Albert, el valorat

No és fàcil, en l'epidèrmica situació política espanyola, ser consistentment el líder més ben valorat per l'opinió pública. I Albert Rivera ho ha aconseguit. La seva imatge personal -i presidencial- és millor que el seu partit, les seves propostes, els seus equips, i les seves campanyes (encara que aquestes sempre hagin innovat). Els electors veuen en Rivera una barreja inusual de capacitats que van des de la preparació, la modernitat i frescor -actual i renovadora- fins a una innegable capacitat de comunicació i representació. És un capital llavor que compleix amb les tres demandes més exigents de la nostra societat: ètica, eficàcia i autenticitat.  

Aquesta valoració innegable, aquesta potencialitat, ha creat un efecte de sobrevaloració indesitjable. A vegades s'ha expressat en forma d'enquestes sorprenents, de promeses mediàtiques d'èxit fulgurant, de càlculs o cenacles del poder econòmic: l'home desitjat, l'home esperat, l'home predestinat... Però la política, en la seva dimensió electoral, té altres variables. I aquí les expectatives es mesuren en vots, no en hipòtesis.

El líder arrossega un pesada llosa que és, paradoxalment, ell mateix. L'hiperlideratge, forjat en la resiliència de la política catalana, és el seu principal 'handicap' per projectar una imatge d'equip no circumstancial, no de 'groupies' o imitadors. No necessita lleials acrítics, tampoc administradors de la seva estela, necessita complements, equilibris i noves sensibilitats menys masculines i masculinitzants. La seva hiperactivitat (presencial, televisiva o digital) mostra una dedicació professional indiscutible, però té com a principal contraindicació un excés de tacticisme o una preparació insuficient. Té formes, encara que -a vegades- sembla que escassegi el fons. La hiperexcitació que l'acompanya genera tics i sudoracions que mostren més inexperiència que esforç, més fragilitat que fortalesa, i això obre espais per a la crítica fàcil o la insídia degradant.

RÀPID DE REFLEXOS

El candidat sembla perfecte (incloent-hi una posada en escena sempre elegant, d'atractiva plasticitat, d'estètica seductora). Però hi ha alguna cosa en aquesta perfecció carismàtica que impedeix la fusió definitiva amb els seus electors potencials. Aquesta perfecció activa tant la sospita com l'adhesió. Els espanyols desconfiem del talent excels. Rivera és, a més, valent, llest i ràpid de reflexos. L'instint és útil per a un caçador, però no sempre suficient per a un agricultor pacient que sembra, adoba, rega i recol·lecta. Té pressa. Ell, precisament, que és qui té més temps de tots.

En aquesta campanya, el candidat ha trencat amb Rajoy i el marianisme, però no amb el PP. La seva aposta obre el flanc a l'opa hostil de Rajoy amb el vot útil sobre els votants taronges que abans van votar PP. Tant C's com el PSOE han decidit ignorar-se en aquesta campanya. És a dir, no atacar-se, tampoc buscar-se. ¿Era el millor? Abandonada -per incompareixença- la seva opció central, reformista i de canvi... han deixat l'espai a la polarització. Perdre la investidura va ser dur, però no definitiu. Abandonar l'oferta, i la centralitat que suposava, sí que pot ser-ho.

Les enquestes sembla que indiquen un estancament o una debilitat de la fidelitat del seu vot. Rivera dubta -¿o ara no?- entre ser el líder del centre reformista o el líder del centredreta. La transferència de vots renovadors dels electors socialistes, per exemple, s'ha frenat en sec perquè sembla que li interessa més la nova dreta que obrir un gran espai central. A més, l'absència de gestos i accions que clarament el connectin amb la degradada classe mitjana espanyola, i amb els sectors més vulnerables socialment, està creant sobre ell una atmosfera 'pija', tecnòcrata i insensible que, crec, el perjudica seriosament. 

Notícies relacionades

Iglesias, sense la granota blanca

"Digueu-me Llàtzer"

Ciutadans sembla que està perdent la batalla activista. Necessita créixer -cap avall- si no vol ser només un partit -cap amunt- d'audiències televisives i càrrecs. La coreografia de veus socials de gran reputació que abans mostrava sembla esvair-se. O no és tan visible. Ciutadans pot ser un partit amb electors sense ciutadans, sense societat civil. La política de fitxatges no pot ser, simplement, l'acomodament de rebotats o derrotats d'altres formacions.

Rivera té més futur que passat, malgrat que ja fa més d'una dècada que és l'indiscutible líder emergent. En aquestes eleccions veurem si, per primera vegada, apareix com un líder minvant. ¿Ha arribat al límit del seu creixement?, ¿s'ha estancat? La seva bona estrella necessita una constel·lació per seguir brillant o passarà el que els passa a les estrelles del firmament: que veiem el que van ser ahir, no el que són avui. Rivera és una gran promesa. Els esglaons per no ser una eterna promesa són els que necessita pujar. Diumenge: ¿pròxim esglaó? Els electors ho decidiran.