentar a la cap d'infermeres i li vaig demanar uns guants per curar cremats se'n va riure de mi. Però vaig formar un equip molt compacte i vaig aconseguir que fessin unes instal·lacions que garantissin l'esterilitat, amb portes mecàniques.

Notícies relacionades

El PSOE asturià, aliat de Sánchez

Sara Aagesen serà la vicepresidenta tercera de Transició Ecològica

-Després, la gestió dels casos d'Alfacs li va donar prestigi internacional. Sí. Una nit va venir el ministre de Sanitat francès, el vaig portar a la planta i va dir a la TV francesa: «Nosaltres no tenim res semblant». Un reconeixement així conforta més que els diners i els honors (entre ells, la Legió d'Honor de França).

-I estar en la memòria de tants pacients. Recordo el primer cas que vam salvar amb el 90% de cremades de tercer grau. Era un jove repartidor de butà. Li vam fer 16 operacions, va tornar a la feina i em va convidar al casament.