La campanya s'apaga sense aclarir incerteses

S’han apagat els llums de la segona campanya electoral per a unes generals en sis mesos. I sense garanties que no acabi havent-hi una tercera. Les incerteses sobre futurs i pactes obligats no s’han aclarit ni s’entreveu a l’horitzó un ambient plàcid per buscar-ne. Ni a la dreta ni a l’esquerra del tauler. Han existit gestos desdenyats, retrets del passat i amenaces per al futur. Poca cosa més en el sensible terreny de les aliances polítiques.

En altres àmbits sí que s’ha detectat alguna novetat respecte als comicis del 20 de desembre: aquesta vegada hi ha hagut un debat a quatre; s’han repetit fins a la sacietat les paraules «experiència» i «populisme» des de les files populars i s’han exhibit somriures dels autèntics i dels electorals. La premsa ha repescat el vocable italià sorpasso a l’hora d’analitzar la pugna a l’esquerra i s’ha donat vida a altres de nous, com el Fernándezgate –per al·ludir a les polèmiques converses gravades del ministre de l’Interior i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya–o 'brexit', la manera de resumir la sortida britànica de la Unió Europea (UE).

SE LA JUGUEN

No hi ha hagut candidat –ni tan sols Mariano Rajoy ha sigut l’excepció aquesta vegada– que no s’hagi deixat entrevistar per un grup de nens o per les formigues de drap Trancas i Barrancas. S’han creat i difós massivament polèmiques més que objectables arran d’una mà (la de Pedro Sánchez) que es netejava després de saludar una família negra. Ha caigut en la polarització a estones entre el PP i Podem i s’ha debatut sobre què significa ser socialdemòcrata. Julio Anguita ha tornat a treure el nas als escenaris i s’ha pogut veure diverses generacions socialistes conjurant-se per conservar la medalla de plata electoral. Se la juguen.

Han sigut 15 dies de suposada austeritat en les despeses dels partits. És cert que els carrers han lluït pocs cartells i banderoles, tan cert com que els balanços comptables que es presentin a mitjà termini ens diran quant hi ha de real en l’estalvi compromès. S’han posat de moda els vídeos i el llançament massiu de missatges a través de les xarxes socials. I també el selectiu, perquè fer-se, s’han fet minicampanyes per províncies a les xarxes a la recerca d’indecisos i d’aquelles restes de vot per circumscripcions que seran d’or la nit del 26-J, ja que podrien inflar unes candidatures i deixar-ne d’altres en la pell i l’os. És a dir, decidir.

S’ha parlat d’economia, de l’ajust i de la suposada multa que Europa té preparada com a regal per a la legislatura que ve a qualsevol que sigui el pròxim president d’Espanya. Ha quedat clar que amb independència del nom que tingui l’inquilí de la Moncloa els mesos vinents, haurà de negociar amb una UE deprimida (l’adéu britànic ha provocat un xoc d’incalculables conseqüències presents i futures) per relaxar fins al límit del que sigui possible els temps per complir amb el dèficit.

IMPOSTOS I REFERÈNDUM

El que no és tan cristal·lí és quines polítiques concretes s’aplicaran des del nou Govern per ajustar els números: el PP ha promès abaixar impostos i el PSOE i Units Podem, apujar-ne als qui més tenen. Ciutadans té en el seu credo la rebaixa fiscal, però matisa que per ser realistes no es pot garantir fins d’aquí dos anys. Tant se val. No sembla que ningú pugui decidir en solitari porti el que porti al seu programa electoral. Manaran els pactes, si aquesta vegada n’hi ha, i per tant l’encreuament híbrid de propostes electorals.

S’ha parlat i proclamat sobre la consulta. Les consultes. De la que aspira a celebrar una part important de Catalunya i de la que acaba de tenir lloc al Regne Unit, marcant el camí de sortida de la UE. En les últimes hores de campanya s’ha recorregut i molt al 'brexit' i s’aprofitat la conjuntura per marcar terreny de portes endins: tant Rajoy com Pedro Sánchez com Albert Rivera han fet servir l’exemple de l’error de càlcul del 'premier' David Cameron per rebutjar un referèndum a Catalunya. Populars i socialistes argumenten que divideix i atorga als ciutadans una responsabilitat que haurien d’assumir els polítics.

Pablo Iglesias i les seves confluències, com En Comú Podem, rebutgen que es barregin situacions que no veuen iguals. I continuen defensant la consulta catalana. Quan hi ha hagut menys coincidència entre socis de coalició, almenys durant la campanya electoral, ha sigut a l’hora de marcar si serà línia vermella o no en la negociació de després de les eleccions de demà. A última hora electoral el líder del partit morat va sortir amb una tercera via: apartar l’espinós assumpte dels pactes governamentals i crear una taula 'ad hoc' per no crear interferències.

LA GRAN DECISIÓ

Queden arrencades 15 pàgines de calendari. Toca abaixar la persiana de la campanya electoral i deixar que els indecisos, un 30% de l’electorat, prengui una decisió. La gran decisió. És probable que els hagués sigut útil tenir clar amb qui està disposat a seure cada candidat al llarg dels dies vinents, però hi ha llacunes. I fins i tot divisió d’opinions en alguns partits. S’han llançat missatges de futur –Rivera ha anunciat que demanarà el cap de Rajoy per pactar amb el PP, mentre que l’al·ludit ofereix una gran coalició– i el candidat de la força morada s’ha afanyat a intentar convèncer el líder dels socialistes que tots dos estan condemnats a entendre’s.

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

Però Sánchez es resisteix als gestos de seducció que ara li fa el cap dels podemistes. El socialista no oblida que Iglesias li va donar carbasses allà pel mes de març quan es va oferir per ser investit president. I creua els dits en aquestes hores per ser segon en escons, encara que no ho sigui en vots, i convèncer el PSOE que des de la mateixa nit electoral ha de portar la iniciativa i intentar un govern alternatiu al de Rajoy.

Només falten unes hores per comprovar si això és possible. Si el 'Fernándezgate' perjudica el PP, o si el 'brexit' el beneficia. O si hi ha 'sorpasso' històric a l’esquerra. Convé preparar calculadores i prendre’s l’espera amb paciència.